Com deim que ‘no’ segons la llengua que parlam?

PalmaAcomençament d’any proliferen les llistes: les de coses que farem, les de coses que començarem o les de coses que, aquest cop sí, mantindrem. Aquestes llistes, però, també poden incloure coses que no farem: per exemple, no tornarem a arribar tard, no repetirem segons quins hàbits, no acceptarem determinades rutines o, simplement, aprendrem a dir que no a propostes que no ens convinguin prou.

Des del punt de vista lingüístic, aquests enunciats no tenen res d’excepcional. La negació és una operació bàsica de les llengües naturals i apareix en tots els registres, des de la conversa informal fins al llenguatge administratiu. Ara bé, el que sí que és interessant és com cada llengua codifica aquesta operació.

‘Polaritat’ de l’oració

En general, dir que una cosa no passa, no ha passat o no passarà implica modificar el valor de veritat de l’oració. En lingüística, la negació s’analitza com una categoria funcional (és a dir, com un element gramatical) que afecta el que s’anomena la polaritat de l’oració. Per exemple, una frase com ‘Ahir va nevar’ i la seva corresponent ‘Ahir no va nevar’ comparteixen lèxic i estructura sintàctica, però no transmeten la mateixa informació: de fet, descriuen esdeveniments oposats. Aquesta paraula més (o menys) implica, doncs, una instrucció gramatical que invalida l’afirmació.

Les llengües resolen aquesta operació amb estratègies diverses. A grans trets, es pot parlar d’estratègies analítiques, basades en partícules o verbs auxiliars (és a dir, en paraules independents), i d’estratègies sintètiques, que integren la negació dins la morfologia verbal mitjançant afixos que s’afegeixen als verbs.

El català s’inscriu clarament dins el primer grup. Com sabem, la negació es construeix d’una manera força estable en la nostra llengua: la majoria de vegades es fa amb la partícula no, que és un element invariable, no concorda amb el subjecte ni amb el temps verbal i sol ocupar una posició fixa davant el verb conjugat. Fixem-nos, per exemple, que funciona igual en ‘no som aquí’, ‘ahir no va nevar’ i ‘això no ho faré mai més’.

Amb tot, aquesta opció no és universal. En grec modern, per exemple, la negació no es resol amb una sola forma. En oracions declaratives, és a dir, per descriure un estat o un fet de la realitat, s’utilitza la partícula ‘den’, com a ‘den érhete’ (‘no ve’). En canvi, en oracions imperatives o subordinades apareix ‘min’, com a ‘min érthis!’ (‘no venguis!’). La negació, en aquest cas, està distribuïda segons el tipus d’oració.

En altres llengües, la negació és un element central del sistema verbal. És el cas del finès, en què negar una frase implica conjugar un verb negatiu. En una frase afirmativa com ‘tyttö lukee’ (‘la noia llegeix’), el verb principal porta tota la informació. En canvi, en la forma negativa ‘tyttö ei lue’ (‘la noia no llegeix’), és el verb ‘ei’ el que es flexiona –porta la informació de la tercera persona del singular–, mentre que el verb principal apareix en una forma no personal.

Aquesta estratègia fa que la negació no sigui un simple afegit extern, sinó un element que reorganitza tota l’estructura verbal. Salvant les distàncies, és el que també passa en anglès en frases com ‘the girl doesn’t read’ (‘la noia no llegeix’), en què la informació de la negació i la de la tercera persona del singular es concentren en l’auxiliar i no en el verb principal.

I encara hi ha més sistemes. La negació també es pot expressar mitjançant afixos verbals. En txec, per exemple, s’afegeix el prefix ‘ne-’ al verb conjugat: ‘jsem doma’ (‘som a casa’) es converteix ‘nejsem doma’ (‘no som a casa’). En aquest cas, la negació interactua directament amb la resta de marques morfològiques del verb.

Tot i l’aparent simplicitat, el sistema negatiu del català presenta un tret especialment rellevant: la doble negació, també coneguda com a concordança negativa. Expressions com ‘no he vist ningú’, ‘no hi ha res’ o ‘no vindrà mai’ no contenen dues negacions independents. El ‘no’ és la marca principal de negació, mentre que ‘ningú’, ‘res’ i ‘mai’ són elements que depenen d’aquesta negació.

Des del punt de vista gramatical, aquests mots no funcionen com a negacions autònomes, sinó com el que anomenam termes de polaritat negativa. Això explica per què, quan apareixen després del verb, la presència de ‘no’ és obligatòria. Dir ‘*he vist ningú’i ‘*vindrà mai’ no és gramatical en català. En canvi, quan aquests elements apareixen abans del verb, la situació canvia. En frases com ‘ningú no ha vengut’ i ‘res no funciona’, el terme de polaritat negativa pot assumir la funció de nucli negatiu i la partícula ‘no’ és opcional o reforçadora segons la varietat.

Aquest funcionament no és universal. En anglès estàndard, cada element negatiu aporta una negació independent. Per això, la forma ‘I didn’t see anybody’ (‘no vaig veure ningú’) és gramatical, mentre que ‘I didn’t see nobody’ es considera no estàndard, tot i que hi ha varietats de la llengua que sí que admeten aquest tipus de construcció.

Des de la tipologia lingüística, doncs, el català exemplifica una estratègia de negació analítica (amb una partícula independent), no integrada al verb i estructuralment estable –tot i que té concordança negativa. La informació negativa es concentra en una partícula invariable que pot aparèixer sola o en combinació amb altres elements de polaritat negativa. Altres llengües, en canvi, reparteixen la negació entre verbs auxiliars, afixos o partícules amb funcions diferenciades.

Com sempre, no hi ha maneres de negar més simples ni més complexes que les altres. Cada llengua opta per una solució concreta dins el ventall de possibilitats disponibles. La negació n’és un exemple més: una operació gramatical elemental que pot adoptar una gamma de solucions diferents, sempre sistemàtiques i plenament funcionals.