Els prínceps de Mònaco: aliats i hereus dels reis de Mallorca

PalmaDos membres de la família dels prínceps de Mònaco varen ser aliats de Jaume III en el seu intent frustrat de recuperar la Mallorca perduda. I un altre es va convertir en senyor de Carlat, enclavament que havia format part del ‘regne enmig de la mar’. Uns quants Grimaldi, que aquest és el seu llinatge, han visitat l’illa fins a temps recents. Repassam els vincles entre aquests dos racons de la Mediterrània; Mònaco i Mallorca, agafant com a motiu que el Club de Mar de Palma acull, fins al 6 agost, una exposició sobre els nexes entre aquell territori i la monarquia hispànica. 

Els Grimaldi són d’origen genovès, una república que va tenir una relació estreta, i no sempre harmoniosa, amb el regne de Mallorca. Els genovesos eren actius comerciants i, sovint, també pirates: com observa Lluís Tudela, quan afluixava la primera activitat, recorrien a la segona. Cap al segle XIV, la colònia més nombrosa a Palma era la dels genovesos, només per darrere dels catalans.

Com a bon patronímic, Grimaldi procedeix d’un avantpassat remot, un tal Grimaldo. Lanfranco, fill seu, s’hauria dedicat a la pirateria. Un altre membre de la família, Francesco, de malnom Malizia, va conquerir el 1297 la fortalesa roquera de Mònaco al capdavant d’un grup d’assaltants disfressats de frares franciscans. Per aquest motiu, l’escut de Mònaco l’escolten dos franciscans armats amb espases, una imatge ben desconcertant. Com que Francesco no va tenir fills, el va succeir com a senyor de Mònaco el seu cosí Rainier, un nom, aquest, que sembla que havia de fer fortuna a la família. 

Mònaco va cobrar un paper rellevant en els intents desesperats de Jaume III de Mallorca de recuperar el seu reialme, que, com és ben sabut, li havia arrabassat el seu cunyat Pere el Cerimoniós, rei d’Aragó –d’aquí, probablement, la mala fama dels pobres cunyats fins als nostres dies. I això que les relacions no sempre havien estat bones: el 1338, segons Tudela, havia salpat des d’aquell port una armada genovesa cap a les Illes amb no molt bones intencions, si bé finalment la cosa es va arreglar de manera amigable.

Galeres fetes a Mònaco per a Jaume III

Ara, l’escenari era diferent. El 1343, Jaume III havia perdut les seves possessions, llevat d’uns pocs territoris al que ara és França, i necessitava aliats desesperadament. L’exmonarca va confiar a Carlo Grimaldi –senyor de Mònaco i també pirata– el comandament d’una esquadra enviada a reconquerir les Illes Balears. Ara bé, Grimaldi va poder comprovar en persona, fent un recorregut per les seves costes, que, contra el que es pensava Jaume, els illencs no tenien cap intenció de revoltar-se pel seu antic sobirà. Va arribar a la conclusió que aquella empresa era inviable, i va fer anques enrere, amb el desconcert corresponent entre els jaumistes expectants.

També va donar suport a la causa de Jaume III Luciano Grimaldi, germà de Carlo i igualment pirata. Ja a l’estiu del 1343 va participar en atacs contra les costes catalanes, suposadament a sou de la reina Sança de Nàpols, tia de l’exrei mallorquí, a qui hauria donat suport. Jaume li va confiar el comandament de les seves galeres en nous acostaments a les costes del Rosselló i a l’Arxipèlag, el 1346, en coordinació amb el seu germà Carlo.   

Per molt que fossin senyors de la roca monegasca, els Grimaldi no deixaven de ser genovesos i el dux d’aquesta república, Simó Boccanegra –sí, el de l’òpera de Verdi– va haver de fer mans i mànigues per no incórrer en excés en les ires dels catalans. No era només una qüestió diplomàtica, sinó, molt més important, de doblers: si els Grimaldi actuaven amb el vistiplau de l’estat genovès, aleshores aquest havia d’abonar les indemnitzacions corresponents –horror!– per les seves malifetes.

Jaume III encara creia, equivocadament, que els illencs es posarien al seu costat, i va organitzar una armada per dur a terme la reconquesta. Mònaco li va servir com a una de les seves bases d’operacions: algunes galeres sota el seu comandament es varen desplaçar des d’aquell port fins a Marsella, i a Mònaco s’haurien construït quinze de les embarcacions que pensava fer servir. També va ser un dels indrets on Pere el Cerimoniós tenia programat d’establir-hi espies per informar-se dels plans del cunyat.

Jaume III també volia recuperar Carlo Grimaldi com a valuós aliat per al seu projecte. Segons Alfonso de Ceballos, a canvi de la seva ajuda, el senyor de Mònaco rebria el títol de comte de Bunyola i els senyorius de la vall de Sóller i d’Alcúdia, amb el grau de baró. Sembla que Bunyola l’hauria promès també l’exrei al seu germà bastard Pagà i a Aitó de Grimalt. Tant és, perquè allò va acabar com tothom sap: amb la derrota i mort de l’exsobirà a la batalla de Llucmajor, el 1349. Si hagués sortit bé, potser avui els prínceps de Mònaco afegirien als seus nombrosos títols els corresponents a tres viles mallorquines.

D’on havia tret, el desposseït sobirà mallorquí, els doblers necessaris per muntar aquella fracassada expedició? Molt senzill: de vendre els pocs territoris que encara li quedaven. Aquell mateix 1349 va lliurar al rei de França el Carladès, una possessió remota a Alvèrnia, molt enfora dels seus dominis pirenaics, que procedia de l’herència d’una rebesàvia de Jaume I i sobre la qual l’autoritat dels llunyans monarques mallorquins degué ser poc més que simbòlica.

Les enigmàtiques cartes d’Albert I

El Carladès va continuar sota el domini de la monarquia francesa, fins que tres segles més tard, el 1643, Lluís XIII –el sobirà que surt a Els tres mosqueters– el va cedir a Honorat II, el primer Grimaldi titulat príncep de Mònaco. Presumiblement va ser part dels honors rebuts per abandonar el protectorat de la monarquia hispànica, vigent fins aleshores, i passar-se a l’àmbit francès, sota el qual ha continuat fins als nostres temps. El títol de comtessa de Carladès l’ostenta actualment Gabriela Grimaldi, filla del príncep Albert II, d’onze anys.

No degué haver-hi gaire connexió més entre aquest petit estat i les Illes Balears fins a la visita que hi va fer, el 1909, el príncep Albert I. Era un apassionat dels estudis marins i va voler conèixer en persona el laboratori oceanogràfic que l’any anterior havia inaugurat, a Portopí, el científic Odón de Buen, amb qui va crear una bona amistat. Es va sentir, assenyalava La Época, “encantat de la bellesa de l’illa” i va visitar-ne “les famoses coves”.

Albert I va tornar a Mallorca almenys una vegada. Segons De Buen, va ser en una d’aquelles estades en què li va confiar una enigmàtica correspondència, “que va intrigar molt el personal palatí que acompanyava el príncep en els seus viatges”. Anaven adreçades a la seva neta Carlota, per la qual s’havien produït serioses divergències entre Albert i el seu fill i hereu, Lluís, el pare d’ella.

Què era aquell assumpte, tan delicat, del qual tractava el príncep mariner en la seva correspondència? Ni més ni manco que la successió del Principat: si els Grimaldi es quedaven sense hereus, aquest petit estat s’incorporaria a França. Així que Carlota, que era filla extramatrimonial de Lluís i d’una artista de cabaret, va ser legitimada i reconeguda com a duquessa de Valentinois, el títol dels hereus monegascs. Va ser la mare de Rainier III i padrina de l’actual príncep, Albert II.

La neta d’Albert I va visitar personalment el Carladès, aquell territori perifèric que abans havia estat dels reis de Mallorca, i el seu fill, Rainier III, va fer servir el pseudònim Louis Carladès quan va participar a la Volta Automobilística a França. El 2014 s’hi va acostar l’actual príncep, Albert II, i el varen retratar assegut a un banc, sostenint a les mans una vella fotografia en blanc i negre d’aquella estada de la seva padrina.

Rainier III i la seva flamant esposa, l’actriu nord-americana Grace Kelly, elegiren Mallorca –tot un clàssic per a aquesta mena de viatges– com a primera parada de la seva lluna de mel, l’abril del 1956: “Haver triat Mallorca com a primer punt del nostre viatge ja diu molt de les meves simpaties per l’illa”, va declarar el príncep, segons Última Hora. Potser era nostàlgia de les incursions dels seus avantpassats per aigües illenques?

Rainier i Grace tornaren a Mallorca el 1960 i una altra vegada el 1961, quan assistiren a la inauguració de l’hotel Son Vida, que compartiren amb una altra parella objectiu de la premsa del cor, la llavors formada per Aristòtil Onassis i Maria Callas. Es va fer famosa una actuació musical improvisada, amb Onassis i Callas interpretant cançons gregues i el príncep de Mònaco a la percussió.

D’aquella presència de Grace Kelly a Mallorca els anys seixanta va quedar un rastre inesborrable a Mallorca: el nom de les populars galetes Quely d’Inca, tot un signe d’identitat del menjar illenc, que procedeix de la pronunciació del seu llinatge: Kelly. Un altre vincle més entre aquests dos racons de la Mediterrània, que va començar fa gairebé set segles amb dos germans pirates i un territori llunyà del que ara és França.

Informació elaborada a partir de textos de Lluís Tudela Villalonga, Gabriel Ensenyat Pujol, Guillem Morro, Gabriel Llompart, Alfonso de Ceballos, Matías Vallés, Antoni Janer Torrens i Antonio Calvo Roy, a més de les memòries d’Odón de Buen.