PalmaFou la darrera dentada de la censura franquista –el dictador va morir només uns mesos més tard–, si bé aquesta va continuar durant la Transició i fins a la consolidació de la democràcia. Ara fa 50 anys, l’agost del 1975, la revista mallorquina Cort va ser segrestada, en virtut d’una norma –la llei Fraga del 1966, dita així pel seu responsable, el llavors ministre Manuel Fraga– que suposadament atorgava més llibertat als mitjans de comunicació. Ara bé, també preveia els recursos per reprimir-los si publicaven alguna cosa que no agradava al règim. Va ser l’únic cas d’una publicació mallorquina segrestada per la dictadura i aquell episodi va tenir ressò a tot l’Estat.
La revista Cort havia nascut el juny del 1946, en els primers temps de la dictadura, i ho havia fet molt lligada a la històrica editorial de Palma del mateix nom i als seus propietaris, la família Ferrer: Miquel Ferrer Sureda en va ser el fundador i hi figurava com a editor encara el 1975, quan es va produir aquell episodi. És sabut que Cort és el nom de la plaça de Palma on es troba l’Ajuntament, així que el nom del lloc on es debatien els assumptes ciutadans li quadrava prou bé.
Amb els seus alts i baixos, Cort va representar un cas poc freqüent de pervivència d’una publicació no diària a Mallorca, ja que es va mantenir al llarg de quatre decennis. Impressiona repassar els noms dels seus redactors i col·laboradors al llarg d’aquest temps: pràcticament el ‘qui és qui’ del periodisme illenc de l’època.
Per descomptat, als anys quaranta del segle passat ningú no es podia plantejar res que pogués sonar a crítica al poder establert. Cort va iniciar la seva trajectòria amb el subtítol Semanario de deportes y espectáculos. El gran protagonista: el futbol, que ja despertava passions. Òbviament, estava escrita en castellà, com gairebé tot el que es va publicar a Mallorca aleshores. El seu primer director va ser Joan Bonet Gelabert, escriptor de mèrit i pare de Maria del Mar i Joan Ramon Bonet.
El 1947, Cort va passar a ser quinzenal i assolí la direcció Gaspar Sabater Serra, qui continuaria fins poc abans d’aquell segrest del 1975. En aquesta llarga etapa passà a ser una revista de ‘societat’, en sentit ampli, destacant les notícies de noces, posades de llarg o bateigs, que arribaren a ocupar onze pàgines de les 32 de la revista. Però també s’hi va publicar un suplement en català, Tresor dels avis, la qual cosa tenia molt de mèrit en aquells anys.
El canvi de rumb
El 1966, en el que pretenia ser un cert ‘canvi d’aires’ de la dictadura, es va aprovar la Llei de premsa impulsada pel llavors ministre Manuel Fraga. Per primera vegada se suprimia la censura prèvia, és a dir, el vistiplau abans de publicar-se res. Però al mateix temps preveia que, en cas que algun contingut “pogués ser constitutiu de delicte” –com ara criticar el règim o els seus capitosts–, l’Administració ho havia de comunicar al jutge, qui havia de decretar el segrest de la publicació. Era una arma de doble tall: bàsicament allò que imperava era l’autocensura, és a dir, anar amb peus de plom per no aixecar les ires de la dictadura.
Ara bé, a aquells darrers anys del franquisme les coses començaven a canviar. La Mallorca del 1974-75 ja no s’assemblava pràcticament a res de la del 1936. La crisi econòmica del 1973 propicià la contestació veïnal, estudiantil i obrera. La dictadura i el seu sector més immobilista, el ‘búnquer’, es regiraren com un animal ferit. I la premsa, amb la seva gosadia liberal, es va convertir en un objectiu seu. Les instal·lacions de Diario de Mallorca patiren tres atemptats successius en només quatre mesos i al cotxe del seu director, Antonio Alemany, li llançaren un còctel Molotov. Última Hora fou objecte d’una ordre de segrest, de la qual va poder sortir canviant un titular de portada que es referia a una qüestió espinosa, però de la qual tothom parlava: les previsions successòries d’un dictador que ja era a les darreres.
El canvi de rumb va arribar també a Cort. El gener del 1975 ja anunciava les seves “aspiracions de defensar i servir el ciutadà i ser portaveus” davant les injustícies. Un to decididament més crític. La portada i el ‘dossier’ de set pàgines del número 720, l’abril següent, es dedicaren a la detenció policial del militant clandestí d’esquerres Antoni Tarabini. El maig, Gaspar Sabater fou substituït en la direcció per Pere Bosch Fiol, qui era al mateix temps redactor d’Última Hora.
La llista de redactors i col·laboradors d’aquell moment constitueix una representació de primer ordre de l’àmbit mallorquí més inquiet. Només per citar alguns dels noms més coneguts: Joan Martorell, Joana Serra de Gayeta, Alexandre Ballester, Camilo José Cela Conde, Jaume Corbera, Rafael Gil Mendoza, Mercedes Guasp, Josep Melià, Carlos Meneses, Jaume Pomar, Planas Sanmartí, Ferran Porto, Antoni Serra, Xavier Vidal Folch i el mateix Tarabini.
El número 729 de la revista Cort duia un titular veritablement visionari sobre el que llavors semblava la gallina dels ous d’or inqüestionable: “Turismo: grandeza y servidumbre”. El segrest es va dur a terme l’horabaixa del 21 d’agost. La causa fou un article de Josep Melià a la seva secció ‘Terra de naufragis’, amb el títol ‘Un estiu diferent...’. Es donava l’absurda circumstància que Melià era aleshores ‘procurador’ a les Corts franquistes, l’equivalent a l’actual Congrés dels Diputats. Així que el règim, en un exercici del tot surrealista, es reprimia a si mateix.
“Pep, ens han segrestat”
Al seu article, Melià criticava sense mitges tintes el nefast governador civil d’aleshores, Carlos de Meer, qui havia deixat aquells mesos de calor marcats per un reguitzell de prohibicions, alguna tan demencial com un concert de música clàssica. I feia referència als “feixistes descordats”, els sectors més immobilistes de la dictadura –com el mateix De Meer.
La Policia d’aleshores –els ‘grisos’– es va presentar aquell dijous 21, d’horabaixa, als tallers del carrer de Troncoso de Palma on s’imprimia Cort, i on els va rebre Antoni Frau, l’encarregat. El secretari judicial li va comunicar el fet i el motiu: “Faci el favor de lliurar-me les planxes de la revista i el fotolit de l’article de Josep Melià”. Es varen requisar els exemplars que encara eren als locals. Frau va haver de traslladar-se a comissaria per a la redacció de l’informe policial, mentre també eren requisats els exemplars que ja s’havien distribuït.
Va ser Joana Serra de Gayeta, aleshores membre del consell de redacció, qui li comunicà aquella feta a Josep Melià, l’autor de l’article, segons recorda ella mateixa mig segle més tard: “Pep, ens han segrestat la revista”. Curiosament, allò fou per a ella un motiu d’alegria: aquella publicació perifèrica passà a ser coneguda a tot l’Estat i les mostres de solidaritat arribaren tant de Mallorca com de l’exterior.
Qui en canvi va tenir un bon disgust va ser l’editor, Miquel Ferrer. No debades, “sobre ell queia la responsabilitat” del que es publicava, com assenyala el seu fill Andreu Ferrer Artigues, llavors membre també del consell de redacció. La contrapartida va ser la popularitat que Cort va obtenir per aquest episodi no desitjat.
Joan Martorell, aleshores coordinador de Cort, recorda que va ser Antoni Frau qui li ho comunicà: “Ha vingut la Policia i s’ho han enduit tot”. El que va sentir va ser “indignació”, si bé no deixava de ser una malifeta més del llavors governador, amb aquella dèria de prohibir-ho tot. “Vivíem molt intensament” aquella etapa, diu. “Estàvem fent alguna cosa en contra d’una situació que havia d’acabar”.
Els tres diaris de Palma se’n varen fer ressò l’endemà, 22 d’agost, del segrest de Cort. El Baleares titulava ‘Secuestro de la revista Cort – El número que tenia que ponerse a la venta ayer tarde’ i n’indicava la suposada causa: un article de Josep Melià “que se refería a ciertos aconteceres locales”. Diario de Mallorca va enviar un redactor al carrer de Troncoso que va ser testimoni de “la retirada del total de la tirada”.
El redactor d’Última Hora ho tenia molt fàcil per entrevistar-ne el director, Pere Bosch: era a la taula del costat. Sense tallar-se un pèl, començava per donar-li l’enhorabona: allò era un bon disgust, sí, però Cort disparava el seu prestigi per a una oposició cada dia més nombrosa i menys silenciosa. “A juicio de un criterio superior, hemos cometido un error”, admetia Bosch. Però insistia en el seu objectiu: “Hacer una revista de Mallorca para los mallorquines”.
Després, res. “Ni una carta, ni cap ofici” de l’Administració. “Ni judici, ni multa”, assenyala Andreu Ferrer. Aparentment, De Meer es va conformar d’evitar que ningú no pogués llegir aquell article de Josep Melià, a qui considerava un “roig” infiltrat. Havia estat un malson. Un malson que va durar quaranta anys.
Una querella per criticar les declaracions de Suárez sobre el català
Els problemes per a Cort no s’acabaren amb la mort de Franco i l’arribada de la Transició. En aquesta etapa s’hi incorporaren d’altres noms destacats del periodisme illenc, entre els quals Andreu Manresa, Joana Maria Roque, Santiago Miró, Llorenç Capellà i Basilio Baltasar. Carlos Coco Meneses passà a fer-se càrrec de la direcció, de l’agost al desembre del 1976.
El maig del 1976, segons recull Arnau Company, Cort fou objecte d’una querella a causa del reportatge de Joana Maria Roque i Andreu Manresa ‘Celdas de locos’, sobre la clínica mental del carrer de Jesús de Palma. El setembre següent, una segona querella, aquesta causada per l’editorial ‘Rectifique, Sr. Presidente’, amb el qual la revista havia sortit al pas d’unes declaracions del llavors president del govern, Adolfo Suárez, a les quals posava en dubte que es pogués fer servir el català per a l’ensenyament científic –sembla que no havia sentit a parlar mai de Ramon Llull.
Aquell mateix 1976 la revista va canviar de mans, passant la propietat a un grup d’accionistes entre els quals, segons cita Company, hi havia Celestí Alomar, Francesc Obrador i Melià i Tarabini. Cort continuà sortint al carrer –el darrer director en fou Joan Manel López Nadal– fins a l’abril del 1977, a les portes de les eleccions generals, quan se’n va publicar el darrer número, el 795. Corria la mateixa sort que una altra capçalera a l’àmbit de l’Estat, Cuadernos para el diálogo, que també havia contribuït a crear el clima dels nous temps.
---------
Informació elaborada a partir dels textos d’Arnau Company, Octavio Aguilera, Miquel Payeras i Joan Mas Quetglas, la revista Cort i els diaris de l’època a Mallorca: Última Hora, Diario de Mallorca i Baleares.