Brno parla català (i nosaltres encara en discutim la utilitat?)

PalmaQuantes vegades heu sentit, pensat o fins i tot dit allò de “sí, el català està molt bé, però per a què serveix realment”? Quantes vegades la conversa ha acabat en un recompte de parlants, en una comparativa amb l’anglès o en una llista de suposades sortides professionals?

La pregunta sembla innocent, però no ho és. Porta implícita una manera molt concreta d’entendre el món: només és valuós allò que té una rendibilitat immediata, quantificable, exportable i tangible. Tot el que no encaixa en aquesta lògica queda sota sospita.

Mentrestant, a més de dos mil sis-cents quilòmetres de Palma, a la Universitat Masaryk de Brno, hi ha un grau complet de Llengua i Literatura Catalanes que aquest curs 2025-2026 celebra deu anys d’existència. Deu anys. Ho ha fet amb un acte acadèmic commemoratiu celebrat el dimecres 4 de març, amb professorat consolidat i amb promocions d’estudiants que ja s’han incorporat al món professional.

No és una anècdota simpàtica ni una extravagància exòtica. És un grau universitari europeu de 180 crèdits, amb treball final i amb assignatures equiparables a les de qualsevol altre grau de llengua i literatura catalanes: història i cultura dels territoris del domini lingüístic, fonètica, fonologia, morfologia, sintaxi, semàntica i pragmàtica, variació lingüística, literatura medieval, moderna i contemporània, traducció, sociolingüística, etc.

Sense pressió social

El primer any ja va arrencar amb més de quaranta estudiants. No és una multitud, potser, si ho comparam amb carreres massificades, però parlam de quaranta joves txecs i eslovacs que varen triar el català com a especialització principal, sense que necessàriament l’haguessin sentit al carrer, sense cap necessitat administrativa de demostrar-ne coneixements i, sobretot, sense cap pressió social que els empenyés a fer-ho. El varen triar perquè els interessava, perquè volien entendre una realitat cultural diferent i perquè estudiar una llengua com la nostra també pot ser una manera de qüestionar les jerarquies invisibles d’Europa.

El cas de Brno no és un bolet aïllat. Segons les dades de l’Institut Ramon Llull, el català es pot estudiar actualment en prop de 150 universitats de més de 30 països d’Europa, Amèrica, Àsia i Oceania. D’Oxford i Cambridge a Harvard i Chicago, de la Sorbona a Tòquio i Osaka, hi ha estudiants que cada any s’inscriuen a cursos de llengua i cultura catalanes i que poden arribar a certificar-ne, fins i tot, el nivell C2.

A la República Txeca, de fet, els estudis de català no varen néixer amb el grau de la Masaryk. Des dels anys noranta s’oferien cursos dins dels estudis de romanística a Praga, Brno i Olomouc. La Universitat Carolina de Praga ja havia incorporat el català el 1993, i la Universitat Palacký d’Olomouc també n’oferia. Ara bé, el 2015 la Universitat Masaryk va fer un pas qualitatiu: convertir aquell interès sostingut en un grau propi.

Això vol dir estructura, estabilitat, reconeixement institucional. Vol dir assumir que el català no és només una assignatura optativa més o menys simpàtica, sinó una llengua que desperta prou interès per sostenir un itinerari complet. I vol dir formar professionals capaços de traduir del català al txec, d’ensenyar-lo, d’investigar-lo o de gestionar cultura vinculada als territoris de parla catalana.

Reflexionem, doncs, sobre què demanam exactament quan formulam la típica pregunta de “per a què serveix una llengua?”. La idea que només les llengües hegemòniques són útils és una construcció ideològica. Reduir la utilitat a la dimensió econòmica és empobrir el concepte fins a deixar-lo gairebé buit. Una llengua serveix per pensar, per matisar, per establir vincles, per comprendre altres realitats i per llegir una tradició literària en versió original. Serveix per interpretar el món des d’angles que potser no són els dominants. Qualsevol llengua, independentment del nombre de parlants, pot ser un laboratori cultural, un dipòsit de memòria o un espai d’innovació literària, de pensament crític i de resistència simbòlica.

El filòsof italià Nuccio Ordine defensava que allò que no té una rendibilitat immediata pot ser, precisament, allò que ens fa més lliures. En aquest sentit, les humanitats, la literatura i les llengües minoritzades potser no es poden quantificar en un Excel, però són necessàries (i molt) per aconseguir una vida plena i una societat plural.

Ampliar horitzons

Els estudiants de Brno no aprenen català perquè els el demani cap oposició ni perquè sigui requisit per a cap plaça pública al seu país, sinó perquè volen ampliar horitzons. I, al cap i a la fi, la utilitat que alguns no perceben en realitat sí que hi és. Hem de pensar que un graduat en català a Brno pot acabar traduint una novel·la catalana al txec, promovent un autor contemporani, treballant en projectes culturals vinculats als Països Catalans o desenvolupant tasques de mediació lingüística i cultural. És una utilitat real, concreta i, sí, també econòmica. Potser no és massiva, però sí que és tangible.

Arribar als deu anys no és poca cosa. Significa haver superat els dubtes inicials, haver consolidat professorat, haver establert convenis Erasmus amb universitats catalanes i haver demostrat que el projecte era sostenible. I, sobretot, significa haver creat una petita comunitat catalanòfila a Moràvia: estudiants que celebren Sant Jordi, que canten cançons en català en un bar de Brno, que fan cagar el tió lluny del Mediterrani i que contribueixen a difondre la literatura catalana al centre d’Europa.

Si només féssim cas als criteris estrictament utilitaristes, aquest grau potser no hauria existit mai. Però ho fa i, a més, funciona i perdura. Tot plegat ens ha de fer adonar que, com diria Ordine, allò que sembla inútil pot ser, en realitat, essencial. I si a Brno fa deu anys que ho saben, potser és hora que aquí també ho tinguem clar.