Ed Sheeran i la seva connexió amb Barcelona

BarcelonaA La fábrica de canciones (Reservoir Books, 2016), John Seabrook indaga en la fórmula màgica per aconseguir cançons de música pop transversal que sonin a les radiofórmules de tot el món. La clau, explica l’autor, és trobar el hook. Actualment ningú dubta que la música d’Ed Sheeran neda en l’abundància d’aquesta poció. Les dades parlen per si soles: Shape of you, el primer senzill del seu nou disc, ÷ ( Divide ), supera els 700 milions de reproduccions a Spotify i pràcticament els 680 milions de clics a YouTube.

Sheeran actuava per segona vegada a Barcelona -la primera va ser el 2014- convertit en una estrella que havia esgotat les entrades per al concert d’aquest diumenge al Palau Sant Jordi en menys de 24 hores.

Èpica d’estadi

El pèl-roig parava a la ciutat amb Divide Tour, sense banda i amb un espectacle de grans dimensions presidit per quatre enormes panells multipantalla a diferents nivells. Ningú va patir per perdre’s detall de les ganyotes de Sheeran: es veien des de tots els angles possibles. Tot i que el britànic, acompanyat només d’una guitarra acústica i diversos pedals, explica que Damien Rice és la seva gran influència musical, les cartes les juga amb tots els estereotips del pop inofensiu de masses: del mig temps d’explosió èpica de Castle of the hill (cançó amb la qual va sortir a l’escenari) als acostaments a la música negra d’ Eraser, en què es mou entre el hip-hop i la tornada R&B.

Amb el Sant Jordi transformat en un karaoke massiu des del primer acord, Sheeran aviat va tocar The A-Team, la balada -apunteu un altre clixé sine qua non per a aquest tipus d’artistes pop mainstream - amb la qual va començar el seu èxit, el 2011. Malgrat comptades regressions al passat (com Bloodstream), l’anglès va centrar-se en el disc més recent, fent exhibició vocal a Dive, exercint -de nou amb les cançons de ball i el romanticisme, que són el seu punt fort- èpica gratuïta d’estadi ( Happier ) i tirant d’històries d’amor fugaç i originalitat de preescolar a Galway girl.

L’antiestrella

Sheeran va ser el protagonista absolut de l’escenari, sense cap altra presència que li fes ombra, i amb l’aspecte del perfecte fill, pare i marit que connecta amb un públic eminentment juvenil, quasi adolescent. Seguidors que criden sense descans i valoren composicions de digestió fàcil i una aparença molt més propera que les d’altres artistes amb els seus números. L’anglès no sembla una estrella del pop si te’l creues passejant pel carrer.

Els moments clau de la nit van arribar amb Shape on you (als bisos), una cançó que el músic va fer pensant en la seva amiga Rihanna (i que sortosament, sobretot per a la seva butxaca, va quedar-se per a ell) i –interpretada minuts abans– Barcelona, l’homenatge del britànic a la nostra ciutat, un amor indiscutible que l’ha portat a tatuar-se el dibuix d’una Sagrada Família a l’abdomen. El tema patina amb expressions com “ mamasita rica ”, però no és Sheeran qui s’ha passat dècades propagant una Barcelona de sangria i festa infinita. Un tòpic, sí, però n’hi va haver tants, en aquest xou, que no es va notar.