La Calatrava, el barri que va dur la llibertat a Mallorca

PalmaEn la Mallorca del tardofranquisme, la revolució va començar a la Calatrava, un petit barri de Palma situat entre la catedral i el Baluard del Príncep. Antoni Rotger Martínez en va ser l’alma mater. “Ja no reconec –lamenta a 80 anys– els carrers on em vaig criar i jugar amb altres nins. Per tot hi ha turistes i, per culpa de la gentrificació, molts dels meus antics companys de lluita han hagut de partir. Aquest era un barri degradat, de classe treballadora, i ara és carn de l’especulació immobiliària que pateix tota l’illa”. El 1975 aquest calatraví de pedra picada tenia 32 anys i, amb un Franco agonitzant, ja liderà la mobilització veïnal contra la construcció d’un gran aparcament per a autocars de turistes davant la Seu. El crit de protesta fou ‘Parc SÍ, pàrquing NO’. A causa d’aquella pressió, el maig del 1976 l’Ajuntament rectificà i donà pas a un concurs d’idees per a la projecció de l’actual parc de la Mar, que quedà inaugurat el 1984.

L’estiu del 1976, vuit mesos després de la mort del dictador, Rotger es proposà dinamitzar l’erm cultural que era Palma. Amb un grup d’amics muntà la Comissió de Festes de la Calatrava per donar un nou impuls a les festes de Sant Cristòfol (10 de juliol), que aleshores es limitaven a la benedicció de vehicles, a la plaça de Santa Fe. “La nostra base d’operacions va ser la fàbrica d’estores S’Alfombrera, al carrer de Berard, que rebatiàrem com Sa Fàbrica. Feia una quinzena d’anys que estava tancada i era propietat de la família Mercadal, que ens la va cedir de franc. L’OCB, de la qual jo era soci, s’uní a la iniciativa i ens va fer molta de difusió”. Durant la primera quinzena de juliol els carrers estrets on al segle XIV visqué el famós cartògraf Jafudà Cresques s’engalanaren amb murals reivindicatius per acollir la primera festa major popular de Ciutat que despertà la consciència ciutadana. “Ho vàrem tenir fàcil amb les institucions. Des del gener del 1976, en substitució de l’ultradretà Carles de Meer, el governador civil de les Balears era un calatraví, Ramiro Pérez-Maura, renet del president Antoni Maura”.

Primera neofesta

Un dels membres de la Comissió de Festes va ser l’activista felanitxer Bartomeu Mestre Balutxo, de 74 anys, aleshores molt vinculat al barri. “Creàrem la primera neofesta de Mallorca –diu–, abans que el Cosso de Felanitx, nascut el 1983. El programa fou fruit d’una explosió de creativitat insòlita. Organitzàrem concerts, cercaviles, partits de futbol, tallers, taules rodones sobre cultura popular, espectacles de circ i teatre, recitals de poesia, sopars i cinema a la fresca. Aconseguírem descastellanitzar, desfolkloritzar i fer més participatives les revetles d’estiu hereves del franquisme. Rebérem alguna subvenció de Sa Nostra i la Caixa. Per recaptar doblers, férem marxandatge amb articles com camisetes, bosses i gorres. Apostàrem pel sistema de taquilla inversa, però va ser un fracàs, perquè era una cultura que encara no estava estesa en la societat. Els organitzadors, moguts per la il·lusió, no tinguérem més remei que endeutar-nos”.

L’èxit de la convocatòria superà les expectatives. “Tots els actes –apunta Mestre– eren multitudinaris. Les cadires plegables sempre eren insuficients i hi havia gent dreta pertot. Fins i tot vingueren persones de la Part Forana a prendre nota del ‘model calatraví’ per organitzar les seves pròpies revetles”. Al cap de cinc mesos, el 16 de desembre del 1976, la Comissió de Festes va estar de dol arran de la mort d’un dels seus membres més estimats, Pere Mascaró. El jove, de 26 anys, treballava a Galerías Preciados de Palma i fou assassinat per un vigilant de seguretat vinculat a l’extrema dreta, que immediatament després se suïcidà. “Eren el temps de la mal anomenada Transició –assegura l’activista– i els grups feixistes actuaven amb absoluta impunitat. Nosaltres ens mobilitzàrem al carrer per denunciar-ho, però el cas s’acabà arxivant”.

Els Joglars

Per a les festes de la segona edició, les del 1977, la Calatrava no dubtà a enarborar la bandera de la llibertat d’expressió. A la plaça de Santa Fe, s’hi representà la satírica obra de teatre La Torna, del grup Els Joglars, d’Albert Boadella. La peça, que després seria prohibida a Barcelona, girava al voltant de la vida del delinqüent alemany Heinz Ches, de 30 anys, que el 2 de març del 1974 fou el darrer pres executat a garrot, juntament amb l’anarquista català Salvador Puig Antich, de 25. Hi hagué més companyies catalanes que participaren del bell somni calatraví, entre les quals Dagoll Dagom i Comediants. De Mallorca, l’animació infantil estigué representada pel Grup de Teresetes S’Estornell i els Cucorba, que havien acabat de néixer. I el 1981 seria el debut de Música Nostra, de Miquela Lladó.

Molt recordada fou la vetlada de 'Nit de cançons de l’illa', que va omplir l’esplanada de Dalt Murada amb milers d’assistents. Hi desfilaren destacats cantautors i grups de l’escena musical illenca com Guillem d’Efak, Toni Morlà, Biel Majoral, Bel Cerdà, Maria Àngels Gornés, els germans calatravins Joan Ramon i Maria del Mar Bonet, Els Valldemossa, Traginada i CPEP de Menorca i UC d’Eivissa. També es va dedicar una nit a 'La cançó del camp' amb la participació de molts de grups de balls tradicionals de les quatre illes i d’alguns cantadors com Biel Caragol. No faltà l’ocasió d’escoltar les dues figures de Palma més rellevants de l’època: el cantant Pere Bonet, Bonet de Sant Pere, (1917-2002) i la jove promesa del flamenc José Esteves de la Concepción, més conegut com a Chocolate –el 1978, a 13 anys, fou trobat mort a Dalt Murada, víctima suposadament del consum de droga adulterada.

Escola de la democràcia

El caliu humà generat per aquella epopeia cultural transcendiria les festes. Sa Fàbrica es convertiria en una autèntica escola de la democràcia. Donà aixopluc als primers manifests per reclamar centres de salut als barris de Palma, que, finalment es materialitzarien amb la creació dels PACS. També impulsà la publicació dels primers còmics reivindicatius i satírics de Mallorca amb capçaleres icòniques com Calatrava Story i Sa Lavativa. La caterva de col·laboradors va ser important: dibuixants com Jaume Ramis, Tomeu Matamalas i Jaume Vaquer i escriptors com Biel Mesquida, Miquel López Crespí, Gabriel Janer Manila i Climent Picornell.

El 1976 una assemblea de dones calatravines donaria l’impuls necessari a la periodista argentina Leonor Taboada per constituir el Col·lectiu Pelvis, centrat a oferir educació sexual a les dones. Altres iniciatives cuinades en aquell reducte de la contracultura palmesana va ser la Comissió de defensa de la Dragonera. Entre els components hi havia la formació anarcoecologista Terra i Llibertat, que el 7 de juliol del 1977, juntament amb Talaiot Corcat, encapçalà l’ocupació de l’illot andritxol per evitar-ne la urbanització. “Férem –recorda Mestre– el cap d’un drac gegant que, amb devers 12 metres de tela verda, passejàrem arreu en defensa de la Dragonera”.

El 1979 els propietaris de Sa Fàbrica en reclamaren el local. Llavors el nou centre neuràlgic dels calatravins va ser Ses Voltes, un antic quarter militar abandonat situat als peus de la Seu. Els el cedí Joan Nadal, el flamant regidor de Cultura del primer ajuntament de l’era democràtica del socialista Ramon Aguiló (1979-1991). Des d’aquest edifici la revolució continuà amb l’organització de les primeres festes de Sant Sebastià i la primera Rua d’ençà del temps de la Segona República. Tampoc no faltaria la Rueta per als més petits.

Inspiració per a Orgull Llonguet

Ses Voltes veuria néixer el CAT (Centre d’Activitats Teatrals) i la colla de xeremiers liderada per Toni Artigues, Pep Toni Rubio i Pep Rotger. L’espai també seria un punt de trobada d’artistes residents al barri com el bufó italià Leo Bassi, els pintors Miquel Barceló, Rafael Joan, Pere Pavia i Miquel Àngel Llonovoy, i tota una fornada de creadors exiliats sud-americans, entre ells, l’argentí Horacio Sapere. El 1983 els calatravins hagueren de tornar les claus de Ses Voltes a Cort. El gener del 1984 s’hi feu un sonat concert de comiat amb el grup Peor Imposible, que s’acabava de fundar. La banda de pop mallorquina del polifacètic Toni Socias i de Rossy Palma faria després el bot a Madrid, on es convertiria en tota una icona de La Movida.

“Havent-se quedat sense local –assegura Mestre–, el dinamisme cultural de la Calatrava anà morint, ja que tot passà a estar sota el control del departament de Cultura de l’Ajuntament, inclosa la Rua. L’associació de veïns, constituïda el 1979, no va ser capaç de dur-ne la veu cantant. Almanco, a partir del 1989 el barri es mantindria viu gràcies al club d’esplai que impulsà l’activista Salvador Bonet”. Ara el felanitxer, juntament amb Antoni Rotger, fa feina en el programa del 50è aniversari de les icòniques festes que dugueren la llibertat a Mallorca. L’acte central tindrà lloc el pròxim diumenge 12 de juliol, a partir de les 18 h, a Dalt Murada. Hi faltarà un altre dels seus grans impulsors, Manel Domènech, mort el 2025, a 72 anys. El 2014 la subversiva Comissió de Festes de la Calatrava inspiraria la creació d’Orgull Llonguet, que anima les festes de Sant Sebastià i, des del 2015, la neofesta de final d’estiu de Canamunt i Canavall –amb pistoles d’aigua, recrea l’enfrontament dels dos famosos bàndols nobiliaris de la Palma del segle XVI.