De ‘Me lo dijo Pérez’ a ‘El Puente’: les cançons turístiques que projectaren Mallorca al món

PalmaA Mallorca, un dels grans aliats del boom del turisme varen ser les anomenades cançons turístiques. Les lletres elogiaven les meravelles paisatgístiques de l’illa. La llavor ja fou sembrada als anys 40 del segle XX pel músic palmesà Pere Bonet Mir (1917-2002), més conegut com a Bonet de Sant Pere i professionalment Bonet de San Pedro. En plena postguerra, a la cançó Bajo el cielo de Palma, clamava als quatre vents “paisajes lindos tiene Mallorca”. La mateixa temàtica tractaria a Un viejo hogar en la isla, Juntito al mar, Cala d’Or i Canto a Mallorca. Aquestes composicions del tot naïfs contrastaven amb el famós tema Raska-yú, que el 1943 l’artista illenc va escriure com a paròdia de la mort en temps de molta misèria (el franquisme l’arribà a censurar, perquè sospitava que contenia una crítica implícita a la dictadura).

Les cançons turístiques de Bonet de Sant Pere foren les que el 1950 donaren la benvinguda a centenars de nuvis, peninsulars i estrangers, que arribaren a l’illa gràcies a la campanya ‘Luna de miel en Mallorca’. La iniciativa havia nascut del Foment de Turisme de Mallorca per rellançar la indústria de sol i platja després del sotrac de la Segona Guerra Mundial. A principi dels 60 apareixerien noves lletres dedicades a l’illa. El 1961 la cantant granadina Gelu recordava un amor d’estiu a En Palma de Mallorca. I el 1963, després d’actuar a Santa Margalida, l’hispanoargentí Luis Aguilé va compondre l’exitosa cançó Santa Margarita. “España tiene a Mallorca –deia–, Mallorca tiene una santa que se llama Margarita. ¿Quién no ha pasado una noche bonita en Santa Margarita, en Santa Margarita? ¿Y quién no ha visto una chica bonita en Santa Margarita, en Santa Margarita?”.

El boom turístic també propiciaria el naixement de bandes de música mallorquines que tocaven als hotels –alguns farien el bot a la Península i a l’estranger. Destacaren, entre d’altres, Los Javaloyas, Los Bravos, Los Beta, Los 5 del Este, Z-66 i Els Valldemossa, dels germans Estaràs. Mesclaven cançons pròpies amb hits internacionals del moment com Yesterday i Yellow Submarine dels Beatles i Satisfaction dels Rolling Stones. Fora dels hotels, Palma s’ompliria de discoteques concebudes per atreure el turisme jove d’Europa. Els reis de la nit foren Tagomago (1964), Sgt. Peppers (1968) i Barbarela (1969).

“Cada día es fiesta en Mallorca”

El 1964, conscient de la importància de la música com a eina de promoció, el Foment de Turisme impulsà el Festival Internacional de Canción de Mallorca. Venia precedit per l’èxit de l’organització l’any anterior del Festival Mundial de la Elegancia y la Belleza per a l’elecció de Miss Nacions Unides. Aquell certamen musical estava en sintonia amb altres de referència mundial com el de San Remo a Itàlia (1951), el d’Eurovisió (1956), el de Benidorm (1959) i el de la Cançó Mediterrània de Barcelona (1959). El de Mallorca, però, es diferencià dels altres per una clàusula especial: qualsevol composició participant havia de “difondre i popularitzar el nom de l’illa, evocar Mallorca a través d’una cançó”.

Entre el 7 i l’11 de juliol del 1964 l’hotel Cristina de Palma acollí la primera edició del Festival Internacional de Canción de Mallorca. Els presentadors eren José Luis Uribarri i Irene Mir. Els acompanyava el músic nord-americà Andy Russell, que va ser l’encarregat de dirigir-se en anglès a les televisions estrangeres. S’hi presentaren un total de 496 cançons, de les quals se’n seleccionaren 20, representatives de països tan diversos com l’Argentina, Irlanda, França i Grècia. El tema guanyador fou Quand Palma chantait, de la parella francesa formada per Frida Boccara i Luis Recatero. Fins al moment de l’actuació cap dels dos no havia visitat l’illa. Al llibre Paradise of Love o l’illa imaginada (Edicions Documenta Balear, 2012), el musicòleg Francesc Vicens recorda les paraules que digueren en recollir el premi: “Tot el món coneix Palma i no tot el món ha estat aquí. La coneixem pel que havíem vist en fotos i llegit en llibres i pel que ens havien contat moltíssims amics”.

Tot i no rebre cap guardó, la cançó més recordada d’aquella primera edició del 1964 va ser Paradise of Love. Escrita per Bernat Pomar, va ser interpretada en castellà i anglès per Los Javaloyas. “Cada día –deia la tonada– es fiesta en Mallorca”. Fou una tònica habithttps://www.youtube.com/watch?v=InFZ6Ad4C1Q&list=RDInFZ6Ad4C1Q&start_radio=1ual que les composicions amb més repercussió del festival no fossin les guanyadores. El 1965 el públic s’entusiasmà amb Me lo dijo Pérez, de Karina. Malgrat l’èxit, la lletra fou molt criticada per ser frívola i superficial. S’hi deien coses com: “Me lo dijo Pérez, que estuvo en Mallorca, que allí la alegría, de noche y de día, nunca tiene fin. Si vieras, me dijo, que lindas muchachas que aman en la playa jugando en el mar”.

‘El turista 1.999.999’

El 1966 Vuelo 502, del grup Los 4 de la Torre, s’endugué gran part dels aplaudiments. “Poco nos falta ya –proclamava–, para poder divisar la tierra que puso Dios”. El 1967 la peça més aclamada va ser El turista 1.999.999, de Los Stop. Parlava de la pena que sentia el turista que havia quedat a les portes de ser el visitant número 2.000.000. El 1968 l’ovació va ser per a El Puente, en què Los Mismos asseguraven que “si construyeran un puente desde Valencia hasta Mallorca, será maravilloso viajar hasta Mallorca sin necesidad de tomar el barco o el avión, solo caminando, en bicicleta o autostop”. En aquella edició, en segon lloc quedà una cançó en català i que excepcionalment no parlava de les bondats de Mallorca. Fou M’és ben igual, del manacorí Antoni Perera Fons.

El 1970 tingué lloc la sisena i darrera edició del Festival Internacional de Canción de Mallorca. La historiadora Margalida Pujals Mas n’explica els motius al llibre Oci als anys seixanta. Música, cançó i sales de festa (Edicions Cort, 2002): “El públic aviat es va adonar que els resultats estaven pactats, que les cançons no tenien la qualitat mínima per participar en un festival i que, en definitiva, allò era més un espectacle mediàtic que un esdeveniment musical. Es va caure en una monotonia que avorrí fins i tot els organitzadors. Any rere any es repetien els mateixos presentadors, els guions de les gales eren gairebé repetits i no es respectava l’opinió del públic, que en alguns casos acollí amb xiulets la decisió del jurat”. El 1975 es volgué ressuscitar l’antic certamen amb un nom nou, Musical Mallorca. La iniciativa, amb epicentre a l’Auditòrium de Palma, havia de servir per recuperar l’illa com a destinació turística després de la crisi internacional de petroli del 1973. Finançada per RTVE i presentada també per José Luis Uribarri, només duraria tres convocatòries. En la darrera hi participà la diva italiana Raffaela Carrà amb seva mítica cançó Hay que venir al sur.

‘Disc-souvenir’

El Festival Internacional de Canción de Mallorca marcaria la vida d’un dels participants de la primera edició, el músic lleonès Miguel Aller, que en quedà eliminat a la primera ronda. L’historiador Tomeu Canyelles en parla a la tesi doctoral que presentà el 2013 a la UIB amb el títol Nous estils musicals i canvis socials a Mallorca: 1960-1975. “Aller en va sortir amb dues lliçons apreses: la primera, l’important negoci que existia al voltant dels diferents segells discogràfics que, aprofitant la gran difusió d’aquell concurs, aconseguiren un considerable marge de beneficis editant les cançons que hi participaven. La segona, la mancança d’uns estudis de gravació a l’illa en un moment en què apareixia una importantíssima quantitat de grups musicals destinats a amenitzar les nits d’incomptables night-clubs, sales de festes, discoteques o qualsevol infraestructura turística”.

El 1965, Aller, a 39 anys, ja obria al carrer de Sant Jaume de Palma la seu de la primera discogràfica de les Balears, Fonal. El nou segell permeté als grups illencs no haver de desplaçar-se a la Península per enregistrar els seus discos. Aller entenia la música com un negoci basat en un 50% en la qualitat i un altre 50% en la comercialitat. El seu producte estrella fou el ‘disc-souvenir’. Contenia ‘cançons toponímiques’ que evocaven la felicitat de l’estiu mallorquí en un racó concret i que els turistes compraven al mateix hotel. Així sorgiren discos com Can Picafort, Son Vida, El Arenal, Cala Millor, Magalluf i Cala Mayor.

La música en català fou testimonial a Fonal. Es prioritzaren temes castellans de pasdobles, fandangos i flamenc i èxits del moment com Un rayo de sol, Limón limonero, Guantanamera, Prorrompomero, Cuando salí de Cuba, Vivo cantando i La bamba. Igualment hi hauria recopilatoris en forma de LP sota el títol Vacaciones en Mallorca i Vacaciones en España. “Les vistoses portades –apunta Canyelles– eren tot un cúmul de clixés d’aquella Mallorca daurada: hotels a primera línia de platja, atractives banyistes en biquini a la vora de la mar, imatges nocturnes de la Seu...”. Fonal tingué un èxit abassegador. Despatxava tirades de còpies de discos de 50.000 en 50.000. El 1973 es transformaria en Maller. Com a eina de promoció turística, avui la música ha quedat totalment desbancada per Instagram.