Què és el Much? La festa explicada per a la gent que no és de Sineu

SineuLa Mucada, en honor del Much de Reig, és una festa inventada, com totes, amb els seus elements simbòlics, icones i ritus, afegits any rere any. El que segurament ve de nou és que aquesta festa que coneixen milers de mallorquins va néixer l’any 2004 i ha esdevingut el paradigma del que s’anomenen “neofestes” o “festes de nova creació” dins l’actual panorama de la festa popular mallorquina.

La raó de l'inici hauria pogut ser una altra de més elegant, emperò no fou més que la voluntat d’una colla de joves d’omplir un horabaixa d’estiu, just el dia abans de la festa major del seu poble, amb alguna activitat que justificàs el fet de dinar plegats i d’anar a fer una copa junts abans d’arreglar-se per anar a sopar i a la revetla. En definitiva, que aquell dinar i excursió etílica anassin més enllà del menjar per menjar i el beure per beure.

Cada 14 d’agost, a Sineu, des de feia cinc o sis anys, els joves quedaven d’acord per dinar plegats aquell dissabte de la Mare de Déu d’Agost. Amb el nom de Dinar de Germanor es coneixia l’esdeveniment anual que aplegava homes d’entre devuit i una trentena d’anys a algun restaurant del poble. Havent dinat, la ruta podia canviar entre pegar un bot als bars de la plaça del Fossar, especialment a Can Castell, o fins i tot, visitar els pobles dels voltants, com Llubí i Pina, cosa que molts de pics suposava alguna discussió pel fet de sortir del poble mentre estava en plenes festes.

El programa de festes de l’Ajuntament de Sineu, per a dia 14 d’agost, indefectiblement, des que n’hi ha record en les actuals generacions de sineuers, indicava que l’horabaixa hi havia cercavila d’una colla de xeremiers. Per tant, la tradició adquirida per la tropa de joves del Dinar de Germanor no marcava cap acte participatiu aquell horabaixa de vigília de la Mare de Déu. Això i la sensació que la vila no tenia gaires actes de caràcter tradicional en el context de les festes populars varen ser determinants a l’hora de fer prendre la decisió a tres joves, Toni Florit (Sineu, 1983), Pere Joan Oliver (Sineu, 1980) i Marc Niell (Sineu, 1982), de generar un argument festiu entorn d’una figura extreta d’una de les rondalles relacionades amb el poble.

Un origen llegendari

Una de les rondalles més famoses que té com a escenari un indret del terme municipal de Sineu és la rondalla del puig de Reig. Segurament, gran part de la seva fama és perquè va ser recollida per Antoni M. Alcover en el seu Aplec de rondalles mallorquines. La versió més popular i coneguda deu ser aqueixa, i fou la que usaren els tres joves sineuers per treure l’argument de la petita gimcana que proposarien als seus companys “agermanats” del dinar. Tot i així, volem deixar constància de la versió que ens transmeté oralment Maria Frau Munar Ribes (Sineu, 1926-2004), que, en inoblidables dies de jocs i contarelles, ens recordam que la contava així: “Diuen que dins el puig de Reig hi ha un tresor. Qui el vulgui trobar hi ha d’anar a mitjanit i ha de fer set voltes al puig amb la boca plena d’oli. Si en acabar les set voltes no n’ha vessat gens ni se n’ha enviat cap gota, li compareixerà un bou que, escapat, se n’anirà cap a una cova que hi ha així com pugen cap a dalt del puig. En entrar-hi, veuran que el bou es fica dins un enfony que s’obre a l’enfront de l’entrada de la cova i, abans de ficar-s’hi, s’han de posar una candela ben estreta enmig de les dues anques, perquè hi han de passar de grapes. Passat aqueix passadís estret, arribarà al tresor i ja serà seu”.

Fou triada, doncs, l’enigmàtica figura del bou guia amb el simple propòsit de dotar la seva petita festa d’un element aglutinador. Un tòtem al voltant del qual mantenir unida la tribu dels agermanats des del migdia fins al vespre. Decidits pel personatge, sols quedava crear-ne la imatge i generar l’argument per mitjà del qual la bèstia es presentaria als companys. L’elaboració de la imatge del bou, molt casolana, fou mitjançant la imitació dels caparrots de cartó o pasta de paper –més modernament de materials sintètics– que, amb forma de dimoni o de personatge popular, són conegudíssims a l’illa. Encara que no es va encertar amb els materials del primer bou –guix i paper sobre una estructura de reixeta–, l’encert tant del tema com del portador, Toni Florit, va tenir l’impacte necessari per a l’entusiasta encobeïment de la proposta per part del grup. Així, el primer any, es varen citar els agermanats al peu del puig de Reig, on es repartiren camisetes estampades amb imatges icòniques dels dinars de germanor i amb la rondalla impresa a l'esquena. Una volta va ser llegida en veu alta per als presents, tots voluntariosament s’ompliren la boca amb un generós glop d’herbes dolces quan, de sobte, una traca retronà de punta a punta del camí i comparegué, per primera vegada, la imatge picassiana del cap de bou passat sobre el cos de Toni Florit.

Lo Much de Reig, nom i fesomia

L’any de naixement de la festa el personatge principal era, simplement, una bèstia de rondalla, sense cap altre nom que el “bou del puig de Reig”. Cap de les versions vives fins aleshores de la rondalla no atorgava gaire més protagonisme al bou que el d’estar sota l’encanteri del puig i a mercè de la tasca de guiar l’heroi –que aconsegueix la proesa d’enrevoltar el puig a peu amb la boca plena d’oli– fins al tresor. Una vegada s’havia extret aqueix personatge de la trama, se’l feia protagonista del nou relat i, per ventura, referir-s’hi en genèric era poc identificatiu o pràctic –no entrarem en raons–, però el fet és que el mateix dia de l'estrena es va improvisar un referèndum entre els presents dins el bar Sabina sobre què havia de nòmer el bou. Els noms amb més èxit varen ser “Muc” i “Reig”. En vista dels nombrosos i igualats suports que rebien els dos nous taurònims, es va prendre la decisió d’integrar-los tots dos en forma de nom i llinatge, amb una variació, que si se’ns permet la immodèstia ens atribuïm, que fou usar la grafia prefabriana, com a joc lingüístic, a fi de donar al personatge un postís –i, sobretot, ridícul– aire d’avior. Fou aprovada per assentiment la denominació “Lo Much de Reig”.

Allà mateix, la providència i el costum d’anar-hi a fer el cafè els migdies varen fer que hi fos present el polifacètic sineuer Miquel Tugores Monara (Sineu, 1952), xeremier, constructor de tamborins i instruments de percussió tradicionals, constructor de caretes de dimoni, teresetes, juguetes d’objectes reciclats… No es va fer esperar que, en vista de l’efímera existència del caparrot de bou a partir de guix –a punt de desintegrar-se–, el grup de joves li comanàs un caparrot nou per a l’any següent. Tugores rebé la comanda amb entusiasme, tant que ha esdevingut imaginaire de capçalera, a més de creador, organitzador i una de les principals ànimes de la festa.

El dia de Sant Cristòfol –festa encara no fa molts d’anys celebrada al poble– de l’any 2005, es presentava en públic la nova imatge de lo Much de Reig i es va convenir públicament, amb la bèstia llegendària, la seva rebuda anual cada 14 d’agost.

Les Meravelles, la Muca i l’obertura de la festa al poble

Si bé la naixó de la festa es pot considerar absolutament lligada al Dinar de Germanor i, per tant, encara que es fa en espais públics, no inclou participants de fora del grup inicial, hi ha un fet que creim que en determina l’obertura i la seva popularització: és l’entrada de les dones. L’any 2005, amb la consigna del Dinar de Meravelles, un bon grapat d’al·lotes sineueres s’apleguen tal com havien fet els homes el mateix dissabte de la Mare de Déu d’Agost i, per primera vegada, participen en la festa entorn del Much. L’any següent, l’interès i la insistència, en especial, de Magdalena Genovart Remirada (Sineu, 1987) perquè s’hi afegís una Muca com a parella del Much varen fer que Miquel Tugores es posàs a fer una nova careta seguint l’estil còmic que havia plasmat en la del bou. Amb la Muca, entraria de ple en joc el nou grup, format tot de dones, d’edat similar als joves agermanats, algunes de les quals també s’integrarien en l’equip organitzador. L’entrada de la dona en aquella gresca endogàmica dels agermanats obre la festa al poble, ja que els dos grups incorporen de cada vegada més participants i es comença a generar expectació per part de gent externa als dos grups pioners.

Un dia de festa

La festa de la Mucada és diürna. Aquesta és una de les claus, a parer nostre, que explica molt d’allò que s’amaga rere la fórmula màgica de l’èxit. A Sineu, fins llavors, la nit havia dominat l’àmbit de l’oci juvenil durant anys. Els dinars de germanor havien suposat, en aquest camp, una innovació. Les lleis que marcaven les eixides d’esbarjo nocturn prenien tot un altre sentit quan s’anava de marxa de dia.

A partir del segon any –l’agost de 2005–, es congria entorn del bessó original dels creadors de la festa un necessari grup d’organitzadors, amb la voluntat de donar cos i alguna casta de sentit a la joiosa rebuda de lo Much de Reig. (A partir de l’any 2011, aquest grup s’autoanomena Muchal Foundation). El grup és obert i es convoquen diverses reunions per fer pluja d’idees. Bàsicament, es defineixen en aquell primer intent de posar ordre tres moments estel·lars: el ritual d’invocació del bou, l’arribada al poble i la rebuda a la plaça del Fossar. La suma i resta d’elements, tants com ha estat convenient, han configurat el programa actual que es compon dels següents actes:

La Romeria

El puig de Reig està a devers tres quilòmetres de distància del nucli urbà de Sineu. D'alguna manera, els acòlits del Much s’havien de traslladar fins al lloc on, de cap a cap d’any, la llegenda diu que s’amaga la fera. Si bé és cert que els primers anys el transport anava a compte de cadascú, aviat es va aprofitar l’avinentesa que l’estació de ferrocarril de Sant Joan estava dins el terme municipal de Sineu, just a la mateixa altura on s’alça el puig. Els viatges en tren varen ser habituals –se sincronitzava l’inici de la Mucada amb l’horari del servei– fins a la clausura, l’any 2012, d’aqueixa estació rural. Des de l’any 2008 s’ha incentivat la partida cap al puig mitjançant vehicles “de tota casta i faiçó”, amb la condició que es presentin “amb el corresponent ornament en senyal de festa i joia”.

La invocació

Aplegats tots els mucaires més matiners just on el puig comença a enfilar-se, es canten els Goigs a lo Much de Reig o Himne de la Mucada. Seguint la rondalla, s’hauria d’invocar el bou amb les tres (o set, segons quina en sigui la versió) voltes al voltant del puig amb la boca plena d’oli. La cosa no hauria estat gens pràctica. Amb diferents provatures i variacions al llarg dels anys, la invocació actual és el resultat de la confluència de dues rondalles que tenen el puig de Reig com a escenari. Una és la ja explicada llegenda del tresor amagat i l’altra és la que conta que hi hagué una batalla a estirades de corda entre els moros i els cristians, els primers estiraven des de dalt del puig de Sant Nofre i els altres des del cim del puig de Reig. Actualment, s’invoca lo Much de Reig amb una batalla d’estirades de corda, entre dos grups –els moros i els cristians– amb la boca plena d’oli. No guanya el bàndol que tomba l’altre, sinó el que té més participants que aguanten l’oli dins la boca en acabar la batalla. Del grup guanyador, un grapat de voluntaris tenen dret a sotmetre’s a una prova física, normalment relacionada amb la potència pulmonar, com per exemple el llançament d’ous de guàtlera amb la boca, el guanyador de la qual serà qui tocarà el corn que anuncia la fi del ritual i la sortida de lo Much de Reig del seu amagatall.

El pregó

A imatge i semblança de qualsevol festa patronal, la “festa feta de festes” havia de tenir, per força, el seu moment de pregó i el seu pregoner o pregonera. Els pregoners, personatges escarnits o inventats, han estat de tota categoria i temàtica –una fallera xativina, la cabra de la sopa, la sibil·la o Joana Menos (antagonista de Joan Mas de les festes de la Patrona de Pollença). Han estat memorables els pregons compostos pel sineuer Rafel Amorós (Sineu, 1980), que, amb el seu llenguatge i humor càustic, ha marcat part de la identitat d’aquesta festa. El pregó es diu des d’una de les finestres de l’Ajuntament. La característica placeta que s’obre davant l’edifici s’omple cada any de jovent. L’eufòria és absoluta. La festa assoleix un dels seus moments estel·lars. L’espera del pregó s’harmonitza amb música pels altaveus, pels quals sona indefectiblement l’All you need is love dels Beatles –sovint s’usa l’expressió All you need is Much. La placeta vibra. Apareix el pregoner, diu el pregó i tot seguit arriba lo Much de Reig. Actualment, va precedit del Tabaler del Much (inspirat en el Tabaler de la Patum) i acompanyat per una comparsa d’antics mucs i muques. El Much ha de donar el toc de sortida de la festa. Amb l’acompanyament musical del mític Barcelona de Freddy Mercury i Montserrat Caballé, llança una fletxa (record de la que va encendre el peveter de les Olimpíades del 92) i fa travessar la placeta a un ànec Lucas en ala delta que impactarà sobre un globus –és la interpretació que es fa de la festa de la Baixada del Corb, celebrada per Sant Antoni a Mancor i a Son Servera–, l’explosió del qual clou l’acte “institucional”.

L’Encérvol

Una plaça davant un ajuntament plena de gent que celebra una festa, al migdia, ens remet a la imatge de la plaça Consistorial de Pamplona el dia del txupinazo. Per això, des de l’any 2011, se celebra un encierro a l’estil pamplonès passat pel filtre mucal. Una bèstia de peluix amb banyes de cérvol és empesa sobre un cotxet pels carrers cèntrics del poble, entre l’Ajuntament i la plaça de l’església, passant pel carrer Major. Els corredors, vestits com els dels famosos santfermins i les ikurriñes són el contrapunt colorístic al rosa dominant de la festa, i continuaran, durant els actes del capvespre, trencant amb el blanc, vermell i verd la uniformitat cromàtica del públic.

L’Enqüentro

Havent dinat, es reprèn l’homenatge al bou Much. El dia de Pasqua, és tradicional als pobles de Mallorca la processó de l’Encontrada de Jesús i Maria. A partir d’aquest acte litúrgic, ben conegut pels sineuers, que l’anomenen popularment “s’enqüentro”, es va recrear la versió per a la Mucada, l’encontrada entre el Much i la seva companya, la Muca. La paròdia a les processons s’entrellaça amb la paròdia als elements de les figures de les festes tradicionals més arrelades com els cossiers, els cavallets, les àguiles, els caixers de Menorca… Les comparses s’agrupen entre les que acompanyen el Much i les que acompanyen la Muca. Amb el mateix escenari en què se celebra l’encontrada de Pasqua, a la plaça del Fossar, els dos personatges avancen enrevoltats del seu seguici, amb música de xeremies i de la Banda de Cornetes i Tambors integrada per antics components que, temps enrere, actuaven a les processons de Setmana Santa. Much i Muca es fonen, finalment, en una abraçada i la festa es desferma en tots els sentits.

Els Jocs Florals

Són anomenats així els actes festius, assimilables a jocs tradicionals de festa que se celebren en honor de lo Much de Reig. S’ha de dir que el seu nom no té cap pretensió d’esdevenir concurs literari, tan sols és fruit del mateix joc d’usar noms amb reminiscències antigues i arnades, de gran sumptuositat. Un dels vestigis dels Dinars de Germanor anteriors a l’aparició del Much és el jaleo amb mobylette que es feia –es fa– dins el bar de Can Castell. També dins el mateix bar va néixer el Patinatge Artístic Magic Mistol Tour, pel fet que durant l’estada del jovent dins el cafè, el trespol quedava tot banyat pel continu vessament dels tassons de beguda, cosa que alguns aprofitaven per tirar-s’hi de panxa lliscant de part a part del local. Aquesta activitat improvisada i poc o gens aprovada pels amos del local va derivar en el desplegament d’una lona de plàstic ensabonada al carrer, sobre la qual els principals personatges del seguici mucal i tot el públic que s’hi presti es tiren de panxa.

Fi de festa

En fer fosca, toca el punt de clausurar la festa. Durant els Jocs Florals, a la plaça del Fossar hi ha una xaranga que la recorre, anomenada la Much-xaranga, i un discjòquei que posa música, especialment temes d’aire retro, per amenitzar la festa. El discjòquei, conegut com Peptrònik, Pep Toni Feixas, tenia el costum d’acabar les nits d’actuació amb el conegut New York, New York de Frank Sinatra. Això va inspirar el final de festa, en què, mentre sona aquesta melodia, s’encenen centenars de bengales, alhora que Much i Muca s’acomiaden del públic present.