Països Catalans, capital Cura
El gener del 1976, ara fa 50 anys, organismes unitaris de Catalunya, el País Valencià i les Balears reclamaren al santuari mallorquí el ‘trencament democràtic’, l’amnistia i l’autodeterminació
PalmaPaïsos Catalans, capital... Barcelona? Aquesta seria potser la resposta més evident. En canvi, ara fa 50 anys, el gener del 1976, l’epicentre de la política de les terres de parla catalana va ser un racó de Mallorca de ressonàncies lul·lianes: el santuari de Cura, al puig de Randa, on es varen trobar partits i instàncies unitàries de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, per consensuar –amb dificultats– un document comú, reclamant allò que aleshores es deia el ‘trencament democràtic’ amb la dictadura, l’amnistia per als presoners polítics i el dret d’autodeterminació.
Un antecedent claríssim d’aquesta trobada va ser una altra reunió clandestina de catalans, valencians i illencs, el 1968. Aquesta també a Mallorca, a l’Arracó: es veu que això de la perifèria té els seus avantatges, quan s’ha de cercar un lloc discret. Al ‘Contuberni de l’Arracó’, com va ser conegut, es trobaren una vintena de personatges ben destacats de la intel·lectualitat en llengua catalana, de marcat signe opositor al franquisme. Entre els quals, Joan Fuster, encunyador del terme ‘Països Catalans’ per referir-se al conjunt de tots tres territoris. Si bé l’escriptor valencià va trobar que allò era massa xerrar i xerrar i es va estimar més sortir-ne una bona estona, a fer un glop de whisky.
La nòmina del ‘Contuberni’ era impressionant: els escriptors mallorquins Antonina Canyelles, Josep Maria Llompart i Antoni-Lluc Ferrer; l’estudiós del mallorquinisme i més tard senador Gori Mir; Climent Garau, poc després president de l’Obra Cultural Balear; l’editor Francesc Moll Marquès i l’historiador menorquí Andreu Murillo. De Catalunya, l’autor teatral Josep Maria Benet i Jornet i l’històric dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya Miquel Coll i Alentorn. Varen plantejar-se possibles polítiques culturals, educatives i socials de col·laboració. Una de les ponències es titulava La unitat entre les terres i els homes dels Països Catalans, quan “la unitat entre els homes i les terres d’Espanya” era una expressió emblemàtica de la dictadura: potser seria cosa de Fuster, un dels trets característics del qual era la ironia.
L’escenari de la trobada va ser l’antic convent de monges, facilitat pel capellà Gaspar Aguiló, i una altra de les ponències preveia una futura segona trobada, també a Mallorca. La Guàrdia Civil havia sabut d’aquella reunió clandestina, però sense gaire encert: en cercava els participants per la zona de Randa.
Arròs brut per a un centenar
Sembla com si la Benemèrita els hagués donat la idea, perquè, quan es va plantejar una altra trobada de representants dels tres territoris, va ser Randa el lloc triat, aquell dissabte, 31 de gener del 1976. Havien passat set anys i les circumstàncies havien canviat prou. Acabava de morir Franco: el règim donava senyals d’una tímida obertura, mentre que el conjunt de l’oposició exigia trencar amb la dictadura i establir una democràcia: a l’àmbit de llengua catalana, també recuperar l’autogovern –amb matisos entre els diferents partits: les discrepàncies sobre aquest punt afectaren greument els comunistes, aleshores la força més activa, amb diferència, en la clandestinitat. Per aquelles mateixes dates es duia a terme el Congrés de Cultura Catalana, un conjunt d’activitats amb les quals la llengua comuna recuperava la presència pública.
Que totes dues reunions es fessin a espais eclesiàstics no era cap casualitat. A la llum del recent Concili Vaticà II, l’Església catòlica, l’antic aliat incondicional del règim, s’havia situat en posicions molt més crítiques. No debades, entre els participants del ‘Contuberni’ hi havia el canonge Pere Joan Llabrés. D’altra banda, els seus recintes inspiraven encara un cert respecte a les autoritats: allò d’acollir-se a sagrat, de tota la vida.
Per aquells darrers anys del franquisme –i, evidentment, de manera clandestina– s’havien constituït organismes unitaris als diferents territoris, per coordinar esforços contra la dictadura: Assemblea de Catalunya i Consell de Forces Polítiques de Catalunya; Consell Democràtic del País Valencià i Junta Democràtica del País Valencià; Junta Democràtica de les Illes, i la comissió organitzadora de l’Assemblea Democràtica de Menorca. Totes aquestes entitats varen ser a la trobada a Cura.
Pel que fa a forces polítiques mallorquines, hi assistiren el PSOE, el Partit Socialdemòcrata –l’any següent s’hi integraria Unió de Centre Democràtic (UCD) per a les primeres eleccions–, Convergència Socialista, el Grup de Formació Marxista-Leninista i el col·lectiu que en aquell moment creava el Partit Socialista de les Illes, després Partit Socialista de Mallorca. A més de personalitats independents.
Aquella reunió fou molt més nombrosa que la de l’Arracó. Gairebé un centenar de persones s’arreplegaren a l’hostatgeria de Cura i “entre plat d’arròs brut i bistec amb patates”, com relata Antoni Serra, abordaren la cooperació política entre els tres territoris. La nòmina de participants fou també espectacular: de Catalunya, Josep Benet –seria el senador més votat de tot l’Estat el 1977–, el filòleg Jordi Carbonell, els comunistes Rafel Ribó i Antoni Gutiérrez El Guti i Miquel Sellarès, de Convergència Democràtica; del País Valencià, l’escriptor Vicent Andrés Estellés, el matemàtic i filòleg Josep Guia i el jurista Manuel Broseta –moriria assassinat per ETA el 1992; de Mallorca, pràcticament el qui és qui de l’oposició clandestina: Félix Pons, Francesca Bosch, Josep Maria Llompart, Manuel Mora, Antoni Tarabini, Antoni Serra, Francesc Obrador, Climent Garau, Celestí Alomar, Sebastià Serra i Ignasi Ribas; i de Menorca, Miquel Vanrell, Juli Mascaró i Adrià Carreras. Sí, majoria aclaparadora d’homes; aleshores era així, també entre els demòcrates.
Les discrepàncies insuperables
Potser per la nodrida concurrència, aquesta vegada no fou possible despistar les autoritats. El governador civil, Ramiro Pérez-Maura, que acabava de substituir l’ultradretà Carlos de Meer, estava assabentat de la reunió de Cura. Segons Antoni Serra, va demanar consell sobre quina havia de ser la seva actuació –prohibir o no prohibir: aquest era el dilema–, a Antonio Alemany, aleshores director de Diario de Mallorca, de marcada tendència oberturista. “Fes els ulls grossos”, li va recomanar Alemany. “No són perillosos”. I ell ho sabia de primera mà, perquè amb la pràctica totalitat compartia el grup Tramuntana, un altre fòrum de l’oposició. Només s’hi va establir una vigilància policial a l’exterior –per si de cas.
A diferència de la trobada a l’Arracó de vuit anys enrere, aquesta vegada semblava que el terme ‘Països Catalans’ no suscitava consens, sinó més aviat tot el contrari: un desacord encès i insuperable. Una part dels assistents els entenien com la nació comuna, però la resta només els admetia com a comunitat de llengua i de cultura –l’etern debat de sempre. Total, que la proposta d’un organisme unitari per als tres territoris no va tirar endavant.
Una altra divergència era entre aquells que lligaven les llibertats amb l’autodeterminació com a condició indispensable –o, fins i tot, prèvia–, i aquells que establien la democràcia com a prioritat. Amb totes les diferències del món, allò era com a la II República en guerra: si primer s’havia de guanyar la guerra o si s’havia de fer la revolució al mateix temps.
A pesar de totes aquestes discrepàncies, es va arribar a redactar un comunicat conjunt. En aquest document, els participants expressaven la seva satisfacció per haver duit a terme la trobada –sense ser detinguts per la Policia, els faltava afegir– i es reiteraven en el ‘trencament democràtic’, el qual havia d’implicar “l’amnistia general, les llibertats polítiques i sindicals” i “el dret a l’autodeterminació de tots els pobles de l’estat espanyol”, reivindicant els estatuts d’autonomia. Que el PSOE i alguns que després serien a la UCD donassin suport a aquest dret només s’explica per les circumstàncies extraordinàries del moment.
Els sotasignats expressaven també el seu suport al Congrés de Cultura Catalana i a l’oficialitat de la “llengua pròpia” –que no se li digués ‘català’ probablement era un símptoma de com era de difícil consensuar aquesta denominació: un altre punt de discrepància. A més, anunciaven la continuïtat d’aquestes trobades a tres bandes. Però no fou així; una i oli. En el successiu, cadascú faria el seu camí. Aviat canviarien les circumstàncies: una part de l’oposició es mantindria en els seus tretze amb el ‘trencament’, mentre que els més pragmàtics donarien per bona la reforma des del mateix règim articulada per Adolfo Suárez. Però aquesta ja és una altra història.
Cura va servir d’escenari a un altre episodi destacat de la Transició a les Illes. El 13 de març del 1977 es va presentar a l’esplanada del santuari un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia –un dels diversos que es varen redactar en aquells moments–, signat per l’Assemblea Popular de Mallorca, que agrupava l’esquerra nacionalista i la d’àmbit estatal, situada a l’esquerra del Partit Comunista. La revista Lluc es feia ressò de l’assistència multitudinària –prop de mil persones– i del suport de personalitats com Francesc de Borja Moll, Josep Maria Llompart, Llorenç Capellà i el futur senador Lluís Xirinacs.
L’avantprojecte de Cura partia del “dret a l’autodeterminació dels pobles”, reconegut allà mateix un any abans. Plantejava la possibilitat d’una federació de les Balears amb Catalunya i el País Valencià –vetada per la Constitució de l’any següent–, com també que cada una de les Illes es pogués separar de la resta. En tots dos casos, amb la realització d’un plebiscit.
Curiosament, l’’Estatut de Cura’ feia servir per a la futura institució autonòmica balear el nom de Generalitat –ben igual que a Catalunya i el País Valencià–, tot i que, històricament, només va existir a l’antic Regne de Mallorca una generalitat de manera efímera, en no tenir Corts. A més, el president de les Illes seria elegit per sufragi universal. Les Balears tindrien competències de policia i ordre interior i la recaptació d’imposts, i en cedirien una part a l’Estat, segons el model basc. La llengua oficial seria el català –amb ensenyament obligatori del castellà–; i la senyera, la quadribarrada.
Informació elaborada a partir de textos de Miquel Payeras, David Ginard, Joan López Casasnovas, Josep Pons Fraga, Bartomeu Caimari Calafat, Antoni Janer Torrens, Pere Antoni Pons, Gabriel Ensenyat Pujol, Lina Moner Mora, Pau Cateura i Josep Guia i Marín, les memòries de Miquel Rosselló i d’Antoni Serra, la revista Lluc i el volum col·lectiu Memòria viva.