Corsaris menorquins contra Washington
Els illencs feren un paper destacat en l’inici de la història dels Estats Units, que fan 250 anys
PalmaGairebé un centenar de naus corsàries menorquines entorpiren amb les seves actuacions que Espanya i França poguessin ajudar els colons americans en la revolta contra els britànics, dirigida per George Washington, qui seria el primer president dels Estats Units i en donaria nom a la capital. Els illencs, i concretament els menorquins, feren un paper destacat i potser no gaire conegut en els inicis dels EUA, que celebren dissabte, 4 de juliol, 250 anys de la seva declaració d’independència, el 1776.
La revolta dels habitants de les 13 colònies no va ser un fet aïllat. D’una banda, venia de les idees, certament trencadores, dels filòsofs de la Il·lustració, com Voltaire i companyia. De l’altra, d’un conflicte previ, la guerra dels Set Anys, entre França i Espanya per un costat i la Gran Bretanya per l’altre, en la qual els colons havien donat suport a la metròpoli, però per a les despeses de la qual –les guerres sempre són cares– els volia fer pagar la factura. Això va dur a la ruptura de les hostilitats, el 1775, i a la declaració unilateral d’independència de l’any següent.
Per allò que l’enemic del meu enemic és el meu amic, als rivals habituals dels britànics, francesos i espanyols els va mancar temps per donar suport a les 13 colònies revoltades. A més de les tropes enviades damunt el terreny, França i Espanya podien fer mal als britànics on més mal els fes: a la butxaca, al comerç marítim. Així que bloquejaren l’estret de Gibraltar. Com explica l’investigador Marc Pallicer, que aquest mes de juliol publica a Círculo Rojo Els corsaris de Menorca al servei de la Gran Bretanya (1778-1782), allò era “com tancar l’estret d’Ormuz ara”, és a dir, una catàstrofe per a l’economia.
Aleshores Menorca era sota dominació britànica, i el Mediterrani era l’àmbit d’actuació de les naus menorquines. En conseqüència, es varen haver de reciclar, com es diu ara: passaren de mercaders a corsaris. S’ha de dir que, tot i que col·loquialment se’ls confon amb els pirates, no eren el mateix, ni de bon tros. Els corsaris assaltaven vaixells, ben cert, i s’apoderaven de les seves mercaderies. Però només ho feien amb les nacions enemigues i amb una llicència, la patent de cors, atorgada pel seu sobirà: en aquest cas, el rei Jordi III. Ser corsari era una activitat perfectament respectable.
Menorquins contra mallorquins
Pallicer ha registrat 94 naus corsàries menorquines que, en aquella segona meitat del segle XVIII, feren la vida impossible a francesos i espanyols, obstaculitzant que poguessin ajudar als americans. Representaven un reforç gens menyspreable del poder britànic. No tots els capitans d’aquells vaixells eren menorquins, n’hi havia dels diversos pobles que integraven la Gran Bretanya, però sí que n’era menorquina la tripulació. Hi havia també naus que portaven noms de territoris o localitats de la metròpoli.
D’entre aquells vaixells corsaris, potser el més destacat fos el Maidstone, amb un capità estranger al comandament. Es va fer famós per capturar, ell tot sol i en dues accions successives, sengles esquadres franceses. El Tartar també fou un dels més cèlebres. Al capità del Bermude, Ricard Rols –menorquí d’origen britànic–, comenta Pallicer que encara se’l recorda avui a Menorca. A un nin que demana massa se li respon: “T’has cregut que ets el fill d’en Rols?”. El Bermude es va enfrontar amb un vaixell català, el Comte d’Assalt, en un combat que es perllongà 13 hores i que acabà sense un clar vencedor.
Per descomptat, els mallorquins sota domini espanyol també eren un objectiu perfectament legítim per als corsaris menorquins al servei dels britànics. El port de Pollença va ser escenari d’una de les accions del Maidstone i el Bermude es va acostar de manera preocupant a aigües de l’Arenal –no hi devia haver banyistes, aleshores. També el Port d’Andratx s’hi va veure afectat. Era habitual que les naus dels menorquins fessin servir com a refugi Cabrera, cosa que els visitants de diverses procedències feien des de temps immemorial.
No només els menorquins obstaculitzaren els avanços dels nord-americans, sinó que les victòries dels britànics sobre els revoltats eren celebrades a les totes a Menorca. La presa de Charleston, el 1780, es va festejar amb focs artificials, mentre que els vaixells fondejats disparaven els canons. Això sí, la notícia va arribar dos mesos després de la feta; no n’hi havia, d’Internet, en aquella època. Un altre servei que feren els menorquins als britànics va ser el d’espies: n’hi havia per tot el Mediterrani, també a Mallorca: mentre no se’ls escapàs un “açó” en un descuit, podien confondre’s fàcilment amb la població autòctona de l’illa veïna.
Però no tots els corsaris menorquins varen mantenir la fidelitat als ‘jans’, com eren coneguts els britànics a Menorca, del nom propi John, Joan, molt comú. Aquell mateix 1776, que ara es commemora en gran manera, Jordi Ferragut –un patró de Ciutadella de poc més de 20 anys– fondejava a Port-au-Prince, capital d’Haití, amb l’objectiu d’aconseguir armes de foc per a la revolta dels colons, a canvi de les mercaderies que portava. Amb aquella càrrega va arribar a Charleston i es va unir als rebels, feta per la qual va aconseguir el grau de tinent de l’exèrcit de Carolina del Sud.
Peça d’intercanvi
A Jordi Ferragut, tot d’una rebatiat com a ‘George’, se li va atribuir d’haver salvat la vida a George Washington, el cap dels colons revoltats i després el seu president, el llinatge del qual dona nom a la capital dels Estats Units. Va participar, en el bàndol revoltat, al setge de Charleston, del qual la victòria dels britànics fou celebrada a la seva illa natal, i hi va caure presoner. Després de la guerra fou un pioner de la conquesta de l’oest. El seu fill, David Glasgow Farragut –amb ‘a’, en lloc de la ‘e’ originària–, seria el primer almirall dels Estats Units.
Els vaivens de la revolta de les 13 colònies afectaren també un altre col·lectiu de menorquins: 110 famílies, que s’havien apuntat al projecte del metge escocès Andrew Turnbull de crear el 1768 una colònia, Nova Esmirna, prop de San Agustín, a l’actual estat de Florida. Havia estat una possessió espanyola, però el 1763 la monarquia hispànica l’havia cedida a la Gran Bretanya pel tractat de París. Per aquell mateix acord, els francesos tornaven Menorca als britànics, després d’un breu període de domini. Allò d’intercanviar-se territoris amb els seus habitants, com si fossin cromos, era habitual a l’època.
Els menorquins immigrats es trobaren en unes condicions veritablement penoses, tant per les condicions hostils dels terrenys com per l’explotació sistemàtica de què eren objecte. L’esclat de la revolució de les 13 colònies, com recull Jaume Sastre, generà “una situació tensa” a Florida, tot i que no es revoltàs. Aquell 1776, tan famós, els rebels eren a només 20 quilòmetres de San Agustín. Era tan grossa la por del governador britànic que els menorquins desesperats demanassin el suport als revoltats del nord, que els donà permís per abandonar la colònia i instal·lar-se a San Agustín, ciutat a la qual els seus descendents continuaren parlant català fins poc abans de la II Guerra Mundial.
La fidelitat dels corsaris menorquins a la corona britànica potser no va ser tan valorada com calia: els governs es mouen per interessos, no per sentimentalismes. La Gran Bretanya també necessitava aliats, i els va cercar a l’altre extrem d’Europa. L’ambaixador britànic James Harris va oferir a l’emperadriu de Rússia, Caterina la Gran, cedir-li Menorca si els donava una mà per derrotar els súbdits rebels. Però la tsarina va refusar la proposta, que li semblava enverinada: no se li havia perdut res, en aquell conflicte.
Ara bé, allò sembla que va encendre les alarmes a la cort de Madrid, que, no s’ha d’oblidar, era al costat dels nord-americans i en contra dels britànics. Espanya mai no s’havia empassat la cessió de Menorca i Gibraltar pel tractat d’Utrecht del 1713 i entrà en acció. El 1782, les tropes de Carles III, dirigides pel francès Duc de Crillon, s’apoderaren de l’illa i els menorquins passaven a ser súbdits de qui fins aleshores havia estat l’enemic.
Per un nou tractat, el de Versalles, el 1783 la Gran Bretanya no va tenir més remei que reconèixer, a contracor, la independència del que havien estat 13 colònies de la seva propietat. No tan sols això: havia de tornar Florida a Espanya, amb els colons menorquins inclosos, i havia de reconèixer la sobirania hispànica sobre Menorca. Ara bé: els britànics no s’hi resignaren, i el 1798 tornaren a fer-se amb l’illa. En aquell moment, probablement no s’ho va imaginar ningú, però havia nascut la que havia de ser la futura gran superpotència del món. Tot i que els menorquins havien fet el possible perquè no fos així.
Els menorquins també varen intervenir a un altre episodi crucial del passat dels Estats Units: la guerra civil, estats del nord contra estats del sud, entre el 1861 i el 1865. Marc Pallicer ha documentat els noms de 107 personatges originaris de l’illa que participaren en aquell conflicte, amb l’abolició de l’esclavitud com a detonant i popularitzat pel clàssic Allò que el vent s’endugué.
Segons l’investigador menorquí, cap al 1840, un bon nombre de menorquins, potser uns 500, s’establiren a Nova Orleans, on crearen una xarxa de tavernes. Importaven productes des de l’illa i exportaven cotó cap a Menorca. A més, practicaven el lucratiu tràfic d’esclaus, amb destinació a Cuba: com que feien servir vaixells nord-americans, no podien ser interceptats pels britànics, que perseguien aquell comerç inhumà.
En esclatar la guerra civil, es va formar al bàndol sudista una brigada de residents europeus, dins la qual una ‘Spanish Legion’ (Legió Espanyola), amb un 20% de menorquins, que va defensar Nova Orleans el 1862 contra l’atac dirigit –que és de petit, el món– per l’almirall fill de menorquí Farragut, que en va sortir guanyador. Dos menorquins destacats d’aquell conflicte foren Rafel Josep Llull, de malnom ‘Pepe Llulla’ –qui segons Pallicer era un veritable pinxo i que, a diferència dels altres, va prendre partit pel bàndol del nord–, i Miquel Guerrero, emigrat a territori indígena i del qual una badia du el nom.
Informació elaborada a partir d’informació de Marc Pallicer i textos de Jaume Sastre Moll, Miquel Àngel Casasnovas i Luis Ribot.