Brillant final de temporada amb òpera txeca

En dos cèlebres assaigs literaris, Bruno Bettelheim, d'una banda, i Gianni Rodari, de l'altra, van explorar les claus psicoanalítiques de la rondallística infantil. Per al seu muntatge de Rusalka, Christoph Loy sembla haver-ho tingut present, perquè l’espectacle s’allunya de l’imaginari fantasiós inherent a La sireneta d’Andersen per endinsar-se en una lectura en què el subconscient i molts dels seus tabús desvelats contribueixen a fer entendre el rerefons ocult de l’òpera d’Antonín Dvořák. El muntatge, coproduït entre Dresden, Madrid, València i Barcelona, no deixa indiferent, i és dels que fan pensar, a banda de la seva bellesa plàstica gràcies a l’escenografia de Johannes Leiacker i a la il·luminació de Bernd Purkrabek. A tot això cal afegir-hi algunes picades d’ullet, com els peus de la ballarina que no responen i que evoquen en certa manera la protagonista de la chapliniana Limelight, mentre que els papers de Hajny i Kuchtik es troben també entre Chaplin i Beckett. En el seu conjunt, l’espectacle cisella bé el retrat dels personatges i és un prodigi d’acció i de moviment escènic, gràcies a la coreografia de Klevis Elmazaj.

Aquesta Rusalka, per damunt de tot, acaba sent el resultat d’una veritable conjunció astral, gràcies a l’engranatge teatral pero també (i diria que sobretot) a l’equip musical que lidera Josep Pons. El mestre de Puig-reig signa un dels seus millors treballs com a director musical del Liceu, amb una lectura de màxims i amb una resposta sensacional per part del fossat i del cor. Certament, Pons tendeix ocasionalment a tapar algunes veus, però aquí això es veu minimitzat per la intel·ligència del director, que, d'altra banda, ha sabut extreure els mil colors d’aquesta partitura d’intensa bellesa.

No hi ha Rusalka sense una bona Rusalka. I la soprano Asmik Grigorian supera tota expectativa: veu preciosa, amb cos, interpretació sensible, excel·lent prestació actoral... i magistral ballarina. Una Rusalka que serà difícilment oblidable i que desplaça altres insignes intèrprets que l’han precedida en el paper titular de l’obra.

Coneixem molt bé Piotr Beczała, i no ha sorprès la versió que el tenor polonès ofereix del Príncep, però diria que aquesta pot ser igualment la millor prestació que li hem sentit a l’escenari del Liceu. La veu presenta una maduresa i una qualitat senzillament envejables, i la implicació expressiva també ha estat un dels motius del triomf del cantant eslau.

Incisiva i expressiva la Jezibaba d’Okka von der Damerau (que va ser Ortrud en el controvertit muntatge de Lohengrin d’aquesta mateixa temporada) i eficaç la Princesa estrangera de la veterana Karita Mattila, que sap dissimular bé el pas del temps amb intel·ligència i domini de l’escena.

Alexandros Stavrakakis és Vodnik, un paper que té en el segon acte el màxim lluïment, sobradament aprofitat pel baix grec, que debuta al Liceu i a qui voldríem veure en successives temporades per la qualitat tímbrica d’una veu certament important.

Extraordinària la parella que formen el Guardaboscos i el Marmitó, respectivament Manel Esteve i Laura Orueta, ben conjuntats i amb un encertat moviment escènic. Complidors els intèrprets que completen la resta del repartiment.

La funció comentada era la segona de les set programades fins al 7 de juliol. Va haver-hi aplaudiments unànimes i ovacions a l’equip musical al final de la representació. Un espectacle que cal veure i que, segurament, sigui el millor d’aquesta temporada liceista.