L’educació i els conflictes entre els quatre centres escolars de Maria “en temps difícils”

Maria de la SalutEl pati de l'antiga escola de nines –que, de fet, primer fou escola de nins, ja que en aquell temps els homes tenien preferència en l'accés a l'educació– és avui el Casal de Cultura de Maria. Aquest edifici, inaugurat el setembre de 1928, formava part del centre educatiu dissenyat per un dels arquitectes més destacats de la nostra història recent: Guillem Forteza Pinya. Forteza va projectar més d'un centenar d'edificis escolars arreu de Mallorca.

Aquest espai serà l'escenari, avui divendres, 26 de setembre, a les 19.30 h, de la presentació del llibre Maria i l'educació en temps difícils: l'escola pública i els col·legis privats a Maria (1950-1970). L'obra, escrita pel mestre i investigador mariando Joan Carbonell Matas, du el subtítol d''una mirada al cas singular de l'Escola dels Pastilletes'. Carbonell, expert en estudis sobre l'educació del segle XX i en gastronomia popular, centra sovint la seva recerca en temes que contribueixen a recuperar i comprendre millor la memòria històrica de l'educació a les nostres illes, i en aquest cas concret, a Maria de la Salut.

Joan Carbonell Matas en aquesta obra analitza de manera clara i molt documentada el paper de l'educació, pràcticament exclusiu de les classes benestants i dominats, i la dedicació de mestres compromesos i no tant amb l'ensenyament. Mostrant l'enfrontament pedagògic i de poder de les dues escoles públiques (la de nins, la de nines) amb les tres privades, Congregación de las Hermanas Franciscanas (ca les monges) i Santa Catalina Tomàs i de manera més eloqüent, amb Santa Teresita del Niño Jesús (ca l'apotecari) i també coneguda popularment l'escola dels pastilletes.

Quatre centres educatius que cohabitaren entre els anys 1950 i 1970 donant a conèixer persones com la de Joana Santandreu Garau i el seu espòs, l'apotecari Joan J. Ferragut Rossell –que també exercí de batle entre els anys 1963 i 1970, que ajudaren i marcaren l'esdevenir de moltes generacions que no sabien ni escriure ni llegir, en un temps difícils on l'esforç econòmic de famílies humils ho encaminaven a donar la possibilitat als seus infants de tenir uns estudis que per a ells era un raig d'esperança per poder aconseguir un camí millor i menys dependents de l'economia rural.

Aquest assaig destaca els conflictes diaris entre el director de l'escola pública i l'Apotecari –cap de l'escola dels Pastilletes–, l'ús repressiu de la llengua, la moral del nacionalcatolicisme amb la seva tirania i la manca de llibertat que han marcat generacions d'alumnes i docents. Mirar enrere és un deure: aquestes escoles són part de la memòria viva del poble, no només pedres velles o records distorsionats, i com deia Almudena Grandes: "Es un error pensar que la memòria té a veure només amb el passat. Té a veure amb el present i amb el futur, perquè si no sabem d'on venim no podrem saber qui no volen ser ni a qui ens volem semblar".

El prologuista, el metge Antoni Gelabert Mas, ens dona una sèrie de raonaments que són observats a la publicació: "Moltes vegades m'he preguntat com és que amb tots els programes educatius, les pressions als docents, els controls per avaluar els coneixements, la vigilància perquè no hi hagués desviacions ideològiques i les amenaces dels vigilants de les essències del règim, l'educació de la dictadura franquista d'inspiració feixista no va aconseguir que tots els al·lots i al·lotes que es formaren sota el seu mètode i tutorització no hàgim sortit ideològicament ultradretans, intolerants i cavernícoles."

Sens dubte, aquestes reflexions són abordades per Joan, que seqüencia la realitat que es vivia, on la repressió, la pobresa i la por eren les eines per fer callar el poble i sense oblidar el control jerarquitzat que hi havia als pobles: l'apotecari, el metge, el batle, el capellà, la Guàrdia civil i el mestre. Cap d'aquests pilars socials podia permetre's alterar l'equilibri fràgil, però ferm, del poder local. No era tolerable que un d'ells, ni tan sols sota la bandera de l'educació, qüestionàs o pretengués desestabilitzar l'ordre establert, aquell que regia la vida quotidiana i les relacions de poder dins el poble.

Cal ressenyar algunes de les frases que marcaven la brutalitat del moment, com 'la letra con sangre entra', 'qui sap pegar, sap governar', els càstigs humiliants, entre ells l'obligació de parlar en castellà que envoltaven l'educació dins un sistema autoritari, nacionalcatòlic i ultranacionalista, espanyol, segregada (sexista, la dona submisa a l'home, patriota i religiosa), dogmàtica, adoctrinadora i oposada a les innovacions pedagògiques que es podien veure a la llei d'educació del 1945.

Un llibre amb més de 900 cites a peu de pàgina, amb un arxiu final de fotos del segle XX i amb uns QR interactius per veure millor i amb la veu d'aquelles persones que varen anar a escola als diferents centres, són la base documental de la publicació.

Un llibre que segur que no deixarà indiferent ningú, sobretot generacions dels anys quaranta, cinquanta i seixanta, que recordaran un temps que a poc a poc han anat canviant, amb entrebancs i dificultats, començà a obrir-se al món amb lleis educatives i accions per millorar l'alfabetització dins la població escolar. L'inici del turisme, els teleclubs, el futbol, la televisió anaren marcant de manera especial la dècada dels seixanta. Les classes dominants volien continuar comandant, però alhora començaren a perdre poder perquè el règim havia de millorar la imatge davant Europa i els americans, i al mateix temps la mort del dictador ja era qüestió d'anys.

Finalment, Joan manifesta que amb aquesta publicació ens ha volgut recordar aquells anys obscurs, tenebrosos, que marcaren la vida i la lluita per poder sobreviure mestres, infants i famílies que volien un món millor, però que sempre estaven vigilats i no podien somiar quimeres ni utopies.