El bar Bosch: 90 anys de cafè, tertúlia i llagostes
Es compleixen noranta anys del punt de trobada per excel·lència tant de ‘llonguets’ com de visitants de Palma
PalmaQuedam al Bosch? Impossible dur el compte de quantes vegades s’han dit això dos ‘llonguets’, que és com es coneixen –orgullosament, diuen ara– els habitants de Ciutat. Fa noranta anys, el febrer del 1936, va obrir les portes aquest establiment, punt de trobada habitual de residents i de visitants; i del qual justament el llonguet, en la seva accepció de pa petit amb un solc tot al llarg, ha estat i és la seva referència, bé que en aquest cas amb el nom popular de ‘llagosta’.
“El bar Bosch”, escrivia l’enyorada Maria-Antònia Oliver cap al 1988, “continuava sent una espècie de melic de Ciutat. Era allà on ens trobàvem els amics, per després decidir què fèiem aquell capvespre. Era allà on semblava obligat quedar per trobar-se, quan jo vivia a Ciutat i també ara, gairebé vint anys després... Era allà on, a qualsevol hora del dia, hi podies trobar algú conegut, si tenies coneguts. Era una institució que es mantenia, sòlida i eficaç, al bell mig d’un món canviant de formes”.
“Tots els camins porten al bar Bosch”, afirma l’escriptor i periodista Carlos Garrido. “Cada ciutat té el seu cafè-cruïlla. Així com tots els camins porten a Roma, així tots els camins ciutadans porten a aquell local (...) Parlar de cafès de Palma és sens dubte parlar del bar Bosch. Allà on conflueixen els camins de gairebé tots els palmesans”.
La seva ubicació resulta, certament, estratègica. A un racó de la plaça de Joan Carles I –tothom li diu “de les tortugues”–: el cor de Palma com a mínim des del segle XIX, quan fou inaugurat l’obelisc dissenyat pel madrileny Isidro González Velázquez, sostingut pels animalons que han donat el nom popular a aquest espai. Al costat, el carrer de Can Brondo, desembocadura de la davallada des de Cort, des de la ciutat alta fins a la ciutat baixa.
Òbviament, el Bosch ja és ciutat baixa, i per aquesta circulaven segles enrere les aigües que, molt de tant en tant, recobren la memòria. Això és el que va passar el 1962: a una fotografia apareixen els cambrers amb graneres i gest desolat i els clients a la porta, sense poder travessar el carrer, envaït amb fúria pel corrent de la pluja acumulada.
Escenari de novel·la negra
El Bosch ha servit també d’escenari a novel·les del gènere negre. A Antípodes, una història de la ja citada Maria-Antònia Oliver, protagonitzada per la seva investigadora Lònia Guiu, o a Cita a Belgrad, narració d’Antoni Serra amb el seu investigador Celso Mosqueiro: “Mosqueiro, des del tasser del bar Bosch –únic punt bellugadís enmig de la ciutat espectral i silent– contemplava la solitud humida de la font de les Tortugues i anava bevent-se a glopets el cafè espès que li havia fet en Toniet”.
“Sense els cafès i els diaris resultaria difícil viatjar”, va escriure Albert Camus, i ho va fer arran de la seva visita a Mallorca: “Un lloc on, de nit, intentam tractar-nos amb altres homes, ens permeten (...) representar l’home que érem a casa nostra”. No és possible que Camus s’aturàs al Bosch, perquè ell va ser a les Illes l’estiu del 1935 i el bar Bosch es va inaugurar el febrer del 1936. El va obrir Jaume Bosch Coves –d’aquí el nom–, que coneixia prou bé el món de la restauració perquè havia estat cuiner del Gran Hotel, el que és ara el CaixaFòrum Palma.
Al pis superior del Bosch, segons Garrido, “es desenvolupava la intensa vida social dels bars de postguerra. Jocs de cartes, tertúlies, penyes”. Aleshores, això de les xarxes socials no existia, s’havia de socialitzar en viu i en directe. Cap als anys cinquanta fou un lloc de trobada dels afeccionats als escacs i escenari de les seves partides.
El Bosch va estar relacionat, també, amb algun episodi de l’oposició democràtica al franquisme. El fallit consell de redacció que, des de l’esquerra il·legal, havia tractat d’aconseguir les regnes de la revista Lluc, entre els quals Antoni Serra i Josep Maria Llompart, es va reunir al Bosch “de matinada”, relata Serra, per redactar una carta de protesta “que, naturalment, els diaris no publicaren”. El març del 1975, el destacat opositor Antoni Tarabini fou detingut en les proximitats.
Aquells mateixos setanta, després de gairebé quaranta anys de ser-hi al capdavant, Jaume Bosch va vendre el bar amb el seu llinatge a Onofre Flexas, la família del qual l’ha duit fins a l’actualitat. En un principi també en fou soci Joan Suau, qui justament acaba de morir. Veure’ls a tots dos darrere la barra, al peu del canó, era una imatge habitual per a la clientela.
L’abril del 1984, dos aleshores joves periodistes, Fernando Merino –text– i Joan Miquel Ferrà –fotografies– posaren en pràctica tot un desafiament: passar-se ‘Dotze hores al bar Bosch’, com es va titular el reportatge que publicaren a El Día de Baleares. Hi visqueren, i contaren, recorda Merino, totes les fases de la jornada: el cafè matinal dels treballadors i dels polítics, més tard l’aperitiu de la burgesia i després les canyes dels joves en caure l’horabaixa –això del ‘vespreig’ es veu que ja existia, tot i que no es deia així. I alguna visita curiosa, com l’actor Ismael Merlo, que aquells dies actuava al Principal.
“Al principi seies a observar”, relata Merino. “Però arriba un moment en què el Bosch t’absorbeix: no l’observes, hi ets dedins”. Aquell reportatge fou un esdeveniment del periodisme mallorquí i “va ajudar a consolidar”, assenyala qui el va redactar, aquell nou Bosch de Flexas i Suau com a punt de trobada per excel·lència de Ciutat.
“Com què menjar una llagosta?”
Per aquest bar ha passat tothom. El pintor Joan Miró s’hi acostava a fer un cafè amb llet cada horabaixa. També n’era habitual el seu net David, a qui recorda José Carlos Llop, “gratant-se amb rapidesa els cabells reülls i abaixant el cap gesticulant”. Hi han deixat les seves dedicatòries el pilot de carreres Niki Lauda, el boxejador Alfredo Evangelista, l’astronauta Pedro Duque, el futbolista Miquel Àngel Nadal, la cantant Chenoa, l’actriu Sara Montiel, Els Valldemossa, l’artista Miquel Barceló i els actors Simó Andreu i Xesc Forteza. Diuen que hi va ser Henry Kissinger, qui fou secretari d’estat nord-americà, i que un client habitual va fer-ne conya amb “com és que aquest ha vingut al mateix local que jo?”.
La proximitat de dos teatres, el Principal i el desaparegut Rialto, i la condició habitual de plató de cinema de Mallorca, ha propiciat que sigui molta la gent de l’espectacle vinguda de l’exterior que ha passat pel Bosch: Fernando Fernán Gómez, Eusebio Poncela, Lluís Llach, Joaquín Sabina, Joan Manuel Serrat, Juan Echanove, Fernando Cebrián, Javier Escrivá, Pepe Martín, Jaime Blanch, Imanol Arias, Lorenzo Quinn, El Tricicle –que varen encunyar el neologisme ‘boschatas, els millors de Palma’– i María Luisa San José, qui hi va deixar una dedicatòria a la qual assegurava que “les millors llagostes les tenen Onofre i Joan”. L’actor Jordi Mollà va seure a la terrassa a fer un variat i hi va improvisar un dibuix.
Perquè, ja que començàvem parlant de llonguets, cal recordar que el plat estrella del Bosch és un d’aquests panets, ben torrat i refregat de tomàtiga, amb continguts diversos –tot i que el clàssic és el pernil amb formatge– i que tothom coneix com a ‘llagosta’. Nom tan desconcertant com el gest que posen aquells vinguts de l’exterior que seuen per primera vegada a les seves taules, quan els anuncien que els convidaran a menjar una llagosta –li haurà tocat la grossa, a aquest bon home?
El color rosadet que prenen amb la tomàtiga els llonguets del Bosch, “potser els més gustosos de Palma”, segons Sebastià Alzamora, seria l’origen d’aquesta denominació tan curiosa. Un dels cambrers hauria estat l’encunyador de l’expressió. Els cambrers històrics del Bosch eren tota una institució. Tractar amb ells era aprendre una lliçó d’estoïcisme i de mallorquinitat: “Sí, la comanda vindrà tot d’una, no frissis, fill meu, talment, per a què”.
El geògraf i escriptor Climent Picornell descriu així la clientela heterogènia del Bosch, un dia qualsevol: “El broker d’un banc important", tres conservadors furibunds, dues al·lotes discretes que semblen germanes, els parroquians cridaners de la barra, polítics vinguts de Menorca... “Com en Roy, de Blade Runner, puc parafrasejar ‘he vist coses al bar Bosch, més enllà d’Orió, que els humans no creuríeu, com arquitectes escridassant pels seus mòbils o entrenadors del Mallorca –Víctor, amb Pichi– fent les seves alineacions’”. Sí, el Bosch és tot un univers. Que ho sigui per molts anys més.
Què hi havia, en aquesta cantonada estratègica de Palma, abans del Bosch? A una imatge del col·lectiu Fotos Antiguas de Mallorca, aportada per Conxa Fortesa i datada de finals del XIX o començament del XX, apareixen els grans magatzems San José, amb àmplies vidrieres i, als aparadors, maniquins lluint els models que devien fer furor a l’època. Per cert: no deixa de ser curiós que fa més d’un segle ja hi hagué, a Palma, uns grans magatzems, molt abans que aquest terme el popularitzassin Galerías Preciados i El Corte Inglés.
I encara molt més temps enrere? L’arquitecte Luis Moranta Jaume va llançar la hipòtesi que on ara és el Bosch es trobava, fa un munt de segles, el desaparegut teatre de la Palma romana. Es va basar en l’estructura radial que tracen les parets mitgeres de la illeta, semblant al teatre de Vicenza i al Pompeu de Roma i als amfiteatres de Lucca i Florència. Sense anar tan enfora, tant l’estructura com les dimensions recorden molt el teatre de Pollentia. Si bé els sondatges arqueològics que s’hi dugueren a terme no varen aportar resultats concloents.
Curiosament, Valentí Puig parla de “l’amfiteatre del bar Bosch”, potser per aquesta mena d’espectacle públic que constitueixen els mateixos clients i la gent que hi passa, a l’estil de les terrasses parisenques. Puig fa referència al “triangle magnètic els angles del qual se situaven al bar Formentor, el bar Saint-Emilion”, aquests dos ja desapareguts, “i el bar Bosch, sempre en puixança”
El Bosch, assenyala Puig, “és l’arca de Noè, acollidora i de vida pul·lulant, navegant amb rumb segur i humor pels dies i les nits d’una ciutat que de vegades sembla haver perdut el seu tremp: aquell que seu a la terrassa del Bosch (...) amb només mirar el riu de gent que hi passa podria diplomar-se a l’instant (...) en Antropologia”.
Informació elaborada a partir de textos de Carlos Garrido, Valentí Puig, Climent Picornell, José Carlos Llop, Sebastià Bennasar, Maria Antònia Oliver i Antoni Serra, el testimoni de Fernando Merino, els diaris Última Hora, Diario de Mallorca i El Día de Baleares i el col·lectiu Fotos Antiguas de Mallorca (FAM).