Esporles, ‘la petita Rússia’ represaliada

PalmaSituat als peus de la serra de Tramuntana, a 14 quilòmetres de Palma, a principis del segle XX Esporles era conegut com la ‘petita Rússia’ de Mallorca. Les seves sis fàbriques tèxtils havien aconseguit forjar una forta consciència proletària. La inauguració el 1930 de la Casa del Poble seria un reflex d’aquell orgull de classe. Ja a les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 el municipi seria dels pocs de l’illa on va triomfar l’esquerra. Al cap de dos dies el rei Alfons XIII partia a l’exili i es proclamava la Segona República.

El 18 de juliol del 1936, el dia de l’aixecament militar, un grup d’obrers armats no dubtà a mobilitzar-se per defensar l’ordre constitucional. Tanmateix, tres dies després, els falangistes ja tingueren l’ajuntament esporlerí sota control i la Casa del Poble, convertida en el seu quarter general –abans n’havien incendiat gran part de la biblioteca. Fent-los costat hi hauria el metge Mateu Palmer Ferrer (1908-1986), que seria cap provincial de Milícies, i el rector, el felanitxer Mateu Tugores Maimó (1870-1953), que facilità una llista negra amb noms a tenir en compte. Alguns dels ‘assenyalats’ varen córrer a amagar-se a la Serra, a racons que coneixien bé gràcies al contraban. Els feixistes els sortiren a ‘caçar’ amb cans. Des de Navarra, les ordres del general Emilio Mola, el ‘director’ de la insurrecció, eren clares: “S’ha de sembrar el terror, cal deixar la sensació de domini, eliminant sense escrúpols ni vacil·lació tots aquells que no pensin com nosaltres”.

Batle crucificat

La brutalitat exercida a Esporles durant la Guerra Civil i la postguerra es pot resseguir en el llibre Les petjades dels oblidats, que el 2016 publicaren Guillem Mir, Arnau Alemany i Bartomeu Garau, membres del grup de memòria històrica del municipi. És un inventari de la biografia de 157 represaliats a partir de la documentació trobada en causes judicials i arxius. Molts varen ser torturats, empresonats i víctimes de confiscació de béns. Quinze foren desterrats al centre penitenciari de La Savina, a Formentera, entre ells, Sebastià Coll Xigues, el darrer batle republicà. D’altres, una vintena, varen ser assassinats.

Sovint l’horror començava en forma de delació. Fou el cas dels socialistes Miquel Seguí Seguí, de 37 anys, germà de Tomàs, en Ramellí (el primer batle republicà), i Josep Comes Ferrà, àlies Largo Caballero, de 27, pare d’un fill de només un mes –el 1933 havia tornat entusiasmat d’un viatge que feu a l’URSS. Tots dos varen ser capturats una nit que baixaren de la muntanya al poble. De seguida foren conduïts a la Casa del Poble de Palma. El 2005, Rafel Nadal Bestard, fill de represaliat, detallà en una entrevista a Margalida Capellà el calvari que patiren: “[A Seguí] li tallaren la llengua per no confessar on es trobava el seu germà [...]. [A Comes] li llevaren un tatuatge [que tenia al pit] arrencant-li la pell [...]. Després [el 14 d’octubre del 1936], al cementeri de Palma, els afusellaren”. El Diccionari vermell de Llorenç Capellà dona més informació de les darreres hores de Comes: “Conten que, abans de matar-lo, havia estat terriblement torturat. Li deien: ‘Digues Viva España’. I ell deia Viva Rusia”. Al cap de tres anys, el 1939, després d’un consell de guerra, també seria executat el seu germà Bartomeu, de 36 anys.

Tanmateix, la peça de caça major dels insurrectes va ser Tomàs Seguí Seguí, de 42 anys. Moriria cinc mesos després que el seu germà Miquel. Li recomanaren escapar de l’illa per haver estat el primer batle socialista a les eleccions del 1931. Ell, però, s’estimà més amagar-se a l’espera que fracassàs la rebel·lió militar. “La seva dona, Magdalena Móra –segons el relat de Nadal– desconeixia el seu amagatall, però els feixistes no deixaven de torturar-la. Un dia li feren entendre que parlava o l’afusellaven i se l’endugueren al cementeri de Palma”. Finalment el 27 de gener del 1937, al cap de set mesos d’estar amagat, Seguí fou detingut i traslladat a l’edifici de Governació de Palma, on patí tota mena de vexacions. “La seva dona, amb el seu fill de pocs mesos, l’anà a visitar, però ell es negà que el veiés en aquell estat [...]. Poc després [el 4 de febrer] se l’endugueren a Porreres. El clavaren sobre dos troncs col·locats en forma de ics i el llançaren a un pou”.

Les heroïnes de la desgràcia

Una altra víctima de la bogeria feixista va ser Joan Canyelles Capllonch, de Can Manent. Era un picapedrer de 31 anys, afiliat a l’agrupació socialista i pare de dues nines petites. La seva ‘desaparició’ ha marcat la vida del seu net, Guillem Mir, de 63 anys. “S’amagà –assegurà– dins el llenyer de casa, d’on sortia per menjar quan no hi havia ningú. El desembre, el dia abans de Nadal, dos guàrdies civils i un falangista l’anaren a cercar a casa, avisats per una veïna. En sentir-los, tornà corrents al llenyer. En aquell moment, però, li sortí a l’encontre ma mare, que tenia dos anys, i li digué ‘papa, papa’. De seguida els agents li insistiren que, si revelava l’amagatall del seu pare, li donarien un caramel·lo. Va ser així com l’acabaren detenint. Ma mare sempre se’n sentí culpable. Se l’emportaren engrillonat cap a l’Ajuntament. De camí, es va trobar amb la filla gran, de quatre anys, que sortia d’escola. Aquella escena la impressionà molt”.

Canyelles seria conduït a la presó de Can Mir de Palma, on coincidí amb altres esporlerins. “A la meva padrina –recorda el net– li escrivia cartes per dir-li que estava bé. La darrera fou del Nadal del 1936. El gener del 1937 seria víctima de les famoses ‘tretes’. Li comunicaren que quedava en llibertat, quan en realitat el traslladaren a un lloc desconegut per ser executat”. La família encetà aleshores una etapa plena de dificultats. “De sobte, la padrina es va trobar tota sola i amb dues criatures. Les surà com pogué, fent molts de jornals al camp i patint en silenci el dol per l’absència del marit. Les dones com ella, marcades per la mateixa desgràcia, foren les autèntiques heroïnes del franquisme i les víctimes silencioses de la repressió, blanc sovint d’insults, abusos i amenaces. Algunes moriren de pena”.

“Deixa-ho estar”

De la seva infància, Mir només en recorda llàgrimes. “La padrina i la mare sempre es posaven a plorar quan els demanava pel padrí. S’arribaven a estirar els cabells”. En fer els 17 anys, el jove esporlerí s’obsessionà a reparar aquell trauma familiar i consultà expedients a tots els arxius possibles. “Ma mare sempre em deia: ‘Deixa-ho estar, deixa-ho estar’”. El 2006 les esperances s’incrementaren amb la constitució de l’Associació Memòria de Mallorca. Un any després, el govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero aprovava la primera Llei estatal de memòria històrica.

El 2010, amb el segon Pacte de Progrés de Francesc Antich, es començà a elaborar el primer mapa de fosses comunes de les Balears. El 2014 l’Executiu de Francina Armengol en realitzà la primera exhumació, a Sant Joan. El 2016 fou el torn de la del cementeri de Porreres. Llavors la terra revelà la veritat cercada durant tres dècades. “Un dia –rememora Mir amb la veu trencada– em telefonà Maria Antònia Oliver, la presidenta de l’Associació Memòria de Mallorca. M’assegurà, tota emocionada, que havien trobat els ossos del meu padrí. Les seves mostres d’ADN coincidien amb les meves. Jo no podia més que plorar. Llavors ma mare tenia demència senil i ja no entenia res”. En el moment de veure’n les restes, no hi hagué consol. “Vaig abraçar el crani del padrí i li vaig fer dues besades. Tenia dos orificis de bala al clatell. N’hi havia altres dos a les cames. El trobaren fermat a un altre represaliat amb un cordill a les mans”.

El 14 de gener del 2018 tingué lloc l’acte de retorn al cementeri d’Esporles de la capsa amb les despulles de Joan Canyelles Capllonch i les del batle Tomàs Seguí Seguí, que també havia estat identificat a l’exhumació de Porreres. Aquell mateix any el govern d’Armengol donaria llum verda a la primera Llei de memòria i reconeixement democràtics de les Balears, que completava la Llei balear de fosses, aprovada el 2016. Ara el Govern del PP de Marga Prohens, atiat per Vox, l’acaba de derogar. “De Vox –diu l’esporlerí– no em sorprèn res. Més trist és el paper del PP, un partit de dretes teòricament moderat, que al seu moment donà suport parcialment a la norma. Per segona vegada volen fer esborrar de la memòria col·lectiva les víctimes del franquisme”.

Des de la setmana passada Mir se sent més satisfet de la seva lluita contra l’amnèsia amb la col·locació a Esporles d’una Stolpersteine (‘pedra que fa travelar’) en record del seu padrí. També se’n posaren dues més dedicades al matrimoni format per Jaume Nadal Ensenyat, en Pino, i Margalida Bosch Bestard. Ell morí el 1953 a causa de les seqüeles rebudes d’una pallissa tres anys abans, i ella el 1936 fou salvatjament torturada per negar-se a dir on estava qui encara era la seva parella. Li varen rapar el cap i li feren beure oli de ricí. Morí el 1952 a causa d’una malaltia.