La darrera colcada del búnquer

PalmaEra l’octubre del 1975. Franco agonitzava i el seu règim, també, tot i que encara trigaria gairebé dos anys a donar pas a un sistema democràtic. Justament en aquell moment, com una mena de cant del cigne, el franquisme va donar les darreres cuejades, amb manifestacions en contra de l’Europa que protestava per les penes de mort aplicades a dos membres d’ETA i tres del Frente Revolucionario Antifranquista (FRAP). Ara es compleixen cinquanta anys de les mobilitzacions que, també a les Balears, va propiciar el ‘búnquer’, el sector més intransigent del franquisme.

El 27 de setembre del 1975 foren afusellats, acusats de terrorisme, els militants d’ETA Anjel Otaegi i Jon Paredes Txiki i els activistes del FRAP José Humberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo. Allò va generar una onada d’indignació a una Europa occidental de la qual Espanya era la darrera dictadura: la de Portugal havia caigut un any abans, per la Revolució dels clavells. Es va fer emblemàtica la imatge del llavors primer ministre suec, el socialista Olof Palme –més tard assassinat–, demanant doblers al carrer amb una guardiola per als opositors al franquisme, òbviament il·legals.

Tot d’una, tot això es va atribuir a la sempiterna ‘conjura judeo-masònica’ i el franquisme més dur es va mobilitzar al carrer. El moment era oportú, ja que l’1 d’octubre següent se celebrava una de les grans festes del calendari de la dictadura: l’‘Exaltació’ –així li deien– de Franco a la direcció de l’Estat, és a dir, quan en tal data del 1936 va ser designat cap del bàndol colpista.

La plaça d’Orient de Madrid va ser l’escenari de la darrera aparició pública de Franco, menys de dos mesos abans de morir, acompanyat del llavors príncep d’Espanya i futur rei Joan Carles, qui se suposava que havia de ser el seu continuador –amb això, al dictador, el va enganar, com després va enganar tots aquells que el tingueren per un personatge exemplar. Se suposa que hi assistiren un milió de persones per expressar la seva adhesió a Franco i als seus crims, si bé resulta molt dubtós que en aquell espai hi càpiga tanta de gent.

“Et matarem, roig cabró”

Qui es va inventar això del ‘búnquer’ per referir-se a tots aquells que volien que tot continuàs “fermat i ben fermat”? El destacat periodista mallorquí Jacint Planas Sanmartí assegurava que va ser ell, quan col·laborava al setmanari progressista Triunfo. El cas és que el terme va fer fortuna. L’humorista Forges va dibuixar qualque vinyeta amb la casamata de ciment, de la qual només sortien els comentaris dels seus defensors. Al País Valencià es va conèixer com a ‘búnquer barraqueta’ un sector manifestament anticatalanista, també anomenat ‘blavers’ –per la franja blava que diferencia la senyera del territori de les quatre barres comunes a la corona d’Aragó.

En aquell moment, com assenyala Miquel Payeras, el búnquer vivia “el seu moment més dolç” a les Balears. No debades, el governador civil –amb tots els poders de l’Estat en les seves mans, aleshores no hi havia autonomia ni res de semblant– era l’inefable Carlos De Meer. Les seves preferències eren clares com l’aigua, ja que el gener d’aquell mateix 1975 havia acompanyat a la taula d’un míting a Palma Blas Piñar, el líder de Fuerza Nueva, una formació manifestament intransigent. El passatemps favorit del virrei de Franco –a banda de prohibir actes de tot tipus– era jugar a la guerra, simulant accions bèl·liques amb companys de la seva corda a barris de Ciutat com Son Rapinya.

Sota l’ègida de De Meer, el ‘búnquer’ es va posar a tallar els caps d’aquells que, tot i ser dins el règim, resultaven sospitosos d’‘oberturisme’, com es deia llavors. El setembre del 1975 va caure el subcap provincial del Moviment, Llorenç Oliver, per massa ‘obert’. Molts anys més tard, seria conseller de Transports amb Gabriel Cañellas. El futur batle de Palma Paulí Buchens va haver de renunciar a la prefectura local de Ciutat pel seu desacord amb el governador. Amb qui no varen poder va ser amb Josep Melià, aquell estrany procurador de les Corts franquistes que es declarava socialdemòcrata i a qui De Meer qualificava directament de ‘roig’.

Planas Sanmartí assegurava que, a diferència de Madrid, on el búnquer era “perillós”, els seus seguidors a les Balears “fins i tot eren bona gent”. Potser no tots ho eren. Destacades personalitats progressistes com Llorenç Capellà, Sebastià Verd, Antoni Tarabini, Andreu Manresa i Antoni Serra, entre d’altres, eren objecte de telefonades a les quals els anunciaven: “Et matarem, roig cabró” o amenaces semblants. La llibreria Tous, que regentava el mateix Serra, fou víctima d’una pintada amb el signe nazi i l’expressió “Alerta, rojos!”. El Diario de Mallorca, massa liberal per al seu gust, patí tres atemptats i llançaren un còctel Molotov al cotxe del seu director, Antonio Alemany.

La corresponent manifestació d’adhesió al règim, a Palma, va tenir lloc aquell mateix 1 d’octubre del 1975. Va cridar a la participació el Grupo Patriótico Honderos, segurament ignorant que els descendents dels mítics ‘foners’, convertits a l’Islam, havien pràcticament desaparegut amb la conquesta del 1229. Es concentraren davant l’Almudaina unes dues mil persones, amb crits com “Rojos, asesinos”, “Rojos al paredón” “ETA no, Falange sí” o, potser el més estrany de tots, “Envair Portugal” –tal vegada com a represàlia per haver deixat les delícies de la dictadura en favor d’una corrupta democràcia?

“Olof Palme és homosexual”

El governador De Meer, que es caracteritzava per amollar-la a quina més grossa, va aprofitar l’ocasió per denunciar la conspiració “contra Espanya de fa més de cent anys” d’uns països “els presidents dels quals generalment pertanyen a partits socialistes”. Aquells afusellaments constituïen “una justícia molt més estricta i molt més d’acord amb el dret natural” que no la que es practicava a aquells estats a on no hi havia democràcia i llibertat, com pretenien, sinó “llibertinatge” i “tirania”.

Menorca va ser la següent parada de la tourné del governador, amb una altra concentració que es va dur a terme a Maó dia 9, després d’una missa a Sant Francesc. De Meer es va superar a si mateix: “Som més joves que les putrefactes democràcies. Podem tolerar moltes coses, però cap de Suècia, el cap de govern de la qual, Olof Palme [el de la guardiola] és homosexual”. Uns centenars de menorquins participaren en aquella mobilització.

No foren aquestes les úniques manifestacions d’adhesió al règim que es visqueren aquells dies a les Illes. El 3 d’octubre, a Palma, se’n va fer una de motoritzada –a bord d’uns dos-cents automòbils– fins a la plaça de Cort, desplegant banderes d’Espanya i pancartes en favor del Caudillo. Aquell mateix dia, a Maó, varen aparèixer pintades en la mateixa línia a l’exterior del consolat d’Itàlia, que no debades es trobava entre els països més actius en les protestes contra el franquisme.

El 14 d’octubre va arribar el torn de mobilitzar-se dels joves o, més ben dit, dels adolescents. Uns dos-cents estudiants es concentraren a les portes de l’Institut Ramon Llull, sota atenta vigilància policial, no fos cosa que es desviàs l’objectiu. A continuació es dirigiren al Joan Alcover, aleshores institut femení, on entonaren el Cara al Sol i convidaren les al·lotes a unir-se a la marxa, la qual cosa feren algunes d’elles. La manifestació va fer parades als quarters de la Guàrdia Civil i de la llavors Policía Armada, per continuar fins a la plaça de Cort, on el batle, Rafael de la Rosa, convidà els presents a resar un parenostre per les víctimes del terrorisme.

El veritable suport popular del franquisme intransigent, però, aviat es va veure que no era res de l’altre món. A les primeres eleccions democràtiques des de la Segona República, les de juny del 1977, una formació en aquesta línia, el Círculo José Antonio –pel nom del fundador de la Falange–, es va presentar al Congrés per les Balears i va quedar la darrera de totes les candidatures presentades, amb només 1.195 vots, un 0,36% de tots els emesos.

Des de llavors, i al llarg de l’actual període democràtic, els nostàlgics del franquisme no han pintat gran cosa, ni a les Illes ni al conjunt de l’Estat. És veritat que ara ha tornat a prendre força una ultradreta, però, per comparació, és possible que a aquells ‘bunquerians’ els semblassin massa ‘oberturistes’. Ves a saber.

Informació elaborada a partir de textos de Joan Mas Quetglas, Miquel Payeras, Antoni Serra, Miquel Rosselló, Antoni Nadal, Llorenç Carrió, el volum col·lectiu Memòria viva i els diaris de l’època Última Hora, Diario de Mallorca, Baleares i Diario de Ibiza.