Abel Matutes: de batle de Franco a ministre de la democràcia

Palma“N’Abel ho vol tot”. És el que va dir, ja fa anys, un veterà periodista eivissenc d’Abel Matutes Juan: un home que, a més dels seus múltiples negocis, certament ho va ser pràcticament tot en política al llarg de tres decennis: batle de Vila, figura destacada de la Transició, senador, diputat, negociador de l’Estatut d’Autonomia, comissari europeu, ministre... En repassam la trajectòria quan es compleixen trenta anys de la seva designació, el 5 de maig del 1996, com a titular d’Afers Exteriors al primer gabinet de José María Aznar.

Cacic i destructor del territori per a uns, home d’estat de tarannà dialogant i conciliador per a altres, Matutes, com Antoni Maura –un altre illenc destacat a la política espanyola–, presenta el doble vessant de ‘Matutes, sí’ o ‘Matutes, no’. La seva activitat empresarial ha estat espectacular: banca, hotels, construccions, una agència de viatges, un parc aquàtic, un diari –El Día de Baleares–, alimentació, ramaderia, transports, inversions a l’estranger... Tot això, a més de professor a la Universitat de Barcelona i jugador de l’Espanyol.

Nòmer Matutes a Eivissa no és com dir-se Marí o Tur. Cap al segle XVIII hi consten tres germans d’aquest llinatge i un d’ells ja nomia Abel. Un dels corsaris honorats amb un monument al port d’Eivissa era un Matutes. El seu padrí, Abel Matutes Torres, va ser el gran referent familiar: navilier, banquer i constructor del primer teatre d’Eivissa i de la primera fàbrica d’electricitat.

La carrera política del net es va iniciar sota el franquisme. Tenia 24 anys quan, segons contava ell mateix, el delegat del govern estatal a Eivissa el cridava cada dia, i el tenia dues hores al despatx, perquè acceptàs ser batle de Vila. Es va plantejar dir-li que sí, només perquè el deixàs en pau. Però encara no havia arribat als 25, edat mínima, aleshores, per ser-ho.

La medalla d’or al dictador

El 1970, en tenia 28, i ja va poder ser batle d’Eivissa. Però no va arribar ni a un any de mandat: va dimitir –“abans que em fessin fora”, deia ell. En aquells mesos va ser testimoni de primera fila de l’arribada de l’estàtua del conqueridor medieval Guillem de Montgrí i va fer una visita al dictador, al palau del Pardo, a Madrid, per lliurar-li la medalla d’or de Vila. També va viure un episodi surrealista: va intervenir en els tràmits de la demolició de l’hotel Ínsula Augusta –ja que s’ubicava en un lloc problemàtic, a la capçalera de la pista de l’aeroport–, del qual era propietari. En va cobrar la indemnització corresponent per l’esbucament.

Cinc anys abans, el 1965, Matutes havia conegut un personatge que seria clau en la seva vida política: el llavors ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, de visita a Eivissa. Aleshores, l’eivissenc ja li va suggerir la creació de ‘cabildos’, és a dir, consells a les Balears –com els que ja tenien les Canàries. Quan varen fer Fraga ambaixador a Londres, Matutes el va visitar unes quantes vegades. Una d’elles, acompanyat de Ramón Tamames, de qui, per descomptat, ignorava que ja militava al Partit Comunista –i, a jutjar per la seva trajectòria recent de candidat de Vox, ningú ho hauria dit mai.

Matutes va tornar a la vida política tot just mort Franco i en iniciar-se la Transició. El març del 1976 fou un dels 15 fundadors de Concurrència Democràtica Balear (Codeba), un col·lectiu de professionals de prestigi que apostava per la democràcia i l’autonomia i que seria el nucli d’Unió de Centre Democràtic (UCD) a les Illes. Però ell es va estimar més acostar-se a l’Aliança Popular (AP) del seu amic Fraga: no directament, sinó amb el parèntesi de la Unió Liberal, Popular i Democràtica d’Eivissa i Formentera, ‘Sa Unió’, que s’integraria dins AP.

Cap a UCD quedava una porta oberta, ja que el seu germà Antoni es decantà per aquesta formació. Una mena de “tu a AP i jo a UCD”, amb la qual cosa sempre hi hauria un Matutes a bord, fos quina fos la formació que recollís el vot moderat. Antoni Matutes es faria càrrec dels negocis familiars quan la política dugués el seu germà fora d’Eivissa.

Només uns dies abans d’aquelles primeres eleccions democràtiques, a Palma, la pràctica totalitat de les forces que s’hi presentaven subscriviren un document, el Pacte per l’Autonomia, en el qual es comprometien a reclamar un estatut d’autogovern a les futures Corts. Des de les Pitiüses expressaren la seva protesta, per no haver-hi estat convidats. No va ser fins a l’11 de juny, a quatre dies dels comicis, que fou possible arribar a un document definitiu i incorporar-hi aquelles exigències. Entre els signants, d’Aliança Popular, Abel Matutes, que hi va afegir del seu puny i lletra dues puntualitzacions: el català s’havia de fer servir “en règim de cooficialitat amb la llengua castellana” i “no accept altra nacionalitat que l’espanyola”. Va rebre la felicitació de Fraga per subscriure el pacte.

Matutes era pràcticament l’únic candidat amb un cert pes –i no poc– que Aliança Popular, nucli de l’actual Partit Popular, presentava a aquelles eleccions a l’Arxipèlag. Els resultats ho deixaren ben patent: la marca d’AP al Congrés va obtenir a les Pitiüses 4.891 vots i ell com a candidat al Senat, 8.862, gairebé el doble. Algun pagès eivissenc es demanava per què aquell home, tan important, ara volia fer-se ‘sanador’, és a dir, els que castren els animals domèstics.

El rebuig rotund del 23-F

Aleshores, l’antic batle del franquisme s’havia convertit, juntament amb la resta de diputats i senadors electes –tots homes; tan habitual a l’època– en l’única representació democràtica de les Illes: l’Assemblea de Parlamentaris. D’aquesta en va sortir, el 1978, una mena de govern provisional autonòmic, el Consell General Interinsular, al qual a Matutes li va correspondre la cartera d’Hisenda, per la qual cosa el sindicat Comissions Obreres en va expressar el desacord. El 1979 seria elegit senador per segona vegada amb una victòria aclaparadora: 10.265 vots per a ell al Senat per les Pitiüses, 5.872 per a la llista al Congrés del seu partit.

El 23 de febrer del 1981 es produïa l’intent de cop d’estat i, com recullen Joan Cerdà i Javier Uli, l’eivissenc va ser un dels primers polítics de l’Estat a sortir a la palestra –dels que no estaven retinguts al Congrés, és clar. “Tot el que sigui apartar-se de la via constitucional, passi el que passi, no ho puc aprovar”, declarava a Diario de Ibiza. “Jo sabia molt bé el que feia quan vaig votar que sí a la Constitució i, per tant, rebuig qualsevol acte contrari”. El periodista li va oferir ‘congelar’ les seves declaracions, a l’espera de com acabàs allò, però ell s’hi va negar.

A les eleccions generals següents, les del 1982, Matutes va deixar de banda el senat per encapçalar la llista popular al Congrés per les Balears. A aquella legislatura va tocar la tramitació de l’Estatut i foren Matutes i el socialista Gregori Mir els que protagonitzaren una negociació certament complicada: a AP no li agradava la denominació de ‘català’ per a la llengua cooficial i demanava la paritat, és a dir, el mateix nombre de representants al futur parlament per Mallorca i per la resta d’illes plegades. Mir i Matutes es telefonaven a les hores més intempestives per negociar. Finalment, el projecte va tirar endavant i Mir va convidar tots els parlamentaris de les Illes a un restaurant de Madrid per celebrar-ho. I Matutes hi va assistir.

El 1986, d’això s’han complert quaranta anys, Espanya va entrar a la Comunitat Europea, l’actual Unió Europea. S’hi havia de designar dos membres de la Comissió, l’òrgan de gestió, com a representants: un li corresponia al partit del govern, el PSOE, i un altre a la principal força de l’oposició. Fraga volia aquest càrrec per a un cunyat seu, Carlos Robles Piquer. Però la Moncloa preferí l’home de negocis perifèric.

Fou comissari europeu fins al 1994, successivament de les carteres de Crèdit i Inversió, Enginyeria Financera i Política per a la Petita i Mitjana Empresa; Política Mediterrània i Relacions amb l’Amèrica Llatina i Àsia i Relacions Nord-Sud; i Transports i Política Energètica. A Brussel·les se’l coneixia com “la formiga espanyola”, per ficar-hi moltes hores de feina. Si bé la seva puntuació, atorgada per The European, va ser bastant baixa: un 1 sobre 5.

En una visita a Eivissa, José María Aznar el va convèncer d’encapçalar la llista a les eleccions europees del 1994. Foren les primeres, a escala estatal, que va guanyar el Partit Popular: set milions i mig de vots, enfront dels poc més de cinc i mig del PSOE, que anava de capa caiguda.

L’experiència de gairebé un decenni a les institucions europees no era poca cosa. Així que no resulta sorprenent que, quan la dreta va aconseguir, a la fi, batre el PSOE, el 1996, Aznar, ja president del govern, el designàs ministre d’Afers Exteriors. Va destacar la seva històrica visita a Cuba el 1998, amb Fidel Castro encara a la presidència. Si ara a un ministre espanyol se li ocorregués fer el mateix, probablement els mateixos conservadors li dirien de tot, manco bonic.

El 2000 Abel Matutes va tancar la seva carrera política de trenta anys, en un recorregut que el va dur des d’una breu batlia perifèrica durant la dictadura fins a la representació de l’Espanya democràtica al món. Cap eivissenc no ha arribat tan lluny, i probablement cap altre no ha generat tants de comentaris, tant a favor com en contra.

Informació elaborada a partir de textos de Joan Cerdà i Javier Uli, Alfonso Salgado, Miquel Payeras, Anna Schnabel, Joan Carles Cirer Costa i Pere Vilàs Gil i informació de l’Arxiu d’Imatge i So Municipal d’Eivissa (AISME).