Per què deim ‘tenc que’ si hauríem de dir ‘he de’?

Hi ha versos que entren per una orella i surten per l’altra. I n’hi ha que, un dia qualsevol, et fan aturar. L’altre dia, atrapada en un dels embossos habituals de les autopistes mallorquines, em vaig fixar en una frase de Tobogan, de Zoo: “Ell se ho va tindre que currar”. M’hi vaig fixar perquè el mateix grup, a Vull, canta: “Si ha de plorar algú, que ploren ells”. No és que el vers em grinyolàs, ni tampoc era (evidentment!) la primera vegada que el sentia. Ara bé, em va fer pensar en la vacil·lació present, encara ara, en una de les construccions més emblemàtiques de la normativa sintàctica.

En català, quan volem expressar una obligació, una necessitat o una conveniència, la llengua disposa de diverses opcions. La més habitual i la més recomanable, com sap pràcticament tothom que en algun moment o altre ha estudiat català, és ‘haver de + infinitiu’: ‘he de partir’, ‘hem de parlar’, ‘s’han de prendre mesures’. Aquesta és la construcció que apareix als manuals, als textos administratius i als mitjans de comunicació, però també és la que feim servir espontàniament en moltíssimes situacions. Per això, el vers de Vull (“si ha de plorar algú, que ploren ells”) no ens sorprèn des del punt de vista lingüístic.

En canvi, les coses canvien amb Tobogan. La construcció ‘tenir que + infinitiu’ és molt habitual en la llengua oral, però la normativa no la considera acceptable. En català estàndard, el que haurien de dir és que ell ‘s’ho va haver de currar’ o, més aviat, ‘s’ho va haver de treballar’ (per eliminar la col·loquialitat). La diferència pot semblar petita i, en realitat, molts parlants no hi pensen gaire. De fet, tot i que és una de les qüestions que els professors solen corregir més, és probable que més d’un lector hagi dit, avui mateix, que ‘té que’ telefonar i ni s’hi ha fixat.

Mateix origen semàntic

El problema, però, no és tant el verb (‘haver’ o ‘tenir’) com el que connecta el verb amb l’infinitiu: a ‘tenir que’, la conjunció ‘que’ assumeix una funció que correspondria a la preposició ‘de’ i, per tant, la normativa la rebutja. En canvi, pel que fa al verb, hem d’entendre que ‘haver’ i ‘tenir’ comparteixen origen semàntic i, durant segles, el català va fer servir ‘tenir de+ infinitiu’ amb el valor d’obligació. Avui, però, aquesta perífrasi ha perdut molta vitalitat i gairebé no apareix en registres formals, tot i que encara es pot sentir en alguns parlars i es pot trobar en textos literaris.

Una altra manera d’expressar obligació, en alguns parlars, és la perífrasi ‘deure + infinitiu’. Per entendre-ho, però, hem de tenir en compte que les perífrasis d’obligació són només una peça d’un sistema més ampli: el de les anomenades perífrasis modals, que són construccions que indiquen si una acció és obligatòria, possible, probable o permesa. Quan deim ‘pots venir demà’, expressam una possibilitat o un permís. Quan deim ‘hem de parlar’, expressam una obligació. I quan afirmam ‘deuen ser les quatre’, formulam una hipòtesi.

A la pràctica, ‘haver de’és la gran perífrasi d’obligació del català. Ara bé, això no vol dir que no pugui indicar altres coses. D’una banda, pot tenir un valor de probabilitat o d’inferència. Per exemple, si algú diu que en Pau‘ha de’ ser a casa perquè té les finestres obertes i els llums encesos, no afirma que en Pau tingui l’obligació de ser-hi, sinó, més aviat deduir que hi és a partir d’uns indicis. D’altra banda, també pot indicar una previsió que consideram força probable, com quan deim que a la ràdio han dit que ‘ha de’ ploure.

Aquesta flexibilitat no és exclusiva d’‘haver de’. També apareix en altres perífrasis modals, com, precisament, ‘deure + infinitiu’. Quan deim que ‘en Vicenç deu tenir 45 anys’ o que ‘n’Íria deu ser a casa’, no expressam cap obligació, sinó que el que expressam és que dir ‘segurament té 45 anys’ o que ‘probablement és a casa’.

Això no sempre havia estat així. Amb un valor d’obligació, ‘deure + infinitiu’ es va fer servir durant segles i encara es conserva en alguns parlars valencians. Ara bé, a la resta del domini lingüístic, aquest ús ha anat reculant i ‘deure’ ha quedat associat principalment a la probabilitat. És curiós comprovar com una mateixa perífrasi pot canviar de funció al llarg del temps i acabar ocupant un espai completament diferent.

Perífrasi d’obligació

En català actual, doncs, hi ha pocs dubtes sobre quina és la principal perífrasi d’obligació: ‘haver de’. Això no significa que sigui l’única manera d’expressar una necessitat. També ho podem fer amb ‘caldre’ (‘cal tractar millor el professorat’, ‘cal reduir l’arribada de turistes’, ‘cal que prenguin mesures per limitar el preu de l’habitatge’) o amb construccions com ‘ser necessari’. Ara bé, encara que siguin expressions habituals per a molta gent, no són recomanables ni ‘tenir que’ ni ‘haver-hi que’. Expressions com ‘tinc que fer feina’ o ‘encara hi ha que fer moltes coses’ continuen quedant fora de l’estàndard.

Zoo canta “ell se ho va tindre que currar” a Tobogan i “si ha de plorar algú, que ploren ells” a Vull. Va ser una diferència petita, gairebé accidental (fruit de l’avorriment, potser), la que em va fer parar-hi l’orella l’altre dia. Ara bé, entre aquestes dues construccions hi ha segles d’història, canvis d’ús i alguns debats gramaticals que, pel que sembla, encara no hem acabat de resoldre.