Els proletaris que Franco convertí en propietaris

Palma“Volem una Espanya de propietaris i no de proletaris”. És la famosa frase atribuïda a José Luis Arrese, el primer ministre d’Habitatge del franquisme (1957-1960), i que està emparentada amb la que pronuncià el 1946 Amintore Fanfani, el líder de la democràcia cristiana italiana: “Non tutti proletari, ma tutti proprietari”. En plena postguerra, molts espanyols abandonaren els pobles per anar-se’n a viure a les ciutats, convertides en els nous pols econòmics. Aquell èxode posà de manifestat l’emergència habitacional que patia el país –del 1911 datava la primera llei de cases barates, que acabaren acollint famílies nombroses en condicions bastant insalubres. Franco posà fil a l’agulla amb dues mesures estrella: congelant els preus dels lloguers fixats abans de la guerra, prorrogant-ne alhora els contractes de manera indefinida, i impulsant un pla d’Habitatges de Protecció Oficial (HPO). En realitat, però, aquest darrer pla era una eina per desactivar qualsevol revolta social. “Un propietari més, un comunista menys”, solia dir el dictador.

Aquella política d’habitatges per a rendes baixes es començà a traçar el 1954, tres anys abans de la creació del ministeri del ram i un any després dels Pactes de Madrid, amb els quals Espanya abandonà l’autarquia gràcies al suport econòmic dels Estats Units. Llavors s’aprovà un pla nacional per construir en dos anys un total de 55.000 cases a tot l’Estat. Durant el conegut període del desenvolupisme (1959-1975) se’n construïren més de quatre milions, que es podien pagar en un màxim de 10 anys –malgrat que els tipus d’interès eren molt alts, el preu dels pisos era raonable.

Franco es presentava com un home ‘magnànim’ disposat a dur a Espanya el somni americà. En lloc d’una casa amb jardí i un ca als afores, ell prometia als seus conciutadans un piset en un bloc d’apartaments. Per als més escèptics, aquella proposta era una mena de “calabós” o “rusc” que alienava la classe treballadora. L’encàrrec anà a parar a l’Instituto Nacional de la Vivienda (INV) i l’Obra Sindical del Hogar (OSH), creats el 1939. El NO-DO, el noticiari propagandístic del règim, s’ocupà d’immortalitzar alguns actes d’entrega de claus als beneficiats, que s’acabaven convertint en autèntiques manifestacions d’exaltació al dictador amb presència d’autoritats locals i estatals.

L’Espanya ‘Dels tendals verds’

El destí de la ‘nova Espanya’ es regiria per la Llei d’habitatges de renda limitada, aprovada el mateix 1954. La norma cercava estimular la construcció privada de cases assequibles, mantenint, però, el control de l’Estat, que regulava els preus màxims de venda (també podien ser de lloguer), les dimensions mínimes de l’immoble i el règim de protecció que s’havia de respectar (si era de lloguer, al cap d’uns anys hi havia l’opció de treure’l a la venda). A canvi, el constructor rebia una sèrie d’avantatges fiscals i administratius.

Fou l’inici del boom de la construcció, sobretot en altura, fins a 13 plantes. El règim podia expropiar terrenys per donar-los als promotors. Aquella Espanya seria batiada com la ‘dels tendals verds’ per ser aquest el tret distintiu de balcons i finestres de molts barris obrers. Es tractava d’edificis d’estructura senzilla i amb unes bones condicions higièniques, en sintonia amb el moviment d’arquitectura moderna que imperava a Europa.

El pla nacional de l’habitatge del 1954 també bevia de la V Assemblea Nacional d’Arquitectes, que el 1949 tingué lloc amb diferents actes organitzats a Palma, Barcelona i València. La cita naixia de la urgència de dissenyar un nou pla urbanístic, amb habitatges econòmics, davant els problemes que estava provocant l’èxode rural –moltes famílies optaven per construir-se barraques a la perifèria de les ciutats.

A les Balears, l’artífex dels habitatges subvencionats pel franquisme va ser el palmesà Antoni Roca Cabanellas (1909-1986), fill del destacat arquitecte Francesc Roca Simó, autor de les cases modernistes Casasayas de la plaça del Mercat de Ciutat. El 1940, en morir el pare, s’havia posat a dirigir la construcció del monòlit feixista de la Feixina, que s’inicià un any abans –la inauguració fou el 1947. Després, seria l’arquitecte delegat de l’OSH a Mallorca i, a partir del 1957, ho seria a Madrid. El 1943 també passà a ocupar el càrrec d’arquitecte escolar en substitució del difunt Guillem Forteza. En aquest àmbit un dels seus projectes més importants va ser el col·legi de La Salle (1950-1954), que en l’actualitat acull els jutjats de l’avinguda d’Alemanya.

Corea

El 1941 Roca ja dissenyà la seva primera promoció d’HPO al Molinar del Llevant de Palma, als carrers de Joan Alcover i de Joan Maragall. El 1947 en feu dues més a Alaró i Inca, amb el nom respectiu de Generalísimo Franco i José Antonio –popularment se les denominava Cases Barato. Del 1955 és la seva actuació social més emblemàtica a Ciutat. Fou al barri de Camp Redó, a tocar amb el carrer de General Riera. Era una zona encara rural, no gaire lluny del centre i ben connectada amb el tramvia. En un solar de 22.000 metres quadrats, s’hi construïren 568 pisos, d’entre dos i tres dormitoris. Estaven distribuïts en 26 blocs aïllats, la majoria paral·lels entre si, que, per la seva forma, serien denominats com a ‘capses de sabates’. Aquesta disposició possibilità un espai públic obert equivalent al 56% de la superfície total i garantí la ventilació i la llum natural de tots els habitatges.

Inicialment les cases de Camp Redó eren, com les d’Alaró, del Generalísimo Franco. Amb el temps, però, acabaren sent conegudes com a Corea. Altres capitals d’Espanya (Osca, la Corunya, Lleó, Toledo i Palència) també tindrien barris amb el mateix nom. S’haurien batiat així en al·lusió al gran enemic comunista de la Guerra Freda i per l'ambient d’aïllament i pobresa que els caracteritzaria. El 1957 Roca inaugurà una altra promoció d’HPO al barri de la Verge de Lluc, als afores de Palma, al límit amb Marratxí. Una intervenció similar faria també a Maó i Eivissa, la de Virgen del Carmen i la de Santa Margarita, respectivament –aquesta darrera ja ha desaparegut.

Als anys 60 hi hagué altres nuclis on també es construïren habitatges subvencionats i que no dugueren la signatura del reputat arquitecte. A Palma, fou el cas dels barris de Son Gotleu, aferrat a la via de cintura, i el de la Indioteria, prop del polígon de Son Castelló. Eren zones de l’extraradi que acolliren molts peninsulars arribats per treballar al boom turístic. També se’n construirien al districte de Ponent, a les barriades de Son Roca i Son Ximelis.

La classe mitjana de Franco

Avui alguns de conjunts d’HPO promoguts pel franquisme encara conserven a la façana les plaques del Ministeri de l'Habitatge amb el jou i les fletxes falangistes, que, d’acord amb la Llei de memòria democràtica, s’haurien de retirar. L’arquitecta Cristina Llorente Roca en fa la següent valoració: “Eren habitatges ultrabarats perquè estaven fets amb materials de poca qualitat, molt defectuosos, i s’havien construït amb presses. Com que els seus propietaris eren persones amb un baix poder adquisitiu, molts no pogueren costejar-ne les reparacions. Així, alguns d’aquests complexos socials s’acabaren convertint en guetos, en focus de marginalitat. Sens dubte, Franco va abandonar aquells proletaris a qui havia convertit en propietaris”. Allò, tanmateix, sembla que no importàs al dictador, que morí el 1975, a 82 anys, havent vist complit el seu somni. Al diplomàtic nord-americà Vernon Walters li confessà: “El meu vertader monument no és aquella creu de la Vall [dels caiguts], sinó la classe mitjana espanyola. Quan vaig assumir el poder, no existia. La deix a l’Espanya de demà”.

El 1985 el primer govern socialista de Felipe González posà fi a les polítiques de lloguer del franquisme. Miguel Boyer, ministre d’Economia i Hisenda, impulsà la coneguda ‘llei Boyer’ per liberalitzar el mercat de l’habitatge. La norma, que activaria la primera bombolla immobiliària, provocà una gran indignació ciutadana en eliminar la pròrroga forçosa dels contractes de l’anomenada ‘renda antiga’, de preus insignificants, no sotmesos a cap actualització. Era una pròrroga que es podia allargar als fills i nets del llogater.

Avui, les Balears són un dels territoris de l’Estat amb el percentatge més baix d’habitatge públic, un 0,6%, quan la mitjana europea és del 9%. Alhora, paradoxalment, amb una població que no atura de créixer, són la comunitat on és més car comprar i llogar un pis. La bona notícia arribà el 2023. La prestigiosa revista El Croquis dedicà un volum de quasi 400 pàgines als edificis de lloguer social que promou l’Institut Balear de l’Habitatge (Ibavi). En destacà les tècniques constructives i el material emprat (fustes i marès). Segons la publicació, es tracta d’un “model alternatiu” de qualitat per donar sortida no només a l’emergència residencial de les Illes, sinó també a la climàtica.