Berto Romero: “L’Andreu i jo ens avenim tant que ens hem d’inventar els conflictes”

BarcelonaEls germans Osorio, protagonistes d’ El pregón, van conquerir les llistes d’èxits dels 90 amb el hit tecnopop Pool party time. El grup que formaven va acabar com el rosari de l’aurora, però una oferta suculenta per actuar al seu poble natal ressuscita Supergalactic. Berto Romero, que interpreta el germà obsessionat amb l’èxit i el reconeixement, s’estrena com a protagonista al cinema amb una comèdia de vocació popular que el reuneix amb el seu etern company d’aventures televisives, Andreu Buenafuente.

Dani de la Orden, el director d’ El pregón, afirma que li agradaria explorar el teu potencial com a actor dramàtic. A tu et ve de gust?

Home, el Dani és el responsable del meu únic flirteig amb el drama, Barcelona nit d’hivern. Si algú m’ofereix un paper dramàtic i em sembla interessant, el faré. Evidentment, jo sóc actor còmic. I fer riure la gent és el que més m’agrada del món. Però m’interessa la interpretació i m’està agradant construir personatges.

A El pregón llueixes més la faceta còmica. Com sorgeix el projecte?

Ens l’hem fet a mida l’Andreu i jo perquè teníem ganes de fer una comèdia que ens permetés desenvolupar uns personatges que no fossin el Berto i l’Andreu de la tele. Així que la vam construir des de zero amb guionistes i directors de comèdia, tot i que jo he hagut de tirar més del carro perquè l’Andreu estava molt embolicat amb la tele.

T’has cansat una mica de la tele?

Qualsevol feina que practiques durant una dècada de forma exhaustiva i diària pot arribar a cansar o, si més no, et pot deixar d’agradar com el primer dia. A la tele que faig amb l’Andreu m’hi sento molt a gust, però ja només hi vaig un cop per setmana. Jo ja he fet tots els papers de l’auca i em ve de gust fer altres coses.

En públic, l’Andreu i tu sembleu l’altra cara dels germans malavinguts d’ El pregón. Sou els amics que s’entenen tant davant com darrere les càmeres, que mai discuteixen.

I és així. Ens avenim tant que ens hem d’inventar els conflictes. La pel·lícula, en realitat, és un regal que ens hem fet l’un a l’altre, un premi per treballar junts. Una amistat és semblant a una relació de parella: té fases bones i dolentes, i s’ha de cuidar. Si a la televisió estem una mica cansats, el que no farem és deixar de veure’ns, sinó buscar un nou estímul, com ara la pel·lícula. No hi ha toxicitat en la meva relació amb l’Andreu: m’agrada veure’l, quedem per jugar amb els nens...

El pregón explota a fons la comèdia rústica del retorn al poble.

Al final, tots som de poble. Parla amb qui sigui, tothom té un poble al qual tornar, a través del pare, de l’avi o d’uns amics. Per als protagonistes, el poble és també una mena de paradís perdut, l’oportunitat de retrobar-se, tot i que també ho passen molt malament. Sembla que hagin tornat al punt de partida, però almenys ja no estan sols.

Al poble hi troben tot de fans que idolatren el grup. De jove, quins eren els teus Supergalactic? I els has pogut conèixer amb els anys?

No et sabria dir quins eren els meus ídols, no he tingut mai tendència a la mitomania i no sóc gens nostàlgic. Però quan començava a fer humor, Faemino y Cansado van ser un gran referent. I pujar a l’escenari d’un teatre amb Javier Cansado per fer un espectacle d’ Ilustres ignorantes ha sigut un dels pocs moments en què he sentit un forat gros a la boca de l’estómac. Veure’l al meu costat rient de coses que jo deia em va fer ballar el cap una mica.

I t’ha decebut conèixer algun artista que admiraves?

Algun cop, però en general l’experiència és enriquidora. Els que són veritablement grans i han evolucionat bé en la seva professió, a més, acostumen a ser grans persones. I quan m’he sentit decebut ha coincidit que era algú que en realitat ja no m’agradava.

El teu personatge està obsessionat amb l’èxit i el reconeixement. Quina relació tens amb la fama?

La porto bé... Tan bé com puc, perquè és una situació anòmala. Però té contrapartides que m’enriqueixen i em permeten fer coses que m’agraden molt. Tinc força equilibri, potser perquè em sé comportar: no vaig a concerts, passo ràpid pels llocs on hi ha molta gent... La fama és una conseqüència, no la meva fita. El que li passa al personatge, el Richi, és que s’ha quedat estancat en una època que el va marcar i vol quedar-s’hi a viure, però no és possible perquè és un one hit wonder. Tothom coneix algun Richi que vol ser tota la vida el mateix.

I si algun dia no et poguessis dedicar a fer humor? Et fa por convertir-te en un Richi?

No, la professió és molt rica. Fent la pel·lícula he pensat algun cop que m’agradaria formar part de l’equip d’art. Podria ser profundament feliç fent una cosa així. I no hi ha cap moment de la meva vida que m’agradaria quedar-m’hi a viure, el que m’agrada és viure el present.