PalmaTrui Teatre.- Darrer concert de la temporada al Trui Teatre, mentre que el pròxim, al teatre Principal, serà la cloenda, la fi de curs que donarà pas als inabastables festivals d’estiu. Diuen que l’ordre dels factors no altera el producte i si és així no tenia massa importància que no s’iniciés el concert, tal com estava anunciat en un principi, amb els dos primers dels set moviments de la suite de La Strada, la que Nino Rota havia compost, o almenys es varen estrenar, dotze anys després del gran èxit de la pel·lícula de Fellini. El cert és que la postil·la va quedar com una mica penjada de la festa major que significava el gros del concert. Concert que tampoc no va seguir l’ordre cronològic de les tres peces. L’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Álvaro Albiach, per tant, va iniciar la seva actuació amb les Fonts de Roma. Quatre fonts, La Fontana di Valle Giulia, all’alba, La Fontana del Tritone al matino, La Fontana di Trevi al meriggio i la Fontana di Villa medici al tramonto. Un passeig musical d’Ottorino Respighi al llarg de tot el dia per les més famoses fonts de la ciutat que el va acollir com a músic. Una composició delicada o penetrant, segons el moment i el lloc, però sobretot molt colorista. Una immensa paleta per reflectir infinites sensacions per a tantes percepcions, que varen traspuar l’escenari, des d’on quedava clar que els mestres estaven disposats a transmetre, sota la intensa elegància d’un Albiach en funcions de gran nigromant. La segona de les peces interpretades va correspondre a les Festes romanes, que, com calia, varen ser gran rebombori, des de la concepció fins a l’execució. Espectacular és poc per qualificar el que varen encomanar amb el poderós primer moviment dedicat al Circ. Pel que fa al segon, el Jubileu, que s’inicia amb el principi del camí que fan els pelegrins fins a la joia de l’arribada a la Ciutat Eterna, presidida pels sons de les campanes de les esglésies romanes. A continuació, la festa dels camperols i un nou canvi de terç musical per manifestar l’alegria d’una bona collita, per finalment arribar a l’Epifania, amb la qual Respighi va mostrar el seu vessant més transgressor i Albiach i els seus músics varen suar de valent per culminar l’enèrgica i esplendorosa rematada final. Segurament aquesta va ser la raó principal per canviar l’ordre, poder arribar amb la plenitud de forces a una peça que necessita una dosi addicional de precisió perquè soni com ho va fer.
La segona part del concert va ser per als Pins de Roma, als quals tampoc no és que els falti fibra, però en qualsevol cas necessiten una mica menys de múscul i així tornar a l’esperit bucòlic que pertoca quan es tracta de descriure els paisatges de Villa Borghese, els de prop d’una catacumba, els de Janícul, on podem escoltar l’enregistrament dels ocells que hi habiten i, finalment, els de la Via Appia, sens dubte la més coneguda.
Auditori del Conservatori.- Com no podia ser d’altra manera, l’auditori del Conservatori va registrar, segurament, la millor entrada de la temporada de Studium Aureum. La raó era molt senzilla, el programa anunciava la interpretació de la Missa de Rèquiem, de Wolfgang Amadeus Mozart. Un himne, un senyal identitari de la formació que des de fa quaranta anys destil·la delicadesa dins el món de la música coral de les illes. L’expectació, per tant, era màxima, com també ho era l’exigència en l’execució per part de cor habitual, amb Margalida Cloquell, Waltraud Muncher, Antonio Aragón i Joan Miquel Muñoz com a solistes, mentre que l’orquestra incorporava alguns instruments que donaven valor afegit a la transcripció, com dos corns di bassetto, dos fagots, dues trompetes naturals i quatre sacabutxos. És clar que Ponseti volia fer un salt en el temps, transportar el nombrós públic a un moment de la història que no han pogut falsificar ni edulcorar les múltiples llegendes que envolten el que probablement és el Rèquiem més conegut i al mateix temps el més desconegut. Desconegut perquè ningú sap de debò fins a on va arribar la genialitat de Mozart, perquè tot són aproximacions i no poques elucubracions, des de les llàgrimes que li varen caure al compositor quan li cantaren la Lacrimosa, just a punt de morir i de la qual ell tan sols era autor dels primers vuit compassos, o l’angoixa que li va produir l’encàrrec mitjançant el misteriós correu, o la metafísica importància que donà Mozart a la comanda, que sembla que no va ser tanta com perquè fos una missa de difunts per a ell mateix, com figura en una carta que suposadament envià al seu amic i còmplice de tres òperes i moltes més malifetes, Lorenzo da Ponte, poc abans del darrer sospir... Ja ho canten, excel·lents els solistes, al Tuba mirum, quan diuen “Cum vix justus sit securus”.
El programa de mà detalla amb cura l’autoria de cada un dels fragments de la composició, que sempre s’agraeix, però que en qualsevol no eleva en absolut la benmereixença dels meritoris, Eybker i Süssmayr, que la varen fer possible. Per una raó molt simple, el comte Walsegg, el misteriós responsable de l’encàrrec, mitjançant el seu intendent, Leutgeb, l’emmascarat home de negre, ja havia pagat la meitat de l’import, i pagà la resta amb la intenció de fer passar la composició com a pròpia. Constanza Mozart va ser l’encarregada d’embolicar la troca. L’únic que ja no és llegenda, sinó història, és la interpretació de Studium per celebrar el seu quarantè aniversari, que no és poca cosa. I per aquest motiu hi posaren tota la intensitat i emoció possibles, que naturalment es va traslladar al pati de butaques amb eixordadors aplaudiments a la conclusió i que varen obtenir recompensa. Més Mozart, amb el motet Ave verum corpus, i els quatres solistes incorporats al cor. Per molts anys et lux perpetua.
