Assegura que durant el confinament de la primavera passada va entrar “en bloqueig creatiu”, que va voler aturar de veres. La realitat el contradiu. Jaume Miró (Cala Millor, 1977) té, almenys, cinc obres en marxa. Aquest dissabte 13 i diumenge 14, així com el 20 de febrer, l’Espai El Tub de Palma –gestionat per Produccions de Ferro– dedica un cicle al dramaturg de Son Servera, amb la programació de tres de les seves obres més recents: Les cançons perdudes, Els que recorden (escrita amb Rafa Gallego) i Formiguetes. La primera i la darrera són treballs d’investigació en procés. Acaba d’estrenar La revolució de les coses petites. Mentrestant, amb Iguana, ja treballa en el projecte L’estigma, sobre la història xueta. Bloquejat no ho està.
Què ens diu, del teatre de Jaume Miró, aquest cicle de tres obres?
— Hi ha un interès pel teatre documental per part dels dramaturgs i també dels espectadors. En Rafa Gallego i jo teníem ganes de sentir-nos lliures, unint una història seva i una de meva a Els que recorden. D’altra banda, Les cançons perdudes i Formiguetes (que es transformarà en La claror) són treballs en procés perquè, en continuar la investigació, apareix informació que va completant la història. M’interessen les històries que tenim a la vora, que potser no són evidents, que estan a les fosques. M’agrada posar-hi llum i, sobretot, m’interessa tornar la història a qui li pertany.
A Les cançons perdudes recuperau la història de Margaret Zimbal, alemanya que va lluitar al front de Mallorca durant la Guerra Civil espanyola. A Formiguetes treis de l’oblit madò Rafaela Servera Calona, la persona que més rondalles va contar a mossèn Alcover. Dins el decurs de la història majúscula, us interessen les històries petites?
— Veig la història com una maquinària ben complexa i la feim passar per un tub molt prim, que és allò que cap als llibres d’història o als treballs audiovisuals. Jo vaig als petits relats, no als grans relats ni a la gran història. Els petits relats, els propers, són els que realment ens diuen qui som, d’on venim, què feim aquí.
Aquests relats del passat tenen sentit, ara?
— Si parlam de na Calona –pobra, cega i analfabeta–, cal reivindicar-la com una de les grans exponents de la narrativa oral, en la línia dels storytellers. Les històries que contava, perquè són del nostre redol, són universals. A més, na Calona em fa entrar en una mena de crisi del món hiperpantallitzat. A les nostres pantalles, als canals o a les xarxes, cada vespre hi cercam relats, com sempre s’ha fet, perquè és part de l’essència humana. Cercam informació per sobreviure.
I en el cas de Margaret Zimbal, la duis a l’actualitat de l’augment del feixisme.
— La seva història em serveix com a excusa per posar un mirall als espectadors, per qüestionar el nostre present. Ella va veure molt prest l’auge del feixisme, i jo deman i em deman: “Què n’hauries fet, tu?”. Ella fuig. La vaig escriure impactat per l’1-O. Quan augmenta l’autoritarisme polític, com ens hem de posicionar?
I quina conclusió en treis?
— No em sent còmode donant per bones les conclusions que jo en pugui treure. M’estim més qüestionar, reflexionar i sacsejar. Vivim en el món de la por i, començant per la por, hem de qüestionar-ho tot. Ficats com estam sempre en un debat sobre el que és i el que no és veritat, potser només ens queda el teatre.
Què ofereix el teatre documental i per què us atreu més que el format audiovisual?
— Hi ha molta oferta audiovisual i s’hi conten les històries com si poguessin passar a qualsevol país. El teatre és més local i et permet trobar la sortida a aquest laberint d’històries globals que ens destorben de mirar a prop. Perdem perspectiva. Miram un paisatge i no sabem posar noms a les muntanyes que miram.
Com heu reaccionat a la pandèmia?
— Al principi vaig entrar en bloqueig creatiu, em vaig voler ficar dins la cova. Volia escoltar l’aturada, potser no tocava fer res. Volia passar de fer a intentar ser. Però els creadors no ens podem aturar. Quan sortim d’això hi haurà embós d’obres. Tot té llums i ombres i la pandèmia ens ha d’haver servit per pensar i per respirar. Vivíem acceleradíssims.
I teatre i pandèmia com es duen?
— De la preocupació també pot venir la reinvenció. De la crisi anterior va néixer el microteatre. Ara, l’streaming ha arribar per quedar-se. De tota manera, quines ganes d’anar al teatre i poder anar a sopar després.
Les Balears viuen un bon moment teatral?
— S’està creant molt i bé i s’està generant públic. Hi ha un segell propi de la dramatúrgia balear que s’està reconeixent fora. L’ESADIB fa bona feina i els dramaturgs ens hem llevat la mar com una nosa del voltant del cap i podem anar pertot amb el nostre discurs.
