Crítica d'òpera
Cultura17/02/2023

Gran vetllada musical al Liceu amb l'estrena de ‘Macbeth’ segons Jaume Plensa

L'escultor debuta com a director escènic amb una òpera en què brillen l'orquestra i les veus de Sondra Radvanovsky i Luca Salsi

'Macbeth'

  • De Giuseppe Verdi
  • Direcció d'escena, escenografia i vestuari: Jaume Plensa
  • Coreografia: Antonio Ruz
  • Il·luminació: Urs Schönebaum
  • Direcció musical: Josep Pons
  • Amb Luca Salsi (Macbeth), Sondra Radvanovsky (Lady Macbeth), Erwin Schrott (Banquo), Francesco Pio Galasso (Macduff), Gemma Coma-Alabert (dama de companyia), Fabian Lara (Malcolm) i David Lagares (metge, servent, sicari, herald)

Abans d’entrar al Liceu, i fins i tot dies abans, hi havia màxima expectació davant d'un espectacle que ha costat –diuen– dos milions d'euros. La cobertura mediàtica de la nova producció pròpia del Gran Teatre del Liceu també ha estat generosa. I, evidentment, hi havia molta curiositat per veure el debut de Jaume Plensa com a director escènic. I a més, d’una òpera de repertori com Macbeth.

Cargando
No hay anuncios

A la mitja part després del segon acte, i entre els passadissos del teatre, no semblava regnar l'entusiasme, tot i l'acord tàcit sobre el nivell musical. Però les coses van millorar (i molt) al tercer i quart actes, a tots nivells. Plensa s'enfronta a Macbeth des de la plàstica i la riquesa visual a partir d’elements “marca de la casa”. El muntatge conté escenes imaginatives i de gran atractiu, com ara el tercer acte (amb l’eficaç i original coreografia d’Antonio Ruz) o l'inici del quart amb el cor Patria oppressa, visualment hipnòtic. La il·luminació d’Urs Schönebaum contribueix igualment a l'èxit de la proposta. Però és en el vestuari i en la direcció escènica on Jaume Plensa no acaba de convèncer. L'escultor mou els personatges, però ni els dota de caràcter ni visualitza un concepte dramatúrgic clar. Teatralment, doncs, aquest Macbeth triomfa tan sols parcialment, perquè, tot i explicar-ne la trama, no queda clar –per molt que Plensa ho expliqui al programa de mà– de què ens parla l’obra més enllà dels tòpics sobre l’ambició i la set de poder, inherents a la genial tragèdia original de Shakespeare.

Cargando
No hay anuncios

On sí que va haver-hi claredat i transparència és en el fossat. Josep Pons s’enfronta a Verdi des del detallisme, la cura pels matisos, pels plans sonors i per transmetre els viatges de la llum a la tenebra que pivoten en una òpera emmarcada encara en el període risorgimental del músic italià, tot i que el Liceu n’ofereix la versió revisada per a les funcions de París el 1865. Pons entén l’obra i ho plasma en un treball orquestral de qualitat. També el cor, que no ho té fàcil, va tenir actuacions brillants, sobretot a la segona part, tot i que van funcionar millor els cors masculins (com el de sicaris al segon acte) que els femenins (les escenes de les bruixes, amb veus no sempre equilibrades).

Luca Salsi i Sondra Radvanovsky, magistrals

Una òpera d’aquestes característiques demana un planter de solistes d’alt nivell i d’alt voltatge, amb química entre ells. I la fórmula va funcionar. Luca Salsi torna al Liceu amb Verdi (i amb una òpera que ja havia interpretat entre nosaltres) i triomfa al servei d’un Macbeth sinuós, excel·lentment frasejat i amb un sentit expressiu senzillament extraordinari.

Cargando
No hay anuncios

També va ser magistral la Lady Macbeth de Sondra Radvanovsky, que fa un retrat del personatge allunyat dels models de la Callas o de la Verrett, però que no oblida allò que Verdi demanava al personatge, una brutta voce que no vol dir que sigui lletja, sinó que s’emmotlli a un cant expressiu i que defugi el preciosisme del bel canto tardà.

Erwin Schrott va assumir amb autoritat i rotunditat el rol de Banquo, amb la magnífica ària del segon acte ben resolta i amb una presència escènica de gran autoritat. Menys sort vam tenir amb el Macduff d’un Francesco Pio Galasso de veu poderosa però d’emissió irregular i poc ortodoxa. Va ser parcialment protestat (i no n’hi havia per a tant) després de l’ària Ah la paterna mano. Correcte el Malcolm de Fabian Lara i complidora com sempre Gemma Coma-Alabert en la pell de la dama de companyia, al costat de l’eficient David Lagares com a servent, metge, herald i sicari.

Cargando
No hay anuncios