Cesc Gay: "La comèdia s'ha d'afinar com si fos una orquestra"

PalmaLes grans discussions comencen sovint per una ximpleria, una paraula dita fora de to o pel fet d’estirar una mica massa la darrera vocal d’una frase. Passa entre parelles, de pares a fills... i també entre germans. 53 diumenges, la segona obra de teatre que firma Cesc Gay, posa les relacions fraternals damunt l'escenari. Els actors que defensen el text són Pere Arquillué, Cristina Plazas, Lluís Villanueva i Àgata Roca. La funció serà aquest diumenge, 5 de desembre, a les 20 h al teatre Principal d'Inca.

La vostra segona incursió al teatre, 53 diumenges, arriba al recentment inaugurat teatre Principal d'Inca. Li heu agafat el gustet, a fer teatre, després d'Els veïns de dalt?

— Sempre havia mirat el teatre amb ganes i molt de respecte. Quan vaig escriure el guió d'Els veïns de dalt i vaig tirar-la endavant, el que va passar és que vaig descobrir un món: fer teatre. Fins que no t'hi fiques no saps com és de fort el vincle que t'hi atrapa. I ho he fet amb la comèdia, un gènere amb què m'agradaria continuar.

Es diu que és més difícil fer riure que fer plorar. Hi estau d'acord?

— Qualsevol cosa és difícil quan es tracta de crear una història. Aconseguir allò que vols i superar la cursa d'obstacles i inconvenients que se't presenta no és una feina ràpida. El drama no és fàcil. Podria estar d'acord que l'humor, la comèdia, té un element que no té el drama: com a espectadors, tots connectem igual amb el dolor i la tristesa, tenim bastant clar què és. L'humor, en canvi, té moltes capes i molts colors. Com a autor, un ha de saber a qui va dirigit o, si més no, quin estil té el seu humor. Hi ha gent més cínica, altra de més àcida o més blanca. La comèdia s'ha d'afinar com si fos una orquestra, i després l'has de dirigir. Això és el més complicat; tot ha d'estar anivellat, al mateix to, no pot escapar-se res.

Us heu posat mai límits en l'humor?

— Mai. Em poso a escriure sobre coses i mai he tingut la sensació que m'hagi passat, que hagi aconseguit un material extremadament irreverent i transgressor. Jo treballo sobre les relacions humanes i els sentiments, com expressem i reprimim les nostres emocions, aquesta cosa tan burgesa.

Si Els veïns de dalt mirava el món de la parella, a 53 diumenges posau el focus en les relacions fraternals.

— Exacte. Penso que és molt divertit, com a mínim interessant, veure què passa entre germans. Juraria que l'essència d'aquestes relacions és la competitivitat, la gelosia: per ser el més estimat, per exemple. Hi ha alguna cosa molt curiosa dramàticament que pots treballar amb aquests vincles. És una obra de quatre actes, de quatre intents dels germans protagonistes de trobar-se per fer un sopar. Té un to molt irònic i lleuger.

Voleu dir que ningú en sortirà trasbalsat?

— Tampoc tant. És una obra d'humor molt absurd. Els personatges, al final, discuteixen constantment sobre ximpleries. Són coses que l'espectador vincula a la seva vida. És important saber quin és el sentiment que hi ha sota, aquesta gelosia, per exemple. Quan explota, surt de maneres molt absurdes. Segur que aquest Nadal més d'un tindrà esbroncada amb el germà per qui porta la cadira o els canelons. Darrere això s'hi amaguen moltes coses. Tots els llocs on hi ha conflictes em semblen atractius.

La quotidianitat, ben mirada, és fascinant.

— Sí. Els que escrivim hi estem atents. Posem l'ull a tot arreu on percebem que hi ha material. La quotidianitat, els personatges propers... Sempre m'he centrat en la part de les relacions i vincles emocionals. Igualment, la parella és d'on pots treure més suc.

Què us imposava tant de respecte del teatre?

— Jo crec que és una cosa que passa a tothom quan surt del context on està còmode. El meu espai és el cinema. Després de l'experiència, considero que els que ens dediquem a coses creatives hauríem de canviar de llenguatge, format o plataforma. És un gran aprenentatge. Jo no he estudiat mai teatre, ni tan sols he estat mai un bon espectador. Escric guions i treballo amb actors, però el cine té un procés de creació que no té res a veure amb el del teatre.

Quina és la gran diferència?

— Aquesta setmana, per exemple, he acabat una pel·lícula. S'ha tancat i ja no tinc res més a fer. D'aquí a mig any em diran on es presentarà, si hem d'anar a algun festival..., però la meva relació amb la cinta ja ha acabat. Al teatre, això no passa. Primer hi ha part d'escriptura, d'assaig, de direcció actoral. Llavors, s'estrena, però continua viva. Per això estic fent aquesta entrevista, encara que faci mesos que s'hagi estrenat la peça. A més, no miro mai les meves pel·lícules, no m'agrada. Però, en canvi, sí que miro el teatre: les funcions mai són iguals.

Considerau que hi ha suficient suport institucional a la creació teatral?

— Mai m'ha agradat queixar-me. Però sí que m'agradaria que hi hagués més ajudes a la part de l'escriptura. És el més difícil i el més important. Sense un bon guió no sortirà ni una bona obra de teatre ni una bona pel·lícula. Quasi ningú cobra per escriure, és una feina precària que t'obliga a fer altres feines. Hi ha una falta de guions de teatre, el percentatge de textos nous és petit, cal que les veus noves surtin; seguit-seguit es fan revisions de clàssics. Invertir en l'escriptura no és un fet problemàtic. No és una producció.