Una interessant experiència visual per obrir la temporada del Lliure

FC Bergman no és un club de futbol, sinó un col·lectiu belga que es diu anarquista i que des de fa deu anys ha voltat pel món amb aquesta faula surrealista sobre una comunitat rural que agafa el títol de les dimensions de l’arca de Noè segons s’esmenten a la Bíblia: 300 colzes de llarg, per 50 colzes d'ample i 30 colzes d'alt. Una referència amb la qual sembla que el col·lectiu vol connectar la seva creació amb un discurs sobre la humanitat. Un objectiu que rematen al final tot convidant una seixantena o més de voluntaris locals a sumar-se a la coreografia dels dotze intèrprets. Fins aquí qualsevol connexió universalista.

El que veiem quan s’aixeca el teló és un gran quadre realista. Un paisatge que bé podria evocar un poblet de Transsilvània: sis casetes de fusta que envolten una plaça encatifada de fulles amb un petit llac al davant i un enorme bosc d’avets al darrere. El poblet està circumdat per una via per on circula una càmera en un continu tràveling circular que projecta en tres pantalles allò que passa dins de les casetes. I això ens remet inevitablement al Dogville de Lars von Trier, tret que la pel·lícula del director danès explica una història mentre que la proposta del col·lectiu belga es nodreix d’històries mínimes que avancen des de l'aparent normalitat a la crueltat i al salvatgisme segons gira la càmera.

300 el x 50 el x 30 el és un acurat espectacle visual d’una poderosa plasticitat, amb una cuidada dramatúrgia minimalista esquitxada d’humor negre i una emocional banda sonora de clàssics que situa l’espectador com a privilegiat voyeur d’una curiosa galeria de personatges no gaire normals i d’una sèrie d’accions que haurien agradat d’allò més a André Breton, Magritte i companyia. Cal destacar entre elles el tràngol d’una dona per cagar grossos i punxeguts cargols de mar. Un espectacle guanyador del Lleó de Plata de la secció de teatre de l'última Biennal de Venècia que podem adscriure al corrent postdramàtic i que, perquè ens entenguem, hauria estat idoni per al festival TNT de Terrassa.