El guàrdia civil que es va passar a la revolució

PalmaEra fill d’un guàrdia civil i nebot d’un bisbe. Ell mateix va ser oficial de la Legió i de la Guàrdia Civil. Però la Revolució d’Octubre del 1934 a Astúries ho va canviar tot: el va situar en una posició de vida o mort –literalment– i es va passar al Partit Comunista, formació amb la qual va lluitar contra el franquisme. Recordam la trajectòria de Gabriel Torrens Llompart quan fa 90 anys de la commutació de la pena de mort a què se’l va condemnar pels fets d’Astúries. Per fer-ho ens fixam tant en els estudis d’Aina Ferrer Torrens i de David Ginard com en l’entrevista que li varen fer, el 1993, Celso Calviño i Coloma Julià a la revista de Llucmajor De pinte en ample.

Gabriel Torrens va néixer el 1904 a un curiós indret: el claustre de Sant Francesc, a Llucmajor. Era fill del guàrdia civil Miquel Torrens, d’Inca, que havia estat destinat a la vila del Migjorn, i d’Antònia Llompart, germana del futur bisbe de Mallorca Gabriel Llompart. Els seus anys d’adolescència foren un poc erràtics. El pare, primer, el va enviar a estudiar a Madrid a un col·legi de ‘fills del cos’. “Hi vaig perdre el temps”, deia ell, “només vaig aprofitar per llegir novel·les”. I va acabar tornant a Mallorca. Després estudià per a telegrafista, però aquella no era la seva vocació. Sí que ho era la de militar: volia fer la carrera d’oficial, però li suposava una despesa que el pare no podia assumir. Així que, sense pensar-s’ho dues vegades, es va presentar com a voluntari al quarter d’Inca. I això no eren verbes, perquè aleshores hi havia guerra al Marroc: per aquelles dates tingué lloc el ‘desastre d’Annual’, amb un munt de baixes.

Conta Ferrer que l’oncle capellà hi va intervenir oportunament i es va oferir a ajudar-los amb les despeses. Gabriel Torrens va poder preparar-se a una acadèmia, a Palma, per ingressar a l’escola d’oficials de Toledo. De fet, es botava les classes per anar a passejar pel Born, però demanava els apunts als companys i així aprovava sense problema. Un tret característic era la seva alçada: prop d’un metre noranta, excepcional per al lloc i l’època.

El 1925 es va graduar a Toledo i del 1927 al 1931 va ser destinat a la Legió, a Melilla. En arribar la República, una part dels legionaris hi mostrà disconformitat i aquí Torrens va evidenciar per primera vegada la seva capacitat com a mediador i va aconseguir tranquil·litzar els revoltats. En aquell moment, la seva ideologia no era d’esquerres, ni de bon tros: a la seva següent destinació, a Palència, va ser un dels fundadors de la Falange Espanyola, tot just creada per José Antonio Primo de Rivera, sembla que atret per alguns aspectes socials del seu programa. Ell contava que només hi va estar tres mesos.

Dues penes de mort

El 1934 seria l’any que canviaria Gabriel Torrens de dalt a baix. Havia sol·licitat l’ingrés a la Guàrdia Civil i el van destinar com a tinent al quarter d’Uxo, a la conca minera d’Astúries. L’octubre, per l’entrada en el govern de la molt conservadora CEDA, de la qual se sospitava poca fidelitat republicana, va esclatar la revolució. El dia 5, els miners revoltats assaltaren el quarter. Torrens i els seus homes aguantaren el setge durant sis hores. Però la situació era desesperada: amb els guàrdies civils hi eren les seves dones i fills, mentre que els miners, per la seva feina, disposaven de prou dinamita com per fer-los volar a tots. Torrens va sortir a l’exterior, pistola en mà, i va caure presoner. El quarter es va rendir. Ell afirmava que havia sortit tot sol per atreure l’atenció dels revoltats i així salvar les dones i els infants. De la seva mateixa companyia va morir en aquella revolta un altre mallorquí, el tinent Llobera, de Palma.

Llavors, Gabriel Torrens era presoner dels revolucionaris. Però, convivint-hi, s’havia adonat de la pobresa d’aquella gent, que –com tantes vegades– havia estat una de les causes per revoltar-se. Els miners posaren setge a un altre quarter i ell es va oferir a fer-hi d’intermediari. A una carta adreçada al cap de les forces del govern, Torrens afirmava que els revoltats “no són criminals (...). Faci el possible per no vessar sang dels soldats”.

Aquell text es va publicar a la Premsa com a ‘Carta del tinent desertor Torrens’. Per a l’opinió publicada, el mallorquí s’havia convertit en un traïdor. I ell escrivia al seu pare: “Malgrat el que diguin els diaris, no en faci cas. M’acusen d’haver lliurat la posició i del delicte de traïció, tant una cosa com l’altra són mentida. No ho cregui vostè per molt que li ho diguin”.

La revolució estava perdent aquella batalla i a Gabriel Torrens els revoltats li confiaren negociar la rendició. Els miners també li proposaren d’escapar amb ells, però ell s’hi va negar: volia respondre dels seus actes i netejar el seu bon nom. Així que es va lliurar als seus antics companys. Tot d’una en arribar, ja hi va haver un oficial que el volia matar allà mateix, però el seu superior va ordenar que el duguessin a la presó. De reprimir la revolta se’n va encarregar el futur dictador Francisco Franco, fins aleshores relegat a un cert ostracisme a Mallorca, com a comandant militar de les Balears.

El tinent mallorquí fou sotmès a un consell de guerra que va incloure un informe mèdic sobre la seva salut mental per tractar d’explicar l’actuació que hi havia tingut, que semblava desconcertant. El condemnaren a dues penes de mort. Però el Tribunal Suprem va anul·lar aquella sentència i el 31 de gener del 1935, ara fa 90 anys, la va canviar per una de reclusió perpètua i una altra de trenta anys.

L’afiliació al Partit Comunista

El nou govern del Front Popular del 1936 va amnistiar aquells que havien estat condemnats pels fets d’octubre i Torrens es va reincorporar a l’exèrcit. Però poc després esclatava la Guerra Civil. I aquí sí que l’oficial Gabriel Torrens va decidir afiliar-se al Partit Comunista. Perquè els comunistes, deia, eren els únics que tenien clar que la prioritat era guanyar el conflicte, “els socialistes i els anarquistes creien que la guerra era jugar”.

A Torrens el destinaren al front de Granada, on, segons declarava a la revista De pinte en ample, hauria intentat salvar García Lorca, si hagués comptat amb les forces adients. Després el traslladaren a Madrid, al capdavant de la policia municipal, per a la qual va crear la revista El Agente Urbano. A la capital espanyola va viure el final del conflicte, amb el cop d’estat intern del coronel Casado contra el govern: varen detenir la seva dona i ell va aconseguir que l’alliberassin empunyant una pistola. Estava disposat a arribar a la frontera, però a la seva dona li fallaven les forces i hi va quedar.

Per segona vegada, Torrens va anar a parar a la presó, on aprofitava les vitamines de les peladures de taronja posades al sol, sistema que adoptaren altres companys d’infortuni. Era d’esperar, per descomptat, una altra condemna a mort, que hauria estat la tercera. Però l’oficial mallorquí havia estat legionari, i tenia companys en el bàndol revoltat –i guanyador– disposats a donar-li una mà. El condemnaren a trenta anys, però el 1946 el posaren en llibertat.

Torrens tornà a Mallorca i es va guanyar la vida impartint classes d’anglès i de francès, i fent traduccions, ja que els idiomes eren una de les seves habilitats. Tot d’una es va unir a la resistència clandestina del Partit Comunista, que era, aleshores, el més organitzat amb diferència, a les ordres del llavors secretari provincial, Joan Albertí. L’antic militar, segons va explicar a Ginard, era el responsable de premsa i propaganda: es feia càrrec de redactar i escriure a màquina el Mundo Obrero, només dos fulls, amb notícies que escoltava a la il·legal Radio España Independiente o que aprofitava de la premsa local. Potser al partit no se n’acabaven de refiar per haver estat falangista.

El 1948 va caure l’organització comunista a Mallorca, però havien pres precaucions, per si de cas. A casa de Torrens, no hi trobaren res: ell només coneixia Albertí, amb qui s’entrevistava a llocs discrets, com ara la platja del Molinar, a Palma. El primer jutge que els va tocar va ser Torres, amb fama de molt rigorós, però que possiblement per això va voler processar els policies, en assabentar-se que els detinguts havien estat maltractats. A diferència d’Albertí, a qui torturaren salvatgement, deixaren fer Torrens: “A mi no em varen tocar, per sort o perquè jo havia estat militar”, deia. Un dels policies era un antic socialista: “Si et podia ajudar, t’ajudava”.

El següent jutge, Gerard Maria Thomàs, que destacà pel seu comportament humanitari amb els detinguts, els va deixar a tots en llibertat provisional. Ara bé, quedaven pendents de judici i allò podia suposar una nova condemna. Un fabricant de calçat del Molinar els va tramitar els passaports i, dos dies abans de ser jutjat, Torrens va retirar doblers del banc i es va embarcar cap a Barcelona i, d’allà, a França. Al vaixell va coincidir amb el policia exsocialista, que no el va denunciar: va fer com si no el conegués. La seva dona es reuniria amb ell quinze dies més tard. Començava així una nova aventura de la seva vida: l’amarga i atzarosa etapa de l’exili.