Chelo Álvarez-Stehle: “Feia 15 anys que animava les víctimes a rompre el silenci i jo no rompia el meu”

PalmaQualifica d’epidèmia silenciada la violència sexual contra dones i menors. Sap de què parla. Chelo Álvarez-Stehle, periodista i documentalista, és l’autora de Sands of Silence ( Arenes de silenci ), un documental que començà com un treball amb supervivents del tràfic sexual i que es va convertir en un viatge introspectiu en el si de la seva família i de l’experiència viscuda tant per la seva germana com per ella mateixa, ambdues víctimes d’abusos sexuals. Sands of Silence s’estrenà l’abril al Festival de Màlaga, on va obtenir el primer premi i la Biznaga de Plata. De llavors ençà, s’han succeït els reconeixements. Aquesta setmana ha estat a Palma, convidada per l’Àrea d’Igualtat, Joventut i Drets Cívics de Cort. Dimecres, 30 de novembre, es presenta al Festival de Cine i Drets Humans de Barcelona.

Feia més de 15 anys que investigàveu i donàveu a conèixer casos de tràfic i abusos sexuals a diferents països i, de sobte, us enfrontau a la pròpia experiència. Com arribau a prendre aquesta decisió?

Feia més de mitja vida que treballava el tema del tràfic, l’explotació i els abusos sexuals, amb una mena de dèria per difondre i denunciar els casos en diversos països. Fa més de 15 anys, vaig investigar el tràfic infantil al Nepal, que inspirà Niñas de hojalata, de Miguel Bardem. Posteriorment, ho vaig fer a Butan amb l’explotació sexual lligada a la “neteja ètnica”, i també amb els nins aborígens australians que patien abusos als orfanats. Fou després, en conèixer Virginia Isaías, una mexicana que va aconseguir escapar-se amb un nadó als braços d’una xarxa de tràfic i prostitució i que, als EUA, es convertí en una líder contra l’explotació sexual, quan se’m va remoure la meva història. Treballava amb ella pensant en el documental i vaig adonar-me que feia 15 anys que animava les víctimes a rompre el silenci com a única via per sortir-ne personalment i socialment; i que, en canvi, jo no rompia el meu.

També havíeu estat víctima d’abusos sexuals?

Vaig començar a fer un viatge paral·lel, de distintes històries. En un moment determinat m’adon que no m’havia demanat mai per què tenia un interès tan gran per aquests temes. Pens en l’abús que va patir la meva germana quan érem petits per part d’un pedòfil. Em vaig sotmetre a teràpia, en què va sortir la culpabilitat que jo sentia per no haver fet res en el cas de la meva germana, i decidesc posar-ho com a pròleg. A la meva família, aquell episodi s’havia silenciat sempre; de fet, el meu pare ni ho sabia. Havia de demanar permís a la meva germana per incloure’l i vaig reunir la família davant la meva càmera. Aquests moments familiars, en què se’m diu que no ho faci públic, revelen molt bé com el silenci està establert en tots els països i en totes les capes socials.

No m’heu contestat: a més de la vostra germana, també sou víctima d’abusos sexuals?

Jo seguia sense parlar del meu cas. De fet, no m’havia vist mai com a víctima perquè, per ventura, per protegir-me, pensava en el meu agressor com un personatge al qual admirava i també que ell m’ho havia fet per estimació. Dins meu hi havia una mescla estranya d’admiració i de ràbia. Més teràpia. No em podia enfrontar a ell. Havia fet un viatge increïble per entrar a la pell de les víctimes d’abusos, i no volia veure que jo mateixa n’era la víctima.

Admiràveu el vostre agressor?

L’abús sexual subtil, per qualificar-lo d’alguna manera, és el més difícil d’identificar. Un adult, qualcú del teu entorn familiar o escolar, et diu que t’estima, que t’admira, que ets la seva preferida, i et sents privilegiada. Sobretot amb els menors, hi ha una manipulació psicològica. T’esclavitzen mentalment i tu caus en la xarxa de la manipulació mental. L’esclavitud no només és quan et priven de llibertat en un centre de prostitució, per exemple. També ho és quan et converteixes en víctima de la por o d’un seductor.

El vostre documental fa referència al que anomenau “epidèmia del silenci”.

Potser seria més apropiat parlar de pandèmia. És el silenci el que impedeix identificar les víctimes. Només orejant aquestes ferides, que tu mateixa has tapat amb ciment, te’n pots sortir. I si dic pandèmia és perquè, vagi on vagi, i ara encara més amb les presentacions de Sands of Silence, cada vegada descobresc nous casos de violència sexual, de tràfic de persones i d’abusos per part del clergat. De fet, el clergat, a Espanya, és la punta de l’iceberg, en això. Cal obrir la caixa de Pandora a la família, parlar-ne, fer-ho públic.

Us enfrontau al vostre agressor per carta, però no feu públic el seu nom al documental.

No ho volia centrar en ell, ni amb mi mateixa. El documental reflecteix vides paral·leles i aquesta pandèmia social, que té a veure amb el patriarcat, amb una societat masclista que fa pensar que, en certa mesura, tots som víctimes i agressors. Víctimes i còmplices de l’estructura patriarcal. D’això ens n’hem de sortir.