Les distopies de Mallorca fetes realitat

PalmaQuan demanes a la IA que elabori un dibuix sobre la Mallorca de d’aquí a 50 anys, el resultat és una illa contaminada i plena d’edificis, talment Hong Kong. El 1978, quan només existia la intel·ligència natural, aquest mateix escenari ja fou descrit pel dibuixant palmesà Pere Joan Riera, més conegut com a Pere Joan. “Jo–rememora avui a la setantena– tenia 22 anys i encara estudiava a Barcelona. Un dia em va venir a veure Basilio Baltasar. Era un dels líders de la formació anarcoecologista Terra i Llibertat que l’estiu anterior, el juliol del 1977, havia ocupat l’illot andritxol de la Dragonera per evitar-ne la urbanització. Em demanà un cartell que reflectís la deriva que prendria Mallorca si no s’aturava la febre constructora iniciada amb el boom turístic”.

Pere Joan ho tingué fàcil per abocar en un paper tota la literatura de ciència-ficció que tant li agradava llegir llavors. “Vaig dibuixar una Mallorca convertida en un parc temàtic per als turistes, amb tres aeroports (un a la mar) i una enorme autopista que la travessava. També vaig pintar el Puig Major com un búnquer en al·lusió a la creixent presència nord-americana a la base militar inaugurada al cim de la serra deTramuntana el 1959, en plena Guerra Freda. Em vaig quedar curt amb les meves previsions. Ara tenim una illa molt pitjor que la que em vaig imaginar fa 48 anys”. El 1978, l’any de la publicació del cartell, les Balears reberen 3 milions de turistes, una xifra irrisòria comparada amb els 19 milions del 2025.

‘Què vol aquesta gent?’

La il·lustració de Pere Joan estava presidida per la pregunta ‘Què vol aquesta gent?’. Al·ludia al títol de la famosa cançó amb què el 1968 Maria del Mar Bonet va denunciar la mort de Rafael Guijarro. Es tractava d’un estudiant madrileny de 23 anys, militant del FAR, que havia mort després que la Policia, durant uns escorcolls, el llançàs per una finestra de ca seva. En el cartell, la pregunta anava dirigida a hotelers i especuladors. Durant l’ocupació de la Dragonera, Terra i Llibertat ja els havia assenyalat en un manifest que repartiren. “Som part –deia el fulletó– d’un poble submís i desunit a la força que veu amb impotència la lenta però implacable destrucció d’una Terra Lliure i de la seva transformació en negoci per al capital estatal i estranger. Damunt la nostra Mallorca, bona terra per a un bell futur, s’ha erigit un imperi econòmic que només engreixa l’Estat i les classes dominants establertes a l’illa. L’explotació i el robatori s’han realitzat impunement dins tots els aspectes de la nostra vida: social, urbanístic, ecològic, econòmic. D’aquesta manera s’ha consumat l’agressió violenta contra la nostra terra; la nostra llibertat [...]. És preferible i urgent posar un sòtil al creixement i desenvolupament actual abans de veure una illa feta un gegantí femer”.

Terra i Llibertat exhibí amb orgull el cartell de Pere Joan, que era el primer en clau futurista que es feia a les Balears. “Es mogué –diu– per circuits reduïts. Avui, però, amb les xarxes socials, hauria tingut molta més repercussió”. El dibuix traspuava indignació. “Jo record passejar amb els meus pares per les dunes de l’Arenal, que després serien arrasades pel famós procés de balearització. Ara tota l’illa s’ha convertit en una àrea metropolitana. La ciutat també ha envaït el camp”.

El 2009, ni menys ni manco que 39 anys després de la famosa il·lustració, Pere Joan recuperà el seu esperit de denúncia amb el llibre Memòria selectiva. Postals dibuixades de Mallorca al límit (Disset Edició). Les seves pàgines reflecteixen una profunda decepció cap a una classe política que ha estat incapaç de gestionar el creixement desbocat de la indústria turística, vista durant massa temps com una font de riquesa i avui, de pobresa. “De jove, jo llegia moltes novel·les de ciència-ficció. Ara no m’interessen gens perquè les distopies ja s’han fet realitat. Mai no m’hauria imaginat veure coes de gent esperant dues hores per fer-se una selfie al Caló del Moro. Mai no m’hauria imaginat que els residents acabassin expulsats de l’illa per culpa dels elevats preus de l’habitatge”. El 2023 el vinyetista tornaria a retratar la seva visió pessimista del món a Neocaos (Disset Edicions).

‘Andrea Víctrix’

El 1973, cinc anys abans que Pere Joan dibuixàs el futur distòpic de Mallorca, l’escriptor palmesà Llorenç Villalonga (1897-1980) ja li dedicà la seva novel·la Andrea Víctrix, premi Josep Pla. Inspirada en Un món feliç (1932), d’Aldous Huxley, és una de les grans obres fundacionals de la ciència-ficció en català –l’altra seria Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, publicada el 1974. Complementava les dues anteriors exitoses novel·les de Villalonga, de 76 anys, sobre el passat de l’illa, en decadència des del segle XIX: Mort de dama (1931) i Bearn (1961).

El protagonista d’Andrea Víctrix és un home a la seixantena que, confiant en els avenços de la medicina, se sotmet a una cura de congelació. Es desperta 85 anys més tard en una Mallorca de l’any 2050 entregada totalment al turisme. La seva casa ha estat esbucada per acollir un gratacel amb casino destinat a cambrers, un gremi que sarcàsticament Villalonga converteix en la nova classe dominant de la societat mallorquina. Palma ha canviat fins i tot de nom per passar-se a dir Turclub, l’abreviatura de Club Turista de la Mediterrània. Els seus habitants són éssers andrògins encarregats de fer feliços uns visitants que són rebuts amb rètols lluminosos que diuen ‘El Progrés no es pot aturar’. Els qui qüestionen el règim turístic són tancats en clíniques psiquiàtriques de reeducació, on se’ls orienta cap al consum i la recerca constant del plaer.

El 2026, 53 anys després de la seva publicació, el paisatge distòpic descrit per Villalonga és més vigent que mai. Ho assegura Sílvia Ventayol Bosch, autora del llibre El malson de Llorenç Villalonga. Estudi d’Andrea Víctrix (2015). “Tot Mallorca ja és Turclub, un gegantí parc temàtic en el qual sembla que els turistes tinguin més drets que els residents. A l’aeroport abunden cartells cridaners que els donen la benvinguda i moltes immobiliàries de luxe ocupen antics comerços tradicionals. A més, aquests dies hem vist com dues joves activistes que s’atrevien a qüestionar el model turístic han estat conduïdes davant del jutge emmanillades”.

‘L’infern de l’illa’

El 2002 l’escriptor Pere Rosselló explotaria, en clau humorística, la distopia encetada amb Andrea Víctrix. A la breu novel·la L’infern de l’illa fa que un difunt Santiago Rusiñol torni en avió a la seva estimada ‘illa de la calma’. En aterrar a Palma es troba amb un aeroport laberíntic, amb la forma d’una immensa ensaïmada, del qual no pot sortir. Acompanyant-lo hi ha el mateix Llorenç Villalonga. L’obra ha estat estudiada per Mercè Picornell, la professora del departament català de la UIB, autora del llibre, en castellà, Paraísos insoportables. “La sala més aterridora d’aquest aeroport-ensaïmada –apunta– condueix a una immensa ciutat d’hotels, apartaments, camps de golf, discoteques, etc., completament buits i amenaçats per una tempesta que no permet que hi acudeixin turistes. És l’infern dels hotelers que han destrossat l’illa, condemnats a viure en el seu univers despoblat de visitants”.

Del 2001 és una altra distopia, Territori amortitzat 114, d’Antoni Roca i Maria I. Deyà. Retrata una Mallorca que, a causa del seu monocultiu turístic, cotitza a borsa amb el nom de ‘Mallorquische, societat territorial anònima’. Amb tot, la pujada del nivell de la mar provocada pel canvi climàtic fa que l’illa deixi de tenir cap mena d’atractiu per als turistes. Es converteix així en un territori amortitzat, és a dir, irrecuperable i incapaç de generar riquesa. El 2014 la imatge d’una illa saturada, que el 1978 immortalitzà Pere Joan en el seu famós cartell, seria recreada de nou per Xisco Fuster i Toni Planissi al còmic Un infern a Mallorca (La decadència de l’Imperi Mallorquí), la seqüela d’Els darrers dies de l’Imperi Mallorquí (Edicions del Despropòsit).

El 2018 Joan Miquel Oliver, membre del grup Antònia Font, publicà Alexandra Schneider und ihr Casiotone. És una esbojarrada novel·la de ciència-ficció que presenta una Mallorca de mitjan segle XXI annexionada a Alemanya perquè “els mallorquins d’aquella època ja no pintaven res a Mallorca”. Més apocalíptica és la darrera de les distopies imaginades, Contra el món (2023), del campaneter Pere Antoni Pons. Parla de la desaparició de la serra de Tramuntana arran d’un estrany cataclisme. Immediatament una corporació amb capital alemany i espanyol planifica la reconstrucció de l’illa sota el topònim de ‘Mallorca nova’, amb el qual es pretén continuar atraient turistes. “Mallorca –lamenta un dels seus protagonistes ecologistes– no era el paradís, no, però ho hauria pogut ser, i és d’aquest paradís possible que els mallorquins hem estat proscrits”.