Ferran Palau: “He fet una renúncia al pop i he abraçat la cançó en el seu estat més pur”

PalmaVa ser a principis d’any, dia 24 de gener, quan Ferran Palau va treure el disc Aniversari feliç. Un àlbum de deu cançons i amb una part visual plena de boira i un protagonista: el fantasma. El músic explica que la boira representa la “idea d’estar al cel, als núvols”, i el fantasma és una metàfora del fet d’anar-se llevant capes: la roba, la pell, fins que només queda l’ànima o l’esperit. “Necessitava renunciar a certs clixés que s’associaven amb mi i amb la meva música”, diu. Així, ha llevat la bateria, proposant una experiència d’escolta que duu l’oient a un no-lloc, un espai eteri, lleuger. Presentarà Aniversari feliç a Mallorca dia 27 de juny, al jardí de la Casa Llorenç Villalonga, en el marc del festival La Lluna en Vers. N’hem parlat amb ell.

“Calaré foc a tantes coses” és la primera frase del disc, que comença amb la cançó ‘Tan feliç’. Això vol dir escriure i fer cançons d’una altra manera?

— També. Volia tornar a un lloc més essencial: escriure una cançó, gravar veu i guitarra i que no necessités gaire més. Que la cançó fos la proposta i que la producció fos menys rellevant. He buscat una sensació aèria, com un passeig pels núvols. M’agradaria que la gent, quan vegi el concert, tingui la sensació que és una cosa fora de l’espai i del temps, sense una èpica o una moda concreta. Que d’aquí a molts anys puguis escoltar el disc i no sàpigues si és del 1956, del 1976 o del 2026.

A escala de sensacions a l’hora de crear, com us ha caigut aquesta nova manera de fer?

— Ha estat un procés que m’ha servit per buidar-me i per il·lusionar-me de nou. Havia perdut una mica la mirada fresca i la sensació de saber cap on anava. Comparat amb fa uns anys, ara sí que em sento fresc. He fet una renúncia al pop i he abraçat la cançó en el seu estat més pur.

Sona arriscat però honest.

— Sé que, comercialment, no és la millor estratègia; però, vitalment, sí. Hi ha un moment en què tens la sensació que fas el que fas perquè et porta una inèrcia per motius extraartístics. El format pop em permetia tocar en tota mena d’espais i era una música més fàcil de vendre. El canvi tenia un punt de risc. Però la Louise, la meva parella i mànager, va ser la primera a dir-me que havia de seguir la meva brúixola artística i no pensar en res més. Si no, acabes perdent l’essència.

Explicau sovint que escriviu de manera molt intuïtiva. Si bé heu tocat algunes coses al procés de producció, entenc que la manera d’escriure no ha canviat.

— No. El meu mètode consisteix a fer una mica cada dia. Però el món canvia, jo no soc la mateixa persona, la mirada i l’actitud també canvien. Mai tinc la sensació d’estar controlant el que faig. Quant a les lletres, em sento més espectador del que faig que no pas la persona que ho escriu. No acostumo a prendre una decisió conscient sobre de què anirà una cançó. Van apareixent possibles interpretacions i les que em semblen interessants les reforço. He escrit moltes cançons i, a vegades, penso que és difícil entendre exactament com passen aquestes coses.

Deixau-me dir que les lletres d’aquest disc potser són més literals que en altres…

— Una mica, però no gaire. De fet, algunes coses les vaig acabar corregint perquè no fossin tan explícites. Quan s’entreveu massa clarament el tema del qual parla una cançó, jo hi perdo interès. M’agraden les possibilitats. Una cançó ha de tenir capacitat elàstica. Quan es converteix en una història tancada, ja no funciona per a mi.

N’hi ha alguna que us hagi sorprès d’escriure?

— ‘Bang Bang’, per exemple. És una cançó sobre un assassinat. No ho vaig decidir. Tenia aquesta idea guardada des de feia anys, a partir de l’onomatopeia bang- bang. La volia emprar en algun moment, però mai arribava el dia. Fins ara. Estirant-ne el fil va acabar apareixent aquest petit relat.

A Ei, què tal? apareix aquesta idea de continuar fent vida normal mentre tot sembla que s'enfonsa al voltant. Heu canviat lleugerament la mirada: d’endins cap a fora. Hi estau d’acord?

— Totalment. Als discos de les èpoques de Kevin i Parc hi havia una música molt escapista de la realitat. Cosa que, de fet, també és una resposta a la realitat, però des de l'evasió. En canvi, quan vaig escoltar el gruix de les cançons d'aquest disc vaig veure que miraven més enfora, al món enllà del meu cos i el meu cap. Hi ha més consciència del que passa i també de l'ansietat que té la gent. Tot això s'hi ha colat. Abans no passava tant. Quan les canto en directe, veig que hi ha frases que suggereixen coses molt alineades amb com se sent molta gent. Tothom sap que les coses no van bé, tothom voldria que canviés el panorama, però no acaba de passar res i ningú se sent capaç de fer-hi gaire cosa.

I per això sortim a escampar la boira, com diu la cançó.

— La gent fa el que pot amb les contradiccions. Hi ha qüestions com l'addicció al mòbil o el fet de consumir amb més responsabilitat, que sabem que ens afecten. S'ajunten moltes coses alhora i ens generen culpabilitat, ansietat i angoixa. Però, en realitat no hauríem de sentir-nos culpables. Si fas vida normal encara que tinguis la sensació que tot s'està enfonsant, no t'has de sentir culpable. Un dia vaig llegir un poema de Wisława Szymborska, i un dels versos deia: “Perdonau-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa". Al final, el que hem de fer és intentar fer feliç la nostra família i els nostres amics.

Com ha influït en el so del disc això de llevar-li capes? A més, que hi sonen el violoncel, la flauta travessera i el clarinet, el trombó…

— M’interessava treballar amb instruments atemporals, fora d’èpoques i de modes, que alhora tenen la capacitat de sonar molt contemporanis. Encaixen amb aquesta recerca d’un so aeri i fora del ritme. Per això també va ser important llevar la bateria. Tot el pes cau sobre la guitarra i la veu. I sense claqueta. A l’estudi, buscava un so final, al disc, molt natural. Durant els darrers quinze anys les noves tecnologies han fet que la producció musical es vagi llimant cada vegada més. És molt fàcil afinar una veu o fer que un ritme vagi perfectament a claqueta, i això fa que molta gent tendeixi a netejar i sobreeditar la música. Em sembla perfecte, i hi ha gent que fa coses que em meravellen, però és cert que el so també s’ha anat tornant més artificial i homogeni. Tothom utilitza els mateixos recursos. Jo tenia clar que la meva música no podia passar per aquí. Vull sentir el meu to de veu, vull que la guitarra soni així com moc els dits.

Treballau de nou amb Jordi Matas, i hi han participat d’una manera especial Louise Sansom i el vostre fill Leo. Què us enduis de cada un?

— Amb en Jordi som una mena de monstre de dos caps. Fa molts anys que treballem junts. És una persona molt inquieta en l’àmbit d’investigació sonora i jo estic més obsessionat d’escriure cançons. Ell és un psicòpata del so i sovint m’insisteix amb allò d’“això ja ho hem fet”. Sempre intenta obrir una finestra nova, encara que sigui petita, i portar-nos a una pantalla següent. A vegades ho aconsegueix i li ho agraeixo. La Louise és present en tots els aspectes de la meva vida: musicalment, familiarment i sentimentalment. En aquest disc també ha tingut molt a veure amb la idea del fantasma, amb la fotografia de la portada i amb el videoclip. Feia anys que no treballàvem així plegats i em va recordar els primers temps d’Anímic, quan amb pocs mitjans intentàvem fer coses boniques. Ha estat molt bonic retrobar-nos fent aquest tipus de projectes.

I Leo? Es fa gran…

— El Leo també hi participa. A més, està escrivint les seves cançons, aprenent a tocar la guitarra i, a veure si podem, gravarem el seu primer disc. És molt treballador i té moltes ganes de millorar com a músic.

Heu dit en alguna ocasió que la vostra malaltia amb la sordesa ha empitjorat. És una limitació, però també heu comentat que pot ser una influència creativa. Com estau, en aquests moments, amb això?

— Hi ha coses que ja són problemàtiques per mi: exposar-me al soroll, per exemple. Si hi ha molta gent al meu voltant, o si estic assegut en una taula amb més de quatre persones, m’he de posar taps. Musicalment passa el mateix. A l’escenari, si m’exposo a molt volum, les orelles em distorsionen. Per això intento treballar amb un volum suau. Els escenaris molt grans poden arribar a ser insofribles. Ja fa anys que el metge em va dir que no podia exposar-me a segons quins nivells de soroll. Podríem dir que no sempre m’he portat bé en aquest sentit, i per això ara estic patint més. La malaltia hi és i és inevitable. Els anys que pugui continuar sentint poden ser de més qualitat o de menys qualitat, i hi ha una part que depèn de mi. Una orella ja la tinc molt malament i l’altra l’he de cuidar. Per això estic molt feliç amb aquest format de directe. A vegades fins i tot me n’oblido, d’aquest problema d’oïda, perquè no hi ha freqüències que em molestin ni volums que em distorsionin.