Beneïdes de Muro, el record d'una pagesia desapareguda

PalmaSant Antoni és el patró dels animals i, per extensió, de la pagesia. Muro és el poble que reivindica més aquesta condició del sant barbut el dia de la seva onomàstica (17 de gener). Ho fa amb unes beneïdes ben vistoses i concorregudes que són el colofó de la gran festa d’hivern de la Part Forana celebrada amb gloses, ximbombes i foguerons. Ara el Consell de Mallorca les ha declarat Bé d’Interès Cultural Immaterial (BIC). La seva història es pot resseguir en el llibre que acaba de publicar l’investigador Damià Payeras Capó titulat Sant Antoni, devoció i festa populars a Muro. “Hi ha constància documental –diu– que al municipi s’hi celebren des del segle XVIII, tot i que segurament són més antigues. Era el moment en què tots els pagesos engalanaven les seves bísties i les duien a beneir per assegurar-se que estarien protegides per tot l’any”.

El pare de la vida eremita va néixer al segle III a Egipte. A 18 anys sentí la crida de Déu i decidí retirar-se al desert, on aconseguiria vèncer tota mena de temptacions pecaminoses del dimoni. El porquet amb el qual és representat indica la seva vinculació amb el món animal. Segons la llegenda, un dia se’n trobà un de malferit, que curà tot d’una. Des de llavors, el garrí, com a mostra d’agraïment, l’acompanyaria pertot fins al dia de la seva mort, a 105 anys, suposadament el 17 de gener del 356. Al segle XI les restes del monjo egipci anaren a parar a un municipi al sud-est de França. Des d’aquest punt la seva devoció s’escampà per mig Europa. A les Balears arribaria al segle XIII amb la conquesta cristiana de Jaume I. La seva festa s’emmarca en un cicle d’arrels paganes que enllaça Nadal amb Carnaval i que commemora el renaixement de la natura després del solstici d’hivern amb el foc com a element purificador.

La Unión Agrícola Murense

“A Muro –apunta Payeras–, des d’un principi els responsables de les Beneïdes foren la parròquia i l’Obreria de Sant Antoni. A partir dels anys 50 del segle XX l’organització anà a càrrec de La Unión Agrícola Murense, ‘sa societat de ses bísties’, una entitat de caràcter mutualista fundada el 1914. Va ser llavors quan es començaren a fer carrosses i a gratificar els participants que hi desfilaven. Als anys 80, amb la restitució de la democràcia, l’Ajuntament seria l’organitzador i patrocinador únic de la celebració”.

Al final dels 80 l’investigador murer, de 72 anys, entrevistà gent gran per conèixer millor la dimensió col·lectiva de les Beneïdes, que als seus inicis atreia també pagesos de Llubí –el municipi s’independitzà de Muro el 1836. “Les Beneïdes –diu– començaven a primera hora de l’horabaixa. El capellà esperava els animals al començament del carrer Major, que quedava cobert de murta. Estava damunt de dos bancs de fusta, envoltat per les autoritats. Devora tenia una taula amb una ribella plena d’aigua beneïda i una bacina grossa per recollir les ofrenes dels assistents”.

“Els qui treien a beneir els animals –continua Payeras– eren homes, que es mudaven per a l’ocasió. Malgrat fes pluja o vent, sempre sortien. Les dones tenien un paper secundari a la festa”. Allò era tot un espectacle. “Quan venia una bístia, el públic s’arraconava i després tornava a envair el carrer. Pareixia una ona de la mar. Malgrat la multitud congregada, mai no hi hagué cap accident amb animals desbocats. La gent deia que era perquè ja partien beneïts. En acabar la desfilada, el públic passava per davant del capellà per ser beneït també. Això és únic de Muro”.

Les bísties (sobretot muls, ases i bous) es convertien en els principals protagonistes de l’esperat dia. “Eren –diu l’investigador– imprescindibles per a les tasques agrícoles, com avui ho són els tractors i els cotxes. Sense ells, els pagesos no podien fer res. La seva mort era tota una desgràcia, ja que havien suposat una inversió important. A posta els cuidaven tant. Per Sant Antoni, els feien ben nets i fins i tot els pentinaven. Els solien passejar a peu, agafats d’un cabestrell, i no amb carros. El 1946 es beneïren unes 400 bísties”. També hi havia aigua beneïda per a la resta d’animals: ovelles, vaques, bous, cabres, porcs, indiots, oques... “Molts d’aquests animals estaven dins les cases del poble. Llavors cada casa tenia un corral amb una païssa i una soll on s’engreixaven els porcs pel dia de les matances”.

Ca s’Artiller

Avui a Muro una d’aquestes antigues cases s’ha convertit en un museu de la pagesia amb una bona mostra d’eines de noms ja oblidats (falcella, garbell, rampaina, gavilans...). És Ca s’Artiller. El va inaugurar el 2014 l’activista cultural Jordi Cloquell Noceras, de 79 anys. “L’espai –diu– pretén ser un homenatge a un món ja desaparegut. Els meus pares foren la darrera generació de pagesos del poble. Es dedicaven a conrar, un verb genèric que incloïa moltes de les activitats del camp com llaurar, collir, batre i segar”. Cloquell és el segon de quatre germans. “Als quatre ens animaren a estudiar. No volien una feina tan feixuga per a nosaltres. Jo, a 19 anys, ja vaig entrar a Correus i després a un banc”.

Dels seus anys de joventut a foravila, el murer conserva una vena glosadora extraordinària. El 2022 publicà Muro, patrimoni sonor. “Els meus pares sempre cantaven mentre conraven. Quan jo era molt petit i encara no sabia fer res, a l’hora de batre, ma mare em feia estar enmig de l’era i em deia: ‘Has de cantar perquè així la bístia va més alegre’. Llavors gairebé totes les feines del camp tenien la seva pròpia tonada. En sentir cantar d’enfora, podies saber si un grup de persones estava espolsant ametles o fent una altra tasca”.

Cloquell reconeix que, tot i ser dura, la feina al camp permetia a la seva família ser autosuficient i no dependre de ningú. “Els meus pares eren amos d’ells mateixos. Aquella no era una societat tan consumista com ara i podien viure del que sembraven. Els diumenges els acompanyava en carro a vendre al mercat de Santa Maria. Al poble, a més, en cas d’un imprevist hi havia qualsevol ofici (ferrer, fuster...) i els carrers eren plens de botigues casolanes”. El murer també recorda molt bé les Beneïdes de la seva infància. “Eren molt autèntiques. Era el dia en què els pagesos mostraven amb orgull les seves bísties, que alimentaven bé perquè estiguessin a ple rendiment. Les estimaven més fins i tot que els fills perquè eren més necessaris per a la feina. Per això, en aquella època no hi havia maltractament animal. La figura del manescal era molt important. Ara li’n diuen veterinari”.

Beneïdes desvirtuades

Avui la desfilada d’animals de les Beneïdes va des de la plaça del Convent fins a l’esplanada de l’Ajuntament. Totes les televisions i fotògrafs estan ben pendents de captar la imatge del pastor manant una nombrosa guarda d’ovelles, que remet a l’antic passat agrícola de Muro. Els cavalls, l’altre element singular de la festa, abans no hi eren tan presents, ja que predominaven més les bísties estèrils (mul i mules, fruit de l’encreuament entre un ase i una euga, o un cavall i una somera), que eren més resistents. Un protagonista nou de les darreres dècades són els animals de companyia, les conegudes mascotes. “Em sembla –lamenta Cloquell– ridícul que la gent les dugui a beneir vestides amb un abric i dins cotxets. Avui duim els nins a les escoletes i els vells a les residències, mentre compram un ca o un moix per no estar tots sols i els compram menjar. Abans aquests animals menjaven el que sobrava a la taula. Hem perdut l’oremus”.

Aquest nou canvi de tendència s’inicià als anys 60 amb el boom turístic, que tingué un gran impacte al camp. “Molts murers –recorda l’activista cultural– se n’anaren a fer feina a un hotel. Allò era un caramel irresistible també per a la gent que fins aleshores emigrava a Alemanya per no haver de ser esclau de la terra. El mateix camí havien seguit a principi de segle XX els seus padrins, en el seu cas a Sud-amèrica”. Cloquell destaca un aspecte important que imposà la nova societat consumista i capitalista. “Muro ja no fa olor de quan jo era petit, quan per davant ca nostra passaven tot el dia guardes de cabres, ovelles i bísties, que deixaven uns bons ‘senyals’ al seu pas. Ara dins del poble ja no hi ha animals. Fa vuit anys vaig recuperar aquella olor tan característica quan vaig anar a Santillana del Mar, a Cantàbria, on encara hi ha moltes vaques”.

A poc a poc les Beneïdes s’acabarien convertint en el record fastuós d’una pagesia desapareguda. “Ara –lamenta el murer– estan totalment desvirtuades. S’han convertit en un pseudocarnaval. Les carrosses de temàtica lliure fan referència a coses absurdes de la televisió i les tradicionals recreen malament el món del camp perquè és un món que les noves generacions ja no coneixen”. El responsable de s’Artiller defuig de qualsevol romanticisme del passat, però viu amb resignació els signes dels nous temps. “Amb tantes comoditats, tenim més nivell de vida. Abans, però, teníem més qualitat de vida. Hem perdut moltes coses en el camí del progrés. Això ho denuncia molt bé Toni Gomila al monòleg Acorar, dedicat a la tradició tribal de les matances”.