Quan al País Valencià la truita de patates es feia sense ous ni patates

BarcelonaEn un poble del País Valencià on la supervivència és l’únic horitzó vital dels perdedors de la Guerra Civil, una mestressa de casa talla amb cura les closques de les peles de taronges i les remulla en aigua perquè s’estovin; després les sofregeix i les barreja amb una pasta de farina barata. Aquesta “truita de patates sense ous ni patates” és una de les “receptes de la fam” que Celia Rico Clavellino (Sevilla, 1982) va descobrir mentre investigava com portar a la pantalla el món que descrivia Rafael Chirbes a la novel·la La buena letra. “Per a mi era molt important donar-li valor a la fam, una de les coses més dures que hi ha –explica la directora–. Però he de dir que la truita de closques de taronja no és tan dolenta com sembla; la vam cuinar i no està malament”.

El centre d'aquest relat sobre una família arrasada per les conseqüències externes i internes de la guerra, l’abnegada Ana (Loreto Mauleón, magnífica) mira de curar les ferides del marit (Roger Casamajor) i del cunyat (Enric Auquer), a qui van creure mort, i manté a ratlla la misèria amb receptes creatives, amb la seva traça per cosir i amb una capacitat inesgotable de treball i sacrifici. “Vaig escriure el personatge pensant en la Loreto, que té alguna cosa molt bondadosa en la mirada, una puresa difícil d’interpretar”, explica Rico, que també destaca “la potent sensibilitat” d’Auquer, la fermesa “de tocar de peus a terra” de Casamajor i “el torrent emocional” d’Ana Rujas, la nova dona del personatge d’Auquer. “Són com un quartet, cadascú amb el seu instrument, però alhora formant un tot”, diu.

El silenci dels vençuts

Com a les seves pel·lícules anteriors, Viaje al cuarto de una madre (2018) i Los pequeños amores (2024), el que es calla cobra gairebé més importància que el que es diu. “Aquí el silenci és molt important, perquè va marcar molt aquesta generació –apunta–. I és un silenci amb moltes capes, des de la por de dir el que es pensa a la creença que al bàndol dels vençuts li tocava callar o, fins i tot, el no voler reviure el trauma per evitar el dolor”. El silenci s’acaba convertint en una càrrega física per als personatges. “La Loreto mastega totes les paraules que no diu, sempre té la mandíbula en tensió –explica Rico–. I se li va carregar tant que durant els assajos va necessitar sessions de fisioterapeuta”.

L’Ana també estableix un diàleg interessant amb les mares de les pel·lícules anteriors de Rico. “Aquells personatges em servien com a mirall per veure'm a mi mateixa com a filla i, com tantes dones de la meva generació, per rebutjar el model que ens oferien –reflexiona–. Però a través de l’Ana, m'adono que les nostres mares ja van haver de rebutjar un model, i entenc millor per què a la meva generació ens ha costat tant dir el que pensem i fer el que volem, per tota l’herència d’aquesta dictadura que va marcar tant el rol de les dones en aquest país”. La buena letra vol ser un homenatge a unes àvies que van haver d'abaixar el cap i callar i que, tanmateix, van lluitar i es van sacrificar perquè les seves famílies tiressin endavant. Però Rico subratlla que en cap cas vol idealitzar les renúncies d’aquestes dones: “És perillós romantitzar els sacrificis de les nostres àvies, perquè moltes els van fer obligades, i qui més va beneficiar-se'n van ser els homes, sovint de les classes més poderoses”.