Les fàbriques mallorquines que equiparen l’exèrcit de Franco

PalmaA Mallorca, durant la Guerra Civil, l’alegria dels empresaris es resumí en la frase “si això és la guerra, que no arribi la pau”. El juliol del 1936, l’illa quedà tot d’una en mans de les forces insurrectes, que no dubtaren a aprofitar-se de les seves fàbriques per fer front a les contingències bèl·liques. Llavors, totes les àrees industrials importants de l’Estat (el País Basc, Catalunya i València) estaven sota el domini del govern legítim.

En els primers mesos de la contesa, les fàbriques mallorquines patiren dificultats importants a causa de la interrupció de les comunicacions i la manca de primeres matèries. A final del 1936, però, es reactivaren les relacions comercials i el 19 de gener del 1937 es creà la Comissió de Mobilització d’Indústria de les Balears. Aquest organisme decretà la militarització del sector secundari mallorquí destinat a la producció militar. La mesura afectà tant les fàbriques de calçat, cuir i teixits, com les fundacions metal·lúrgiques i els tallers de construccions mecàniques.

Gràcies a la guerra, la indústria illenca pogué sortir de la crisi que arrossegava d’ençà de la Gran Depressió (1929) i de la fallida del Banc de Crèdit Balear (1935). El calçat fou l’activitat que tingué un major creixement. A la Primera Guerra Mundial (1914-1918), les fàbriques mallorquines, però també les menorquines, ja n’havien produït per a l’exèrcit francès. Llavors, amb les comandes tan grosses de sabates que hi hagué, els empresaris en baixaren la qualitat per lucrar-se més, la qual cosa fou molt criticat pels francesos.

El taller de Franco

La historiadora i economista de la UIB Carolina Peña Moreno està enllestint una tesi doctoral sobre economia i societat a Mallorca durant la Guerra Civil. “L’illa –assegura– fou el taller de l’exèrcit franquista. En produir-se el cop d’estat, juntament amb Menorca, era la quarta regió més industrialitzada de tot l’Estat. Les fàbriques de Menorca no pogueren ser militaritzades per a la causa rebel perquè fou l’única de l’Arxipèlag que es mantingué fidel a la República fins gairebé al final del conflicte. Les de Mallorca, en canvi, estigueren a ple rendiment i foren indispensables perquè els sosllevats poguessin avançar posicions”. Sent el País Valencià i Catalunya els grans baluards de la resistència republicana, tota la manufactura mallorquina es traslladava en vaixell fins a Andalusia, des d’on es repartia a la resta de territoris ocupats per les forces franquistes.

Les dades que maneja Peña en són prou reveladores. El 1937 la indústria mallorquina ocupava, en tots els seus sectors, prop de 14.000 obrers. 130 fàbriques varen ser intervingudes, 57 de les quals eren de sabates (un 21% de Palma; un 38% d’Inca; un 17% d’Alaró, un 14% de Binissalem, un 5% de Llucmajor, un 2% de Lloseta i un altre 3% repartit entre altres localitats). Al llarg de la guerra, des de l’illa es confeccionaren prop de tres milions de parells de borseguins (un tipus de botes de soldat) i unes 174.000 espardenyes.

Fàbriques de teixits com les de Sóller i Esporles també foren militaritzades. Produïren més d’11 milions d’articles, entre els quals destacaren, pel següent ordre, les camises blanques, els calcetins, les tovalloles, els calçons, les jaquetes per a uniformes, les mantes i les capes. “Els soldats –apunta la historiadora– havien de tenir una bona indumentària al front de batalla, sobretot a l’hivern. Al llarg de la història moltes guerres com la de Napoleó o la de Corea s’han perdut perquè els soldats hi moriren congelats”. També hi hagué fàbriques que es posaren a fer material bèl·lic pròpiament dit. A Palma fou el cas de Casa Buades i de Manufactures Femu, que estaven especialitzades, respectivament, en grifons i perns.

Beneficis enmig de la desolació

A Inca, Can Melis, situada a prop de la Gran Via, fou una de les fàbriques que produí més botes de soldat amb un centenar d’operaris. Els seus dos socis, els inquers Antoni Melis i Llorenç Marquès, l’havien muntada a principi del segle XX amb la fortuna que havien fet com a indians a Xile. “Durant el conflicte –afirma Miquel Pieras, cronista oficial del municipi– els seus beneficis foren espectaculars, sense que això, però, suposàs un augment salarial per als treballadors. El 1938 ingressaren prop d’un milió i mig de pessetes en calçat militar i més d’un milió en calçat civil. Les factures anaven encapçalades per la proclama ¡Viva España! ¡Arriba España! ¡Viva el ejército!”. Tot plegat era un contrasentit. “La guerra, que tanta desolació, misèria i odi havia escampat, per a la indústria de la sabata suposà un revulsiu que permeté sortir de l’estancament i la crisi que des del 1933 vivia el sector. Mentre de nit les mares i vídues ploraven els fills i els esposos morts en el front o davant l’escamot d’afusellament, de dia suaven davant la màquina per equipar l’exèrcit de Franco”.

A Inca, Franco aconseguí domesticar de seguida una classe obrera que durant la Segona República havia destacat per la seva lluita sindical i el seu fort compromís amb l’anarquisme. A l’hora de fer doblers, molts fabricants deixaren de banda la ideologia. “N’hi hagué de republicans –apunta l’historiador– com Mateu Pujadas, de Calzados Sansón, que sabien que si volien prosperar havien d’estar al servei dels feixistes”. Altres, en canvi, foren represaliats. Fou el cas de Marc Ferragut, l’antic regidor de Cultura que el febrer del 1936, amb altres set empresaris del calçat, havia promogut la inauguració de l’elitista cafè Mercantil, un espai multiusos, amb cinema i sala de concerts i de ball. El cop militar va sorprendre l’inquer a Astúries venent sabates. En tornar a Mallorca, un consell de guerra l’envià a la presó. Al cap de tres anys, però, aconseguí la llibertat vigilada gràcies a uns contactes amb la Falange. El 1943 Ferragut va vendre les seves fàbriques i se n’anà a viure a Palma, on es dedicà a negocis d’importació. El 1966 va invertir la seva fortuna a fer realitat el seu somni de melòman: la construcció de l’Auditòrium al passeig Marítim. L’edifici, inaugurat el 1969, seria el primer auditori de tot l’Estat i el gran bastió de la cultura de Mallorca.

Inca es beneficiaria de la prosperitat aconseguida amb la Guerra Civil. “Als anys 40 –confirma Pieras– el Constància, l’equip de futbol, es va poder permetre fitxar entrenadors i jugadors cars. Va ser gràcies al capital de gent important del món del calçat que hi havia a la junta directiva. El 1944 el club va estar a punt de pujar a Primera Divisió. El 1945 també hi hauria doblers per aixecar un nou teatre Principal sobre l’antic edifici, que havia obert les portes el 1914. Tanmateix, tanta bonança econòmica no impedí que, al carrer, la gent patís els coneguts ‘anys de la fam’ de la postguerra”.

Negocis estranys amb Anglaterra

El bon rendiment de les fàbriques tèxtils i de calçat no hauria estat possible sense l’ajuda de països com l’Argentina, Bèlgica, Itàlia i sobretot Anglaterra. “Londres –diu Peña– no va proporcionar armes a l’exèrcit franquista, però sí que va vendre als empresaris mallorquins les matèries primeres necessàries per a la seva producció militar (cuirs, fils...)”. La investigadora ha pogut documentar aquesta relació comercial en moltes factures que ha trobat a Can Melis d’Inca. És una relació que crida l’atenció tenint en compte que la Gran Bretanya fou el país que el 25 de juliol del 1936 pressionà perquè 25 països, entre ells l’URSS, signassin un pacte de no-intervenció en la Guerra Civil. La investigadora, però, s’ha topat amb més sorpreses: “Dins de les factures de les mercaderies venudes hi figurava un percentatge que el fabricant pagava a l’empresa fantasma HISMA. Aquesta servia per pagar de manera encoberta a l’Alemanya nazi l’ajut que es donava a Franco”.

L’autarquia que s’imposà acabat el conflicte rebaixaria l’eufòria de la indústria del calçat. “Llavors –assenyala Pieras–, en no poder exportar, els empresaris s’hagueren de conformar amb el mercat peninsular. Eren temps de penúries en què la ciutadania ja no es podia permetre el luxe de canviar de sabates amb tanta freqüència”. El sector secundari illenc, tanmateix, tindria els dies comptats. “Després d’haver-lo explotat moltíssim durant la guerra –recalca Peña–, Franco el deixà morir”. El punt d’inflexió d’aquest abandonament va ser el 1953, l’any en què Espanya sortí de l’aïllament internacional gràcies als pactes de Madrid que signà amb els EUA. L’‘amic americà’ s’oferí a ajudar econòmicament el dictador a canvi que li deixàs tenir bases militars al seu territori, entre elles la del Puig Major. “Aleshores –conclou la historiadora– s’apostà per la indústria turística i molts empresaris tèxtils i del calçat s’estimaren més invertir en hotels i no a renovar una maquinària que havia quedat del tot obsoleta per poder competir en condicions en el mercat. En aquell nou negoci la rendibilitat estava assegurada”.