Crítica de cinema
Cultura13/10/2022

'Girasoles silvestres': desconstrucció en tres figures de la masculinitat tòxica

La pel·lícula retrata tres escenaris d'inèrcies masclistes al voltant de la mateixa protagonista

'Girasoles silvestres'

  • Direcció: Jaime Rosales
  • Guió: Bárbara Díez i Jaime Rosales
  • 107 minuts
  • Espanya (2022)
  • Amb Anna Castillo, Oriol Pla, Quim Àvila Conde i Lluís Marqués

Per què ha fet Jaime Rosales una pel·lícula al voltant de la masculinitat tòxica? La resposta s'hauria de trobar al mateix film, Girasoles silvestres, un drama naturalista que presenta tres tipus d'homes a través de les respectives relacions que mantenen amb la protagonista, la Julia, una jove mare soltera amb dues criatures a qui dona vida la sempre convincent Anna Castillo. Dins de la filmografia del director, Girasoles silvestres connecta sobretot amb Hermosa juventud (2014). A la manera d'aquell film al voltant de com la crisi econòmica afectava una parella de joves de classe obrera, aquí el responsable de Les hores del dia (2003) també opta per una pel·lícula més transparent, empàtica i accessible que altres propostes seves. Aquest cop sobre la crisi de la masculinitat.

Cargando
No hay anuncios

Rosales aplica una mirada quasi observacional i conductista a tres relacions diferents. Com se'ns presenten els tres homes? A l'Óscar el coneixem fent exercici: serà un noi més centrat en el culte al cos que en la recerca d'una feina, l'arquetip de jove apassionat i irracional que acaba maltractant la parella. I una excusa perquè Oriol Pla desencadeni tots els seus manierismes interpretatius. Al Marcos (Quim Ávila) el presenten planxant la roba: un progrés respecte al primer i una mostra de l'autodisciplina que ha adquirit com a membre de l'exèrcit espanyol a Melilla. Malgrat tot, no es veu capaç d'assumir la seva responsabilitat com a pare. I hem conegut l'Àlex (Lluís Marquès) a l'inici, tot i que no el retrobem fins a l'últim segment: l'hem vist mentre acompanyava la seva filla a jugar a futbol, com a pare atent a les cures i obert a les noves formes de feminitat que és. I com a tal representa les formes més subtils de masclisme. També, segons el film, les més remeiables. Acurada en la descripció dels escenaris, Girasoles silvestres acaba relacionant el nivell de masclisme amb l'origen sociocultural, però no queda clar fins a quin punt ho fa de manera conscient. D'aquí que tornem a la pregunta de l'inici...