'Cry Macho', la llàgrima furtiva de Clint Eastwood
La càrrega vital que hi injecta l'actor nonagenari compensa els desequilibris de la nova pel·lícula
'Cry Macho'
(3,5 estrelles)
Direcció: Clint Eastwood. Guió: Nick Schenk i N. Richard Nash. 104 minuts. Estats Units (2021). Amb Clint Eastwood, Eduardo Minett i Dwight Yoakam. Estrena als cinemes el 24 de setembre.
Els més de noranta anys de Clint Eastwood pesen a Cry Macho. El llegendari director nord-americà repeteix en el seu nou film també com a actor un personatge habitual en la seva filmografia, el tipus dur que desvela el seu vessant tendre en establir una inesperada relació paternofilial amb un xicot molt més jove i d'una altra cultura. Aquí Eastwood encarna una estrella retirada del rodeo, Mike Milo, que rep l'encàrrec d'anar a buscar a Mèxic en Rafael (Eduardo Minett), el fill adolescent del seu antic cap, en una trama que entronca amb elements d'Un món perfecte, Gran Torino i La mula.
Eastwood es nega a veure's a ell mateix com un vell a qui només li queda retirar-se. Però a Cry Macho també deixa enrere l'estatus d'heroi crepuscular. Encara que el film es desenvolupa en bona part com una road movie, Mike Milo descobreix que s'estima més establir-se en els temps d'espera que no pas protagonitzar els temps d'acció. Eastwood es reserva un parell de moments per reafirmar sense escarafalls el seu estatus històric, però la majoria de seqüències en què esclata el conflicte ni tan sols es resolen per la seva intervenció sinó per la d'altres factors o figures, inclòs el gall de nom Macho.
Cry Macho està amarada d'una càrrega vital que compensa les seves debilitats: la narrativa trontolla força, els secundaris podrien estar molt més ben dirigits i el rerefons emocional no arriba a calar tant com a Gran Torino. Però tampoc havíem vist mai així Clint Eastwood, un tros d'història del cinema, encarnat en un cos fragilíssim i alhora ple d'anhel de vida, que abraça el present mentre desmitifica els mascles que gallegen, com ell va fer en tantíssimes pel·lícules. En una escena clau, dins d'una capella, el Mike explica al Rafael el moment més dolorós de la seva trajectòria. Una penombra eclesial li tapa els ulls, però podem distingir en el clarobscur com se li escola una llàgrima pel rostre. Només els mestres commouen tant amb tan poc.
