Les vides vulnerables de la presó

PalmaE l capellà palmesà Jaume Alemany Pasqual, de 74 anys, és el delegat de Pastoral Penitenciària de Mallorca. Acaba de tornar de passar una setmana fent el camí de Sant Jaume amb un grup de reclusos. “És una iniciativa pionera a tot l’Estat –diu amb orgull. La vaig posar en marxa fa trenta anys quan vaig assumir el càrrec, en temps del bisbe Teodor Úbeda. Llavors la presó de Palma estava situada a la barriada de Cas Capiscol, que tancà el 1999 per traslladar-se a un complex nou de la carretera de Valldemossa. El Ministeri d’Interior va veure amb bons ulls el projecte del camí de Sant Jaume i avui ja forma part del programa de reinserció del molts centres penitenciaris. La dotzena de persones que venen amb mi han estat seleccionades per la seva bona conducta”.

Alemany traspua bonhomia. “A la presó em dedic a acompanyar gent molt vulnerable que ha tocat fons i que es fa preguntes que no s’havien fet mai. No és una feina fàcil. He après a conèixer millor la condició humana. Tots som iguals. L’únic que ens diferencia són les oportunitats que ens dona la vida. Una persona que durant la infància no ha tingut ningú que li digués què estava bé i què estava malament, té molt bo de fer delinquir”. El capellà té clar quin és el principal factor que trunca vides. “La majoria de gent que entra a la presó és per temes relacionats amb les drogues. Com que la droga és un gran negoci, ningú no s’atreveix a posar-li fre”.

Saber perdonar

Actualment, la presó de Palma té prop de 1.300 interns. Un 6% són dones, i uns 500, estrangers d’una cinquantena de nacionalitats diferents. A la d’Eivissa hi ha un centenar de reclusos, i a la de Menorca, una seixantena –inaugurada el 2011 amb 210 places, és la menys ocupada de l’Estat. “Per a algunes persones –diu Alemany–, la privació de llibertat és positiva, ja que aprofiten l’experiència per aprendre a llegir i a escriure o, fins i tot, per estudiar una carrera universitària. A altres els ha salvat del món de les drogues. En general, però, estar tancat no ajuda a la rehabilitació. Per ajudar-hi, s’haurien de destinar molt més recursos per aconseguir un seguiment més personalitzat”. El prevere denuncia la manca de tallers productius a l’interior del recinte. “Només un 10% dels reclusos fa feina de cuiner, foner o jardiner. Abans n’hi havia més. Arran de la crisi econòmica del 2008 ens quedàrem sense les principals indústries col·laboradores, Buades i Majórica”.

Alemany ressalta un aspecte clau en el procés d’acompanyament. “Fins que els reclusos no aprenen a demanar perdó a la víctima o a la família no hi ha cap avanç possible. També s’han de saber perdonar a ells mateixos, perquè una persona no pot estar sentint-se sempre víctima dels seus errors. Tots tenim dret a equivocar-nos i a rectificar”. A l’altra banda, aquest gest és més difícil d’acceptar. “A una persona a la qual han destrossat la vida li és més mal de fer perdonar. Però, si no perdones, l’odi se’t menja per dedins”.

L’actual encariment del cost de la vida és una qüestió que condiciona les esperances de la població reclusa. “Hi ha gent que, quan ha de sortir de la presó, no té on anar. Sense família ni feina, el futur es presenta ben negre. Això és un perill per a la seva reinserció. Pastoral Penitenciària té pisos d’acollida per als que comencen a gaudir d’algun permís o han aconseguit la llibertat. Aquests darrers, però, no hi poden estar molt de temps. S’han de saber cercar la vida”. Alemany insisteix que som davant d’un fracàs social. “Si hi hagués més educadors de carrer i més suport a ciutadans en situació de vulnerabilitat, molts no acabarien a la presó. Un pres costa molts de doblers a l’Administració, que ha de pagar funcionaris, instal·lacions i serveis diversos. Seria més barat cuidar la persona abans que hi entràs. Així també ens estalviaríem molt de patiment tant en un bàndol com en l’altre. A més, d’acord amb el delicte, hi hauria d’haver alternatives més eficaces a la presó”.

Maldat humana

El capellà recorda l’època en què a la carretera de Valldemossa hi havia molts polítics condemnats per corrupció: “Cridava l’atenció, perquè no eren persones conflictives. Alguns que eren advocats ajudaven altres presos a fer tràmits burocràtics. S’adonaren ben aviat, però, que a la presó no et pots refiar de ningú”. L’amor cristià al proïsme no impedeix a Alemany constatar que la maldat humana també existeix. “Hi ha individus que han comès crims a causa de patologies mentals que no han estat diagnosticades. N’hi d’altres que des de petits s’han educat en la violència. I després hi ha una minoria de gent que és xereca, que és capaç per fer el mal als altres sense mostrar cap mena remordiment”.

Un pres al qual Alemany acompanyà és l’holandès Romano Liberto Van Der Dussen. Va estar 12 anys tancat, acusat de tres casos de violació que no havia comès. Quedà en llibertat el 2016 després que el Suprem en revisàs el cas. Van Der Dussen mai gaudí de cap permís penitenciari perquè es negà a reconèixer la seva culpabilitat en els fets. Per la seva pròpia seguretat, va ser traslladat a set presons diferents, la darrera, la de Palma. “El seu cas –insisteix el clergue– demostra que el sistema judicial no és infal·lible, de manera que no es poden aplicar càstigs irreversibles. En països com els EUA l’haurien sentenciat a pena de mort”.

Combatent prejudicis

Des de fa vuit anys, l’advocada campanetera Catalina Vanrell Marroig s’encarrega de defensar interns de la presó de Palma. “Vaig començar la feina amb bastants de prejudicis. Ben aviat, però, me’ls vaig treure de damunt. La majoria de persones que atenc viuen dins l’exclusió social, la qual cosa els ha generat problemes de salut mental. Són víctimes de l’entorn familiar i de la societat que els ha marginat i els ha deixat sense opcions. També n’hi ha de ben posicionades econòmicament que arrosseguen mancances afectives”.

Aquesta professional del dret penal, de tarannà tranquil i alhora resolutiu, té despatx propi, però també treballa en el torn d’ofici. “És un servei voluntari que, encara que està molt mal pagat, m’agrada mantenir per poder ajudar els més necessitats”. L’ofici demana nedar entre dues aigües. “Sempre deman als meus clients si són culpables. Ells, però, estan en el seu dret de dir-me una mentida. Per tant, jo, encara que no me’ls cregui, els he de garantir una bona defensa. Moltes vegades m’he trobat amb casos que són indefensables. Tanmateix, gairebé mai es produeix l’absolució. Només puc aconseguir mitigar la condemna”.

A Vanrell li lleven la son delictes molt greus que maneja, com assassinats i violacions. “Com a mare d’una nina, les violacions a menors em provoquen una preocupació especial. Amb els anys, però, he après que la meva tasca és defensar una persona amb independència del fet que sigui culpable o no. Un metge que ha de salvar la vida d’un terrorista té el mateix deure moral. Només m’acolliria a l’objecció de consciència en un cas de pederàstia”. El tracte amb el pacient acaba generant empatia. “Jo som capaç de veure la part humana en un monstre criminal i entendre que l’animalada que ha fet és fruit dels seus problemes personals. Puc arribar a sentir llàstima per ell. Després de la sentència, però, me’n desentenc del tot”.

‘Pena del telediari’

Els coneguts casos mediàtics exasperen l’advocada. “Hi ha mitjans de comunicació que distorsionen i simplifiquen els casos sòrdids. Això fa que, en els judicis amb jurat popular, les persones seleccionades ja entrin a la sala ‘contaminades’ pel que han llegit o sentit. Així, encara que intentin fer bé la seva feina, sovint es veuen obligades a donar una resposta que satisfaci la pressió social. Hi ha la idea que si, des d’aquest prisma, ‘no es fa justícia’, es pot desacreditar la institució”. Un cas paradigmàtic de la ‘pena del telediari’ va ser el de Rocío Wanninkhof, una al·lota de 19 anys de Màlaga, assassinada el 1999. Un jurat popular declarà culpable sense proves Dolores Vázquez, exparella de la mare de la jove, que va ser acusada d’haver actuat amb ànim de venjança. Poc temps després es detingué el vertader autor del crim gràcies a unes mostres d’ADN. Vázquez, víctima de la lesbofòbia que alimentà la premsa, quedà en llibertat el 2002 després d’haver passat 17 mesos a la presó.

Vanrell no creu gaire en el funcionament del sistema carcerari. “La presó és tan sols una forma de separar de la societat, temporalment, la gent perillosa. N’hi ha poca que en surti amb la lliçó apresa per no reincidir. S’hauria d’atacar l’arrel del problema, la conflictivitat, a través de l’educació i dels serveis socials”. Per facilitar la reinserció, els reclusos tenen al seu abast programes de salut mental amb tota mena de tallers. Alicia Gispert Terrasa, integradora social del GREC (Grup d’Educadors de Carrer i Treball amb Menors), n’és una de les responsables. “Molts ja han estat diagnosticats i, a més, conviuen amb addicions greus com el consum de drogues. La privació de llibertat tampoc no ajuda gens al seu estat d’ànim. Només que hi hagi un sol cas d’èxit de reinserció, el nostre programa ja val la pena. Des de fora és molt fàcil jutjar. La gent desconeix els drames que arrosseguen els reclusos”.