Per què en català podem dir “cantam” i en anglès no?
Us heu fixat mai que, quan parlam en català, sovint no necessitam el pronom ‘nosaltres’ per dir què feim? Deim “cantam” i prou. En canvi, en anglès és impossible: cal afegir-hi ‘we’, i només així surt ‘we sing’. Aquesta diferència aparentment mínima ens obre la porta a tot un conjunt d’estratègies gramaticals que les llengües han anat construint per resoldre la mateixa necessitat: dir qui fa què
En català, i en general en les llengües romàniques, el verb duu incorporada tanta d’informació que no ens cal dir el subjecte. Quan deim “treballam”, ja sabem que som nosaltres. Tenim el sistema tan automatitzat que no en som conscients, però cada verb del català carrega, tot sol, informació sobre qui n’és el subjecte. Ara bé, si canviam de llengua, les coses poden ser ben diferents. Els parlants d’anglès, per exemple, necessiten sempre el pronom: ‘we work’. Sense aquest element, la frase quedaria incompleta. El verb és el mateix per a gairebé totes les persones i només la tercera persona del present hi afegeix una ‘s’: ‘he/she works’ (literalment, ‘ell/a treballa’). És per això que el pronom és obligatori.
El català, el castellà i l’italià formen part d’un grup de llengües que permeten ometre el subjecte. Els lingüistes en diuen llengües de subjecte nul, perquè el verb és prou ric per marcar la persona i no necessitam els pronoms per distingir, per exemple, ‘parl’ de ‘parla’ o ‘parles’. Aquest funcionament, però, no és exclusiu de les llengües romàniques. Moltes llengües del món tenen verbs que carreguen informació sobre qui actua i, fins i tot, qui rep l’acció.
Qui fa l’acció i qui la rep
El lakota, una llengua sioux dels Estats Units, n’és un bon exemple. En aquesta llengua, el verb pot dir alhora qui fa l’acció i qui la rep. En una sola paraula hi ha la informació que en català necessitam tota una frase per expressar. El basc encara va més enllà: pot marcar subjecte, objecte directe i objecte indirecte només amb l’auxiliar. Quan algú diu “dizut”, en realitat diu qui (fa) què a qui: ‘di’- assenyala l’objecte directe (què), ‘-zu’- l’objecte indirecte (a qui) i -‘t’ el subjecte (qui). Tot això es troba dins una mateixa forma verbal, cosa que representa una capacitat de síntesi que faria enveja a qualsevol persona acostumada a escriure amb restriccions d’espai, com els tuitaires o els articulistes de diari.
Si tornam a les llengües romàniques, el francès ens ofereix una història curiosa. A l’edat mitjana també era una llengua de subjecte nul, com el català. Ara bé, amb el pas del temps, les terminacions verbals es varen anar erosionant i varen quedar tan semblants entre elles (sobretot oralment) que varen deixar de ser prou clares. El sistema es va haver de compensar amb l’ús sistemàtic dels pronoms. Avui, sense el pronom al davant, no hi ha frase possible: ‘je parle’ i no pas ‘parle’ tot sol. És un bon exemple de com la gramàtica es transforma amb el pas dels segles i de com una llengua pot canviar d’estratègia en relativament poc temps.
El portuguès també és un cas interessant. A Portugal encara es conserva un sistema proper al del català, amb verbs ben diferenciats i subjectes que poden desaparèixer sense problema. Al Brasil, la prosòdia i alguns canvis interns han afavorit l’ús sistemàtic dels pronoms, i avui és molt més freqüent sentir ‘eu falo’ que no pas un simple ‘falo’.
De manera similar al francès actual, en suec, danès i noruec els pronoms també són obligatoris sempre. El verb és pràcticament immòbil: una mateixa forma serveix per a totes les persones. En noruec, el verb ‘anar’ es conjuga ‘jeg går’ (‘jo vaig’), ‘du går’ (‘tu vas’), han ‘går’ (‘ell va’). Fixem-nos que el verb no canvia i l’únic que ens diu qui fa l’acció és el pronom. Aquesta rigidesa obliga a mantenir un ordre molt més estricte dins la frase i reforça el paper dels pronoms com a peces essencials perquè la gramàtica funcioni.
Totes aquestes diferències tenen conseqüències pràctiques per als aprenents. Un castellanoparlant que aprèn català s’hi adapta sense dificultat: el sistema és gairebé idèntic. En canvi, per a un anglòfon és un món nou. Ha d’acostumar-se que el verb canvia segons la persona i que, per tant, es pot prescindir del pronom. A l’inrevés, els catalanoparlants que aprenen anglès han de vigilar de no deixar escapar el subjecte. Frases com ‘am studying’ en lloc de ‘I am studying’ són errors habituals que reflecteixen la influència del sistema propi.
Els lingüistes classifiquen les llengües segons el tipus de concordança verbal que fan servir. El català i l’anglès són casos de concordança simple: el verb concorda amb el subjecte i prou. Però hi ha llengües amb concordança doble, com el lakota, en què el verb reflecteix subjecte i objecte, i fins i tot amb concordança triple, com el basc, en què l’auxiliar mostra subjecte, objecte directe i objecte indirecte. Tot plegat demostra fins a quin punt una mateixa necessitat comunicativa pot resoldre’s amb estratègies molt diferents.
Estratègies diferents
Quan ens enfrontam a aquesta diversitat, és fàcil caure en comparacions de dificultat o de complexitat. Hi ha qui diu que el català és complicat per les seves irregularitats verbals, o que l’anglès és més fàcil perquè gairebé no flexiona. El cert és, però, que cada llengua és complexa a la seva manera. Com hem dit altres vegades, no hi ha llengües fàcils i llengües difícils, o llengües senzilles i llengües complexes. El que passa és, simplement, que cadascuna empra una estratègia diferent per resoldre un mateix repte: comunicar qui fa què i a qui.
En definitiva, la diferència entre dir “cantam” o “we sing” no és cap jerarquia de dificultat ni de riquesa, sinó que és només una manera diferent de repartir la feina entre el verb i el pronom. Cada llengua tria la seva, i això és el que fa interessant aprendre’n més d’una: ens obliga a descobrir que el que vèiem ‘natural’ en realitat és, només, una opció entre moltes.