Cultura27/05/2021

El documental per deixar de veure els animals com menjar

Una truja és l'estrella de 'Gunda', la immersió del rus Viktor Kossakovsky en el dia a dia d'uns animals de granja

BarcelonaQuan tenia quatre anys, el documentalista Viktor Kossakovsky vivia en un remot poblet rus en què, quan les temperatures queien en picat a l'hivern, els seus pares guardaven els garrins amb la canalla perquè estiguessin calents i no morissin. Kossakovsky sempre jugava amb un dels garrins: li deien Vasha i el nen el considerava el seu “millor amic”. Però la relació va acabar bruscament un dia que se'l va trobar a taula rostit i esquarterat. “Els meus pares van matar el meu amic perquè fos el nostre sopar de Nadal –explica Kossakovsky–. Des de llavors no he tornat a menjar carn. Segurament vaig ser el primer nen de la Unió Soviètica que va decidir fer-se vegetarià”.

Tràiler de 'Gunda'
Cargando
No hay anuncios

Convertit ja en un dels documentalistes més prestigiosos del món, Kossakovsky va presentar fa uns dies al Festival DocsBarcelona una pel·lícula produïda per Joaquin Phoenix que observa el regne animal amb la mateixa puresa que tenia als quatre anys, però amb menys innocència. Gunda, que divendres arriba als cinemes, és un exercici d'immersió absoluta en el dia a dia d'una truja i els seus garrins acabats de néixer, unes vaques i uns pollastres. Que també són, i no és casualitat, els tres tipus de carn que més produïm i mengem. Kossakovsky coneix bé les xifres –300 milions de vaques sacrificades a l'any, 1.500 milions de porcs i 66.000 milions de pollastres–, però a Gunda prefereix evitar les imatges terribles d'animals amuntegats als escorxadors i opta per filmar-los en escenaris amables, com granges o santuaris, perquè volia “mostrar els animals com són” i no parlar de “les horribles condicions en què viuen la majoria”, perquè això seria “posar un altre cop el focus en els humans”. “Volia donar-los veu perquè la gent entengui que cada animal té personalitat, consciència i emocions –diu–. No són menjar, sinó criatures vives amb família, amics i fills que s'estimen”.

Cargando
No hay anuncios

El resultat és visualment extraordinari. Kossakovsky posa la càmera arran de terra i, prescindint de la veu en off, filma els animals en plans llargs d'un blanc i negre porós que destaquen tant per la seva bellesa com per la intimitat de les escenes. Per aconseguir-la, una clau va ser omplir l'interior de l'espai on s'estava la truja de minicàmeres amb 360 graus de mobilitat i també aconseguir que la truja es familiaritzés amb la presència de l'equip, que abans de rodar cap pla van estar dues setmanes anant a la granja a les cinc de la matinada, abans que l'animal es despertés, i tornant a l'hotel quan ja estava adormida. “Quan va donar a llum ja ens coneixia i érem amics –diu el director–. Per als garrins simplement formàvem part de l'entorn, perquè ens van veure allà des del primer moment”.

Dansa amorosa amb animals

Però el rus cita un altre factor important: la manera de situar-se davant del subjecte. “Filmar algú és una mena de dansa amorosa –diu–. Si coneixes algú i fas un pas en fals o dius les paraules equivocades, s'allunyarà de tu. Amb un pollastre passa el mateix, has d'anar amb molta cura i trobar la distància adequada perquè no deixi de ser ell mateix. Si no ho fas, l'estaràs dirigint com si fos un actor”. Per a Kossakovsky, el cineasta ha de ser capaç de treure a la llum “la millor versió” del que filma, ja sigui una persona o una truja. “Si tens empatia, mires i escoltes, et sorprendrà la bellesa que mostren –diu–. Tothom pot obrir la seva ànima, només cal saber mirar. Puc filmar qualsevol animal o persona i fer-te plorar”.

Cargando
No hay anuncios

Tan important com saber mirar és no jutjar. Kossakovsky ho va descobrir mentre filmava com la truja protagonista, la Gunda, ofegava amb la pota el més fràgil dels seus garrins. El director va haver de reprimir l'impuls d'impedir que la mare matés el seu fill: “En última instància, la meva feina és filmar, no intervenir. A més, els porcs porten milions d'anys en aquest món, més que els humans, i la Gunda sabia el que feia, va entendre que no era prou fort per sobreviure. No soc qui per jutjar-la”. El següent problema, que va generar un gran debat entre l'equip, era si incloure l'escena al documental. “Si estigués fent propaganda vegana no l'hauria inclòs, però no vull idealitzar els animals ni humanitzar-los, només mostrar-los com són, de manera honesta i real –diu–. I això implica mostrar també el que va en contra de les meves idees”.