La pintora mallorquina que va enlluernar Rubén Darío
Es compleixen 150 anys del naixement de Pilar Montaner, dona avançada a la seva època i amb una excepcional producció artística
Palma“Les oliveres que la teva Pilar pinta són certes, / Són paganes, cristianes i modernes oliveres / que guarden els secrets desitjos dels morts / amb gestos, voluntats i posats de vius”. Això és el que va escriure el poeta Rubén Darío adreçant-se a Joan Sureda, l’home de la pintora Pilar Montaner. Recordam la vida i l’obra d’aquesta artista excepcional, avançada al seu temps, quan es compleixen 150 anys del seu naixement, dia 13 d’abril del 1876.
Va venir al món a Palma, filla del militar i aristòcrata Jaume Montaner i d’Elvira Maturana, uruguaiana, a qui els costums dels mallorquins li semblaven una mica extravagants: “Mengen pastissets d’herba”, deia; és a dir, cocarrois. La mare va morir quan era a penes una nina i ella es va educar a un internat religiós, a Madrid. Però sentia nostàlgia de la mar i va demanar al pare tornar a Mallorca.
El seu home, Joan Sureda, a qui ella deia “Noñín”, seria decisiu en la seva trajectòria. Era l’hereu de la família propietària del palau dit del Rei Sanç, una part del conjunt de la cartoixa de Valldemossa, que fou la seva llar fins que arribà la ruïna econòmica i la varen perdre. Ella va quedar embarassada catorze vegades i tingué onze fills, només cinc dels quals li haurien de sobreviure. De manera semblant al poeta Joan Alcover amb els seus escrits, la tragèdia familiar marcà la vida de Pilar Montaner, fins al punt d’endinsar-se en una pintura de cada vegada més fosca.
Montaner va retratar constantment els seus fills. Sobretot Jacobo, el seu preferit, poeta i signant amb Jorge Luis Borges i Fortunio Bonanova del Manifest de l’Ultra, del 1921, i Elvira, de qui sembla que Borges es va enamorar a la seva estada a Mallorca. Tots dos moririen molt joves. Una de les seves obres més conegudes representa els fills petits, amb les dides. Pintar-lo fou un treball d’Hèrcules: no hi havia manera que els nins estiguessin quiets, no tots al mateix temps.
Els ‘boigs Sureda’, com se’ls coneixia pel seu comportament poc convencional, compartiren llargs –i cars– viatges per tot Europa, en els quals ella va conèixer els grans mestres de la pintura. Si mentrestant quedava embarassada, donava a llum allà on fos i continuaven aquelles expedicions. El 1906, va fer també un viatge, a Madrid, amb un altre pintor i amic, Antoni Gelabert. Cosa veritablement insòlita, en aquella època, que una dona anàs pel món amb un home que no era el seu marit.
Salvar el ‘Parado’ de Valldemossa
Pilar Montaner sortia a pintar pels paratges naturals de Valldemossa, muntada en una somera i amb els estris damunt. També va recollir vistes de Palma, algunes en companyia de Gelabert. El seu primer quadre, el 1899, fou el retrat de Madò Calafata: una dona certament peculiar, que volia dur l’arxiduc Lluís Salvador al jutge perquè el príncep li deia “Juana Ana”, i ella nomia Joanaina. A una de les seves excursions, es va trobar uns soldats que es banyaven amb els seus cavalls i els va pintar. Ells no volien sortir de l’aigua per res del món, ja que no duien posat l’uniforme... ni res.
El popular Parado de Valldemossa molt probablement es va salvar de la desaparició gràcies a Pilar Muntaner. Ella veia que no existia això que ara deim relleu generacional: morien aquells que el coneixien i els joves s’estimaven coses més ‘modernes’, la qual cosa, relata ella, suposaria “oblidar-ho i no tornar a cantar-ho. Això mai!”, es va dir, i va demanar al vicari –i organista– de fixar-ho per escrit. Santiago Rusiñol, un dels il·lustres visitants dels Sureda, es va vestir amb l’abillament tradicional mallorquí i va ballar amb la pintora una d’aquelles danses tradicionals.
El pare, Jaume Muntaner, va demanar a Joaquim Sorolla, aleshores ja un pintor famós, que donàs classes a la seva filla. Ell, no gaire convençut, va posar unes condicions complicades, que foren acceptades. Per descomptat, va haver de rebre l’ensenyament separada dels alumnes homes. El seu talent va convèncer Sorolla, que va dir a Joan Sureda: “S’encarregui vostè dels nins, que aquí hi ha pintora”. “Pilar: si no pintes, et condemnaràs!”, li havia advertit el seu col·lega Pedro Blanes Viale.
Joan Sureda va donar per bona aquella sentència de Sorolla. És clar que no se’n va encarregar ell, de cuidar els fills, per això ja hi eren les dones al seu servei. Però escrivia a la dona: “Tu pinta. No perdis minuts en altres coses. Faràs coses grosses que seran l’orgull i vida dels nostres fills. No veus, Pilar meva, que tota la meva vida està dedicada a la teva glòria?”.
Allò es tornarien retrets, quan les coses no anaren tan bé. Al seu diari, feia recompte de tot el que havia gastat en classes de pintura, viatges, convidats, i tot allò pujava a la quantitat, astronòmica, de 150.000 duros: “Sense mi, Pilar no hauria estat sinó una dona com totes”. En canvi, ella continuaria defensant l’home davant dels fills: “No us queixeu, fillets meus estimats, els pocs que em quedau, de la conducta del vostre pare com a mal administrador (...). Els doblers no donen la felicitat, sinó, molt al contrari, duen moltíssims de disgusts”.
Amb tants d’hostes il·lustres com passaren per ca seva a Valldemossa, un cas peculiar fou el del poeta nicaragüenc Rubén Darío, el 1913. Sembla que Darío es va enamorar platònicament de l’artista. O no tan platònicament, perquè hauria arribat a agafar-la, en un moment determinat, per la cintura. Ella l’hauria aturat, només amb la mirada i amb dues paraules: “Rubén, Rubén”.
Tot i que els frares feia un segle que no eren a la cartoixa –l’Estat l’havia confiscada i venuda–, a Darío sembla que aquell entorn li va despertar la vena mística, aquesta que ara sembla que torna a estar de moda. “Per què no he estat cartoixà?”, es demanava en veu alta, amb insistència. Idò bé, coincidia que Joan Sureda s’havia fet a mida un hàbit de cartoixà per ser enterrat amb ell, i Pilar Montaner el va treure d’una calaixera i va convidar el poeta a posar-se’l. La complicació fou, després, aconseguir que se’l llevàs. Ella el va retratar vestit amb aquell hàbit.
Les oliveres pornogràfiques
La confiança de Darío amb la pintora era tal que li va demanar que primer llegís ella les cartes que li arribassin: “Si són notícies dolentes, no m’ho digui”. Una vegada era a l’entrada del claustre, assegut amb la pintora, a qui va agafar la mà, mentre sentien el dolç cant d’un pagès. Aquell moment màgic es va trencar en comparèixer Sureda, fent una renouada. “Ja ve l’inquisidor”, lamentà el poeta.
Darío va anar a veure pintar Montaner les seves cèlebres oliveres, que no degueren ser gaire del seu gust. En tornar a casa, va assegurar al seu home, cridant: “Pilar és boja! Jo vull ametllers en flor!”. Si bé degué canviar d’opinió, com testimonia el seu cèlebre poema. Tant en alta consideració tenia Darío la pintora, que va afirmar que l’havien de tractar sempre de vostè, ja que era una arxiduquessa. A la seva novel·la L’or de Mallorca apareix com “la castellana Maria”.
Un altre visitant ben destacat de ca seva, que en foren un bon grapat, i dels més il·lustres, fou el filòsof i escriptor Miguel de Unamuno, de qui també va fer un retrat, i que sembla que es quedà fascinat per ella, a qui qualifica d’“excel·lent i emocionada pintora” i a qui va dedicar el llibre Caminades i visions espanyoles, on reflecteix les seves passejades per l’illa.
Les oliveres de Pilar Muntaner no eren tan sols aquest motiu tantes i tantes vegades repetit pels pintors a Mallorca. Ella anava molt més enllà. En aquelles formes retorçades trobava somnis, deliris i erotisme. Hi descobria imatges pornogràfiques. De vegades, per comprovar que no s’estava tornant boja, ho consultava amb una amiga de confiança o amb el seu marit: “Què hi veus, en aquella olivera?”. “Un home amb totes les vergonyes enlaire”, responia Joan Sureda. No eren imaginacions seves. Almenys, no només seves. Eren, deia ella, “molt apropiats per bolcar en el llenç tots els impulsos i emocions secretes del cor”.
Però Pilar Montaner no fou tan sols els seus paisatges, ni els seus retrats. Tot i les seves crítiques a l’art del moment, al qual acusava d’“enganar el públic”, la seva genialitat la dugué a fer incursions, fins i tot, amb les formes abstractes, que mai no arribaren a ser exposades. Ella ni tan sols signava les seves obres, ni els posava títol: quan s’acostava una exposició, havia de fer una viada per afegir el nom a tots els quadres.
Els seus darrers temps Pilar Montaner els visqué, escrivia, “envoltada de tants de records i bagatel·les que evoquen la vida de tantes vides desaparegudes”, donant menjar a una rateta blanca i cega. Havia deixat de pintar: només feia, de tant en tant, algun dibuix amb carbonet. Va morir el 23 de setembre del 1961. Potser ara, 150 anys després del seu naixement, estaria bé que els mallorquins poguessin conèixer l’obra, en part desconeguda i que es troba majoritàriament a col·leccions privades, d’aquesta artista avançada al seu temps.
No podia ser mai que una dona pintàs tan bé. El 1917 va fer una exposició a la mítica Sala Parés, a Barcelona. El dia de la inauguració, uns quants visitants entraren a la galeria i es quedaren astorats davant els seus quadres: “Això és un tros de pintor! Com no es coneixia aquest home?”. Ni de lluny se’ls acudia que fos un tros... de pintora. D’altres observacions no eren tan elogioses: n’hi havia que percebien que el retrat d’Antoni Maura no se li assemblava en res. Lògic: perquè no era Maura sinó Unamuno. Ni tan sols es miraven el catàleg.
“Costa de creure”, escrivia el periodista Francisco Madrid, “que les pintures de Pilar Montaner siguin d’una mà femenina”. Els seus quadres, afirmava el seu col·lega Antonio Ballesteros de Martos, eren “d’una virilitat, d’una puixança, d’una intensitat que en res semblen ser filles d’un temperament femení”. Quan es va constituir a Palma l’Associació d’Artistes Pintors, ella era l’única dona d’entre els deu fundadors.
Informació elaborada a partir de textos de Maria del Carme Bosch, Patricia Veiret, Isabel Peñarrubia Marquès, Antoni Janer Torrens, Luis Ripoll i R. Perelló Paradelo, Carlos ‘Coco’ Meneses, Pedro de Montaner, Josep Capó Juan, Miquel Àngel Ballester, Ángeles Caso i Màrius Verdaguer, les memòries de Pilar Montaner, l’epistolari de Pilar Montaner i Joan Sureda, el documental La pintora sense rostre de Jaume Carrió i Luis Ortas amb guió de Verónica Sáez i la col·laboració de Francesca Gelabert Desnoyer.