Una escola d’idiomes set segles abans del turisme
Es compleixen 750 anys de la fundació de Miramar per Ramon Llull. Ho va fer amb el suport de Jaume II de Mallorca, i el papa la va confirmar el mes d’octubre del 1276
PalmaFa set segles i mig no s’aprenien idiomes per fer turisme, ni molt manco per atendre els turistes que poguessin presentar-s’hi. Ningú viatjava, llevat que fos perquè no tenia més remei. El filòsof mallorquí Ramon Llull va concebre una escola per aprendre àrab, per poder convertir els musulmans al cristianisme i així va néixer, a l’actual terme municipal de Valldemossa, Miramar, una experiència breu, però amb empremta perdurable. La seva fundació fou confirmada per una butlla papal el 17 d’octubre del 1276, ara fa 750 anys.
Com observa Sebastià Garcias Palou, realment en sabem ben poca cosa, d’aquell monestir, creat com una mena d’acadèmia de missioners. Ni quan es va posar en marxa exactament, ni el pla d’estudis detallat, ni els noms dels membres de la comunitat llevat d’un parell –mallorquí–, ni quina fou la destinació d’aquests, ni quan ni per què va tancar les portes. L’arxiduc Lluís Salvador, admirador de Llull i que va voler refer el Miramar del passat amb les seves possessions, va escriure El que sé de Miramar –podria haver escrit El que no sé de Miramar, si s’hagués referit als seus orígens.
Miramar va ser un projecte de Ramon Llull, després d’aquell sermó a Sant Francesc de Palma que va canviar la seva trajectòria per a sempre: va abandonar la vida mundana de cavaller i va decidir consagrar-se a la difusió del cristianisme. Per a això va concebre un sistema raonat, l’‘Art’, l’ensenyament del qual molt probablement va anar a càrrec seu a les aules del monestir.
Un text del ‘Doctor Il·luminat’ que ben segur es va fer servir a Miramar fou el Llibre del gentil i dels tres savis: són tres: un cristià, un musulmà i un jueu –no, no és el començament d’un acudit–, que expressen els seus arguments a un pagà sobre quina de les seves creences és la vertadera. S’assembla bastant a El conte dels tres anells, de Bocaccio, que és posterior. És la metàfora d’un home ric, que lliura l’anell familiar i dues còpies idèntiques als seus tres fills: la conclusió és que Déu hauria atorgat un anell a cada religió, però no se sap quin és el bo. Per descomptat, “Llull es considera en possessió de l’anell autèntic”, com assenyala Eusebi Colomer.
Ramon Llull va entendre que era factible convertir els musulmans a la fe de Crist. Després de tot, no eren tan diferents: juntament amb cristians i jueus, formaven part de les tres religions ‘del Llibre’. D’aquí la idea de formar missioners, capaços de fer aquella tasca. I resultava imprescindible, òbviament, l’aprenentatge de llengües orientals i, en concret, de l’àrab.
No va ser un projecte absolutament original. Els dominics, eterns rivals dels franciscans, ja havien creat una escola a Ciutat on s’ensenyava àrab i hebreu. No sembla que Llull hi assistís. Ell va aprendre l’àrab al llarg de nou anys amb un esclau, amb el qual, per cert, les coses acabaren fatal: l’esclau va blasfemar, ell el va colpejar, llavors el musulmà el va atacar amb un ganivet. Fou empresonat i es va penjar a la seva cel·la.
Per què tretze frares?
Se suposa que, de les prop de 250 obres que hauria redactat Llull –algunes, perdudes–, una part les hauria escrit en àrab. Nicolau Roser dubta molt que adquirís tanta de destresa per escriure en aquesta llengua. Les classes d’àrab a Miramar probablement anaren a càrrec d’un mallorquí musulmà o bé d’un frare que el sabés més bé.
Tot indica que Llull va presentar al rei de Mallorca, Jaume II, el projecte del que havia de ser Miramar a Montpeller, la ciutat natal del monarca i que formava part dels seus dominis, on el rei passava bona part del temps –a Mallorca, hi era ben poc. Llull tenia molt clar què volia: que els estudiants fossin tretze frares franciscans, ni més ni menys, i que hi rebessin una formació completa per a la missió que els esperava: predicar l’Evangeli als infidels i, si calia, enfrontar-se al martiri. Una mena de superagents del cristianisme.
Per què tretze, justament? Qualsevol diria que això ja era començar amb mal peu, amb la fama que arrossega aquesta xifra. Però, com observa Garcias Palou, el tretze és un número molt lul·lià. Òbviament, es refereix als comensals del ‘darrer sopar’: Jesucrist i el dotze apòstols.
Existia una tradició franciscana ben significativa a la dinastia reial mallorquina. El fill major de Jaume II, un altre Jaume, va renunciar a la corona per seguir les passes d’Il Poverello. Dos germans seus, Felip, regent del regne, i Sança, reina de Nàpols, també varen ser franciscans fervents. En tot cas, Jaume II va afavorir igualment els dominics i els cistercencs. Convenia dur-se bé amb tothom.
No consta la data exacta de fundació de Miramar. Sembla que, quan s’encetà el projecte, Jaume II encara no era rei. La butlla de confirmació del papa Joan XXI és posterior, del 17 d’octubre del 1276, i fa referència al seu pare, Jaume I, que acabava de morir. Inicialment sembla que s’aprofitaren construccions que ja existien. L’infant, tot d’una monarca, es va comprometre a aportar per al manteniment del monestir cinc-cents florins cada any, que devia ser una quantitat important.
Jaume II va aconseguir els terrenys, corresponents a la ‘granja de Deià’, intercanviant aquell espai, propietat dels monjos de la Real, amb un altre. La comunitat de Miramar depenia de l’autoritat franciscana de l’àmbit de la Corona d’Aragó. Devia ser més nombrosa que no només tretze, però aquesta era la xifra dels candidats a missioners. Llull n’era l’ànima. Però no en podia ser el director, perquè era laic, no frare. Miramar el regia un guardià, que formava part de la comunitat dels tretze elegits. De les feines d’administració se’n feia càrrec un procurador, que potser no pertanyia al col·lectiu d’elegits, sinó a la resta de la comunitat.
Llull se’n va de Miramar
El filòsof mallorquí havia volgut que el monestir-escola se situàs a un lloc apartat, lluny del renou mundà: “Entre la vinya i el fenollar”, segons les seves paraules. A Miramar, Llull va compaginar una triple activitat: l’ensenyament del seu ‘Art’, la redacció dels seus llibres i la vida contemplativa, és a dir, d’oració i mística. Segons la tradició, es retirava a meditar a la coneguda com “la cova de Mestre Ramon”.
Quant de temps va romandre Llull a Miramar, abans de reprendre una incessant activitat viatgera? Garcias Palou calcula que un mínim de dos anys i mig i un màxim de quatre. Degué partir devers el 1279. La seva era una pèrdua significativa: el monestir es quedava sense aquell que l’havia posat a caminar.
Les lluites intestines entre els descendents de Jaume I –el que devien ser, els dinars de Nadal, d’aquesta gent!– no afectaren la continuïtat de Miramar. Quan Alfons el Franc, rei d’Aragó, fill de Pere el Gran, li va arrabassar les Illes al seu oncle Jaume de Mallorca, va mantenir el suport econòmic al monestir. Ben igual que el seu germà i successor, Jaume el Just.
Ramon Llull no va tornar mai a Miramar perquè, mentre ell trescava pel món, aquella comunitat va deixar d’existir. La darrera notícia data del 1292. El 1295, Llull va deixar constància de la seva desaparició a l’obra Desconhort. La pedrera franciscana de missioners degué durar a penes desset anys.
A Desconhort, on expressava l’amargura per aquella pèrdua, Ramon lo Foll suggeria veladament qui o quins, o quina entitat, havia propiciat la desaparició de la comunitat de Miramar. No podia ser Jaume II de Mallorca, perquè aleshores els parents de Barcelona encara no li havien tornat les Illes. El distanciament entre el rei i el seu amic Llull hauria estat posterior. Sembla més probable que els conflictes entre els mateixos franciscans en fos la causa.
Amb el regne recuperat, Jaume II de Mallorca va traspassar Miramar, ara despoblat, als cistercencs de la Real. Mentrestant, li va servir de falconera per a les seves aus de presa. Allò era una veritable passió per a ell: el 1311 va pagar per un falcó gairebé el sou d’un virrei. Aquell va ser el començament d’una successió d’etapes en l’ocupació de Miramar. Es va plantejar instal·lar-hi l’Estudi General Lul·lià, dedicat a l’estudi de l’obra lul·liana, que finalment es va situar a Palma. I també va albergar, cap al 1457, la primera impremta de Mallorca. A finals del XIX la va comprar l’Arxiduc, i va commemorar-hi el record de Llull amb un mirador i una capella.
En tot cas, Llull no es va donar per vençut. Va continuar insistint, davant el papa i els monarques cristians, en la necessitat d’erigir aquelles escoles on poguessin preparar-se evangelitzadors de l’Islam, seguint el model de Miramar. A aquest racó de la serra de Tramuntana es va fer realitat aquell somni. Un somni potser massa breu.
Si no sortia bé aquell projecte d’evangelitzar els infidels a les bones i en la seva llengua, que era l’origen de la fundació de Miramar, Ramon Llull tenia un pla B: fer servir les armes, és a dir, convocar una nova croada. El 1187 Jerusalem havia caigut en mans dels musulmans, fins aleshores en poder dels cristians. Segons Garcias Palou, el propòsit no era conquerir els territoris islàmics, sinó permetre-hi la lliure difusió de l’Evangeli.
Aquell viatger incessant es va entrevistar amb papes i monarques per aconseguir el seu suport al projecte de croada. Ben igual que un altre il·lustre barbut, Gàndalf, fa servir Àragorn per als seus plans a El senyor dels anells, Llull va concebre un Rex Bellator, un rei guerrer, que encapçalaria aquella empresa. Tan amics com foren amb Jaume II de Mallorca, semblaria lògic que fos el seu elegit. Però aquest monarca tendia a perdre les guerres en què es ficava. J. N. Hillgarth i Anna Alberni identifiquen aquell heroi somniat amb un altre Jaume, el seu nebot el Just, rei d’Aragó. A aquella croada, afirmava Llull, hi havia d’anar el papa en persona.
Segons Nicolau Roser, l’objectiu d’aquella croada no era només Jerusalem, sinó ocupar el nord d’Àfrica, llavors, ben igual que ara, sota domini islàmic. El pla de Llull era començar, com a cap de pont, per Ceuta. Amb això, com en tantes coses, va ser un visionari: no fou fins al 1415 que els portuguesos conqueriren aquesta plaça estratègica, que després va passar a mans espanyoles.
Informació elaborada a partir de textos de Sebastià Garcias Palou, Nicolau Roser Nebot, Jordi Gayà Estelrich, Armand Llinarès, Maria Barceló Crespí, Josep-David Garrido i Valls, J. Ernest Martínez Ferrando, Miquel A. Casasnovas, Anna Alberni i J. N. Hilgarth, Anthony Bonner, Lola Badia, Xavier Moret, Robert Vinas i Sebastià Trias Mercant