Les invisibles dones que ‘trenaren’ la Part Forana
Una exposició del Museu del Calçat d’Inca reivindica el paper ocult de prop de mil treballadores del Pla de Mallorca en la sofisticada indústria del trenat, que acabaria sent tot un referent internacional. Aquella activitat permeté prosperar a moltes famílies marcades pels difícils anys de la postguerra
PalmaLa selvatgina Francisca Coll Sampol, de 73 anys, posa orgullosa al costat de la seva enorme foto de joventut de l’exposició Trenar, al Museu del Calçat d’Inca. “És –diu– de 1965. Jo aleshores tenia 13 anys. Me la feren els de Trenzados Fiol d’Inca per a una fira de la pell que s’havia de fer a Düsseldorf (Alemanya). Per a l’ocasió volgueren que anàs vestida de pagesa mentre trenava amb un teler manual. Jo mai, però, vaig anar vestida així. Es tractava de vendre una imatge ancestral del nostre ofici”.
Coll ha recuperat el protagonisme que es mereix gràcies a l’historiador Biel Company, comissari de l’exposició (oberta al públic fins al novembre). “Pretenia –assegura– rescatar de l’oblit les dones de l’art del trenat, que constituí la indústria auxiliar de la sabata. Quan les vaig anar a visitar a ca seva per entrevistar-les, no entenien el meu interès. No donaven massa importància al que havien fet”. El punt de partida de la iniciativa de Company ha estat el llibre El trenat de la pell a Mallorca al segle XX (Illa Edicions, 2020), de Rafel Morro Aguilar i Miquel Sanz Beltran, que han documentat aquesta indústria manufacturera des dels anys 30 del segle XX. Un dels seus impulsors fou el modelista iugoslau Esteban Zovko, establert a Inca. “Les fàbriques del calçat –assenyala Company– veieren una bona oportunitat per tenir un producte més per vendre. Es tractava d’aplicar a la pell la mateixa tècnica utilitzada en els cabells a l’hora de fer una trunyella. És una tècnica que ha existit des de la prehistòria i s’ha fet amb teixits i materials diversos com la llatra. Aquí popularment es parlava de ‘fer telessos’”.
Articles selectes
La pell era bàsicament de cabra i es comprava sobretot a l’Índia i als inicis a Igualada (Catalunya). “Tenint en compte la seva complexa elaboració manual –apunta el comissari– els articles eren molt selectes. Amb els trenats es feien bosses, carteres, cinturons, entapissats, corretges de rellotge, decoració per a portes i capçaleres de llit, etc. Tingueren molt d’èxit les sabates d’estiu, amb forats a la pell per combatre la calor”. Mallorca seria l’únic lloc d’Europa que tingué aquesta mena d’activitat industrial. “L’epicentre de la producció fou Inca, amb una desena de fàbriques. Destacaren Trenzados Fiol, Trenzados Perelló, Curtrexa (dels germans Antoni i Bartomeu Fluxà) i Matrema (de la família Sanz), fusió de l’expressió ‘Manual Trenzadora Mallorquina’. A Campanet, també hi havia Trenzados Capricornio, dels sogres de Pere Rotger, exbatle d’Inca, que l’acabaria gestionant juntament amb el cunyat. Inicialment, es venia a Mallorca, Menorca i a la zona d’Elda (País Valencià). A partir dels anys 70, consolidat el boom turístic, s’assoliren els mercats internacionals d’Alemanya, Japó, Suïssa, França i Itàlia”.
Les fàbriques del trenat es dedicaven a dissenyar els seus productes amb patrons i colors concrets. Les tipologies eren força variades: dama (amb un dibuix similar a la taula d’escacs), espiga, molinet, reixa… Els homes s’encarregaven de tallar la pell en tires, més primes o més gruixades. La producció es feia a domicili, a temps parcial, i portava segell femení. “Amb la indústria de la sabata de final del XIX ja hi havia dones que treballaven a casa. Moltes eren de municipis del Raiguer. En sorgir el negoci del trenat, els empresaris es posaren a cercar més treballadores. Aleshores allà on n’hi havia més de disponibles era al Pla, sobretot a Sant Joan, Maria de la Salut, Algaida, Montuïri i Pina. En cadascun d’aquests pobles n’hi havia una que s’ocupava de repartir la pell a la resta. Un cop feta la peça, es duia a la fàbrica, on es polia, es planxava i s’enllustrava”. Es calcula que hi hagué prop de mil dones de la zona que es dedicaren a ‘fer telessos’ només amb un punxó i uns marcs de fusta com a bastidor. Als anys 60, gràcies a l’empenta de l’enginyer croat Ivan Kadic, la producció s’arribaria a mecanitzar, tot i que mai es deixà de fer a mà. “Cobraven a escarada, a preu fet, a final de setmana. Ara podríem considerar que això eren doblers negres, però abans imperava una altra concepció sobre aquesta feina artesanal”.
Doblers extra
Des de Selva, Francisca Coll Sampol, la protagonista de la foto folkloritzada a Düsseldorf el 1965, fou de les poques trenadores que no eren del Pla. Ella té l’explicació de per què aquest art va estar en mans de dones en l’era de la vida lenta. “De petites les nines anàvem ‘a costura’ i teníem bastantes habilitats manuals. A posta els empresaris es fixaren en nosaltres per fer aquesta mena de productes. El mateix els passà a les sabateres”. Coll aprengué l’ofici de sa mare, a quatre anys. El pare treballava al camp. “Ella va ser de les primeres del poble a dedicar-s’hi. Era una feina millor que la de collir olives, ja que permetia estar a cobro sense destrossar-te l’esquena. Mai tingué problemes als canells”. La feina es feia en tenir un moment lliure. “S’hi posava en haver sopat, després d’haver estat tot el dia pendent de les tasques de la casa i dels cinc fills que tenia, quatre nines i un nin. A l’hivern trenava aferrada a la camilla i, en arribar el bon temps, treia la cadira al carrer i ho feia en companyia d’algunes veïnes”.
Després dels anys d’estretors de la postguerra, aquells doblers extra anaren molt bé. “Poguérem comprar una cuina de butà, un televisor i altres capricis. Record que ma mare ens deia: ‘Veis aquestes 100 pessetes, idò ens han de bastar per a tota la setmana’”. Eren temps en què no existia la sensació d’estar explotada, sent sobretot menor d’edat. “Vaig ser feliç trenant. Em sentia una privilegiada de disposar d’uns ingressos que altres famílies no tenien. Llavors, vivint a Selva, no tothom tenia un cotxe per anar a treballar o a estudiar Batxillerat a Palma”.
Aquella va ser una gran eina d’emancipació econòmica. “Vaig poder fer un raconet per treure’m el carnet de conduir i per sortir a sopar a fora els dissabtes. Avui d’això en diuen empoderament femení. Llavors sempre eren els homes que tallaven pell a les fàbriques els qui s’enduien tot el mèrit”. A 13 anys, mentre trenava a casa, la selvatgina també començà a treballar en una fàbrica de pell del poble, Selpell. I a 54, havent fet un curs de formació a la Mancomunitat, aconseguí una plaça al sector sociosanitari.
Trenadores previsores
Coloma Font Bergas, de 87 anys, és de Maria de la Salut. Es dedicà a l’art del trenat tard, el 1968, a 32 anys i sent mare ja d’un nin petit. “Un dia una veïna que tenia un Citroën em demanà si volia anar amb ella fins a Inca a cercar feina al sector del calçat. Ens vàrem aturar davant d’una fàbrica, Matrema, i demanàrem a un home si necessitaven algú i ens digué que sí. De seguida ens donà un caramull de pell per trenar. Aquella feina m’anà molt bé i la vaig poder compaginar amb les tasques de la casa. Un vespre feia fins les 12 i d’altres fins la una de la matinada”.
A Maria de la Salut hi hagué moltes dones trenadores. “Fou una eina important de prosperitat. Amb el que jo guanyava, el meu home, que feia de pagès, es podia retirar. Ell mai hi posà cap objecció. Els doblers eren dels dos”. L’any 2000, a 65 anys, arribà la jubilació inesperada amb el tancament de Matrema, que no pogué competir amb els països asiàtics. Reconvertida després en Trecur SA, el 2006 seria la darrera fàbrica del sector a tot l’Estat a baixar la persiana. Per poder cobrar la jubilació, Font fou previsora. “Els darrers 17 anys em vaig donar d’alta a la Seguretat Social com a treballadora del camp. No vaig deixar mai de fer feina encara que estigués malalta. No va ser una vida gens sacrificada”.
Desmuntant mites
La història oculta de les trenadores serveix per desmuntar alguns mites. Així ho consignen Rafel Morro Aguilar i Miquel Sanz Beltran, autors del llibre El trenat de la pell a Mallorca al segle XX: “[La nostra] no era una illa pobre ni únicament dedicada al sector agrari abans de l’arribada del turisme de masses. [Es tractava d’una illa i d’una gent] que no eren aliens a allò que succeïa a l’exterior i molt manco desconnectats dels mercats internacionals”.
Aquella pròspera indústria artesanal començà a minvar el 1973 amb la crisi internacional del petroli, que també sacsejà el sector sabater. A la dècada dels 90, a les beceroles de la globalització, arribaria l’estocada final amb la deslocalització de moltes fàbriques a Àsia, que oferia mà d’obra força més barata, encara que de menys qualitat. El somni es recuperà el 2021. A Pollença, dues alemanyes i un pollencí crearen l’empresa Mastrenat amb la voluntat de ressuscitar l’antic art del trenat. Gràcies a ells s’han tornat a posar de moda les típiques sandàlies d’estiu amb forats que fan la competència a les avarques menorquines. Una altra fàbrica que es dedica a elaborar sabates artesanals de trenat és Tiamer, amb seu a Mancor de la Vall.
L’historiador inquer Miquel Pieras Villalonga és autor de l’estudi La dona a Inca des d’una perspectiva històrica (2019). “A principi dels anys 40 –assegura–, un cop acabada la Guerra Civil, hi hagué bastantes dones que s’incorporaren a les fàbriques de sabates. Llavors faltava mà d’obra perquè hi havia homes que havien mort en combat o que encara feien el servei militar”. Amb tot, la presència femenina a les fàbriques començà a disminuir a la dècada dels 50. “Va ser quan la dictadura oferí gratificar en la nòmina aquells treballadors que tenien les dones fent feina a casa. Les lleis fonamentals del Moviment ja deien que les dones havien d’estar supeditades a l’home”.
Amb aquell nou context, algunes fàbriques optaren per comanar feina a les dones que quedaven a casa. Va ser així com els ‘àngels de la llar’ que promocionava el franquisme es veieren fent multitasca com a trenadores o repuntadores. Aquestes darreres, també conegudes com a sabateres, s’ocupaven de cosir les peces de pell que després s’acabaven a la fàbrica. “Els empresaris –apunta Pieras– podien reduir costos, no tenint-les assegurades. Elles estigueren encantades de tenir uns doblers extra amb els quals algunes famílies pogueren enviar els fills a estudiar una carrera a Madrid. A més, era una feina molt més còmoda i més ben remunerada que la d’anar a collir ametles o olives”.
Aquella falaguera economia submergida feia perdre la noció de vulnerabilitat a un col·lectiu marcat per l’analfabetisme. “En cap moment se sentien explotades, però en realitat sí que ho estaven. Era una situació d’absoluta desigualtat, ja que l’home sí que podia estar assegurat. Per això, elles no pogueren optar a cap pensió quan es jubilaren. Als anys 90, amb la crisi del calçat i amb el camp ja del tot improductiu, n’hi hagué que varen ser a temps de cercar-se una altra feina a l’hostaleria”.
L’historiador explica un condicionant del sector del calçat a tenir en compte: “Es tracta d’un sector estacional. La gent se sol comprar sabates a l’estiu o a l’hivern. En canvi, el de l’alimentació té demanda tot l’any. Així doncs, per no tenir fixos discontinus, als empresaris ja els anava bé l’opció del treball domiciliari de les dones”. Tot i això, el treball femení a peu de màquina va ser important. “Inca va ser un dels pobles de les Balears que va tenir més dones fent feina a les fàbriques. Solien ser fadrines. Quan quedaven embarassades, es veien obligades a deixar-ho, ja que els empresaris no volien pagar baixes per maternitat. A més, per conveni laboral, cobraven un poc menys que els homes i, en època de poca feina, elles eren les primeres a ser acomiadades”.