Som massa nostàlgica per gaudir del present

PalmaD’aquí a una hora enyoraré aquest moment. Em passa sempre, és com rebre la nostàlgia per avançat. Només quan esdevingui passat –i això el faci inassolible, no retornable– valoraré aquest present en què em trob ara. Hi pensaré amb malenconia, el romantitzaré, per bé que ara tingui pressa i em sembli insuls. Em diré a mi mateixa que no el vaig assaborir, que l’hauria d’haver gaudit més i que no en vaig ser conscient quan encara era a temps de fer-ho. I ja tot només serà record i penediment. Un llast tan pesat que et fa témer que, al final, el balanç de tot plegat sigui no haver viscut prou.

De vegades, quan observ escenes de vides alienes, tendesc a pensar que els altres sí que són capaços d’experimentar-ho tot al màxim, que estan presents i conscients. Pel carrer, en fotos o a les xarxes socials, em puc aturar en cada detall: veig on són, què mengen, què beuen, amb qui estan. Gairebé puc sentir que visc aquell moment amb ells. Ara bé, quan vull fer el mateix exercici amb la meva vida, tot s’esvaeix tan aviat que em fa dubtar de si guard somnis o records. I un altre pic aquesta sensació d’haver malbaratat el temps, de no haver fet un esforç per retenir aquelles sensacions, de fer-les durar més.

Per sort, tot això sembla més assumible quan és estiu. De juny a setembre tot es dilata, torna tebi i menys agredolç. I em permet enganar-me a mi mateixa, amb aquesta percepció que la vida tarda més a convertir-se en records. Tenir el control total dels meus horaris fa que senti que no he tudat tant el temps: si m’he aixecat tard, encara puc anar el migdia a la platja, tornar a casa, dutxar-me, anar a sopar i, si trobam que el dia no ha durat prou, estirar el vespre fins a l’hora que faci falta. Tot és més lax, i l’espai-temps, més relatiu. Per jo, viure es torna una cosa més fàcil. Em deman si, potser, és perquè necessit més temps que la resta de la gent per pair les coses, si cada moment no hauria de tenir una durada suficient per, primer, viure’l; després, ser-ne conscient i, finalment, acomiadar-me’n.

Quan gaudesc, em costa molt dir adeu. Mai no en tenc prou, em neg al fet que l’instant que visc s’aturi per enviar-ho, directament, a un racó de la meva memòria. Som una especialista a allargar les hores: sempre hi ha un altre lloc on anar, una altra ronda que demanar, un altre tema de conversa per encetar. Per això m’agrada tant la gent que, simplement, es demana: “Bé, i ara què feim?”, amb aquest sentit de continuïtat, d’infinitud. Em fa especialment feliç quan arriba l’hora de partir, però per jo encara és prest, i l’altra persona em confirma que també vol quedar una estona més amb un “no et preocupis, jo no tenc gens de pressa”. És un plaer gaudir de les coses quan les donaves per acabades, com quan estàs en el concert de la teva cantant preferida i fa veure que s’acomiada, però encara li queda mitja hora més.

El pas del temps, la joventut i la nostàlgia són els temes que explora Paolo Sorrentino a Parthenope, aquesta oda a la seva extraordinària Nàpols. La bellesa de la pel·lícula, implícita i explícita, et deixa tan atordida que no t’adones que el seu missatge t’ha sacsejat fins que no arribes bramant als crèdits finals, sense saber ben bé per què. “La vida és malenconia. I no pots evitar-la encara que intentis escapar-ne lliscant per la plaent superfície de l’existència”, li diu Gary Oldman –en el personatge de John Cheever–, a Parthenope –protagonitzada per Celeste Dalla Porta. Jo pens que si és temptador intentar passar per damunt de l’existència és perquè ens fa por experimentar-ho tot, deixar que el moment ens atrapi, agafar el present tan fort que ens cremi a les mans, sentir com el temps intenta fugir. I potser amb la joventut passa com amb les persones, que no ens hi volem aferrar per por d’enyorar-les.

Aquesta és una de les batalles que intent lliurar contra mi mateixa: aconseguir que l’agraïment de tenir certs records sigui més fort que la pena de veure passar la vida. I tot per poder tornar als moments que més feliç he estat i fer-ho amb gust, no amb remordiments; perquè la culpa no enteli l’experiència de mirar enrere; per no viure en aquest constant passar pena que els anys passen. Per tot això, m’estim més endinsar-me en aquest present, tancar els ulls i concentrar-me molt fort per capturar el moment precís que sé que, d’aquí a una hora, enyoraré.