Literatura
Cultura07/01/2024

‘El bell país on els homes desitgen els homes’ arriba ben viu als 50 anys

Publicat de manera clandestina el 1974, aquesta obra pionera de Biel Mesquida acaba de ser traduïda per primera vegada íntegrament en castellà

PalmaHi ha llibres que per la seva qualitat literària esdevenen històrics. D’altres ho fan pel context, pel moment en què varen aparèixer o per la repercussió que per un motiu o un altre varen tenir no només en l’entorn literari sinó, sobretot, més enllà. I després n’hi ha alguns d’excepcionals que transcendeixen per ambdues raons. És el cas d’El bell país on els homes desitgen els homes, un poemari publicat inicialment de manera clandestina i anònima l’any 1974 i que va esdevenir tota una fita a les lletres catalanes per diferents raons que ara, 50 anys després, es mantenen gairebé intactes.

El seu autor, l’inesgotable Biel Mesquida, era llavors un jove que encara no havia fet trenta anys i que acabava de guanyar el premi Prudenci Bertrana, un dels de més prestigi de la literatura catalana, amb la seva primera novel·la, L’adolescent de sal. “Va ser un escàndol que guanyàs jo, tothom es pensava que ho faria Teresa Pàmies, que en va ser la finalista. Jo era un mallorquí que ningú sabia d’on sortia”, reconeix Mesquida. Tanmateix, haver rebut aquest reconeixement no va significar la publicació immediata de l’obra, ja que la censura ho va impedir. I mentre assistia a reunions on qüestionaven la seva primera novel·la –“és un llibre pornogràfic que es carrega la família, l’Església, l’Estat, la Policia i les institucions”, li varen arribar a dir– no només continuava reescrivint L’adolescent de sal, sinó que es va llançar a la composició d’una sèrie de poemes que lluitaven contra nombrosos fronts. “A la dedicatòria de L’adolescent de sal dic que el dedic a tots aquells que lluiten: les dones, els gais, els estudiants… A tots els que lluiten per expressar els seus desitjos i alliberar-se de la repressió, sigui social, econòmica, de classe, jurídica o religiosa. Aquesta dedicatòria és el preludi d’El bell país on els homes desitgen els homes, relata l’autor.

Cargando
No hay anuncios

‘Ens escorríem entre les fites incandescents / de l’era que és al bell centre dels / culs bastits amb exquisida ràbia / pels alens d’ungles de plaer./ Fou després quan clavàrem aquella / pintada d’esperma als murs de les famílies, dels partits / de les esglésies, de les pàtries, de les nacions: dels ídols”. Aquesta Prova d’epitafi és un dels poemes que millor reflecteixen l’esperit del llibre, un dels primers de la literatura catalana que tracten obertament i de manera explícita l’homosexualitat masculina i que, tanmateix, segons l’autor, té un altre protagonista. “El protagonista és el cul”, exclama apassionadament, “que és el que ens ajunta tots, tots els humans de la terra. És allò que ens fa germans i ens fraternalitza”, s’embala amb una grandiloqüència i efusivitat impossibles de reproduir en un text. “És la intersecció entre homes i dones i trans i heterosexuals i polisexuals. Tots tenim cul i aquest llibre canta de manera plena de càrregues de profunditat a les seves mil i una belleses, plaers, alegries i intensitats”, sentencia.

Cargando
No hay anuncios

La inevitable i enyorada controvèrsia

La primera vegada que el va llegir en públic va ser en una reunió clandestina a l’Institut Alemany de Barcelona, un dels centres estrangers de la ciutat on es podien dur a terme reunions clandestines a principis dels anys 70. “Has de pensar que en aquell temps estava prohibidíssim que es reunissin 30 o 40 persones, i allà ens deixaven sales i ens protegien”, recorda. “Em varen demanar si ho volia llegir i quan vaig acabar la lectura n’hi va haver que em varen dir que allò era un pamflet, que no tenia res de poesia i que era un desastre, i altres que deien que era un llibre fantàstic, que mai s’havia fet una cosa així en la literatura catalana. Un em va dir que era tot molt escultòric, imagina-t’ho! Que eren tot escultures hieràtiques!”, conta Mesquida entre rialles. “Es va formar un merder que em va alegrar molt. En aquell temps tot es discutia, la gent s’apassionava per les coses, i això és el que fa molta falta avui en dia, que no tot sigui blanc o negre. Aquella discussió volia dir que l’artefacte que jo havia fet creava irradiacions, generava controvèrsia, i això m’alegrava molt”. Mesquida parla de tot aquell grup de gent que s’aplegava clandestinament com “els desgraciats de la terra, que lluitàvem contra totes les cadenes que ens reprimien” i es defineix com un d’ells, un que per arribar a compondre i compartir aquells versos primer els va haver de negociar amb ell mateix. “Jo en duia moltes de cadenes. Si encara ara en duc, imagina’t llavors! Però en aquell temps eren molt dures i jo era molt tendre, i en vaig haver de rompre moltes. Parl de cadenes religioses i familiars, sobretot, però n’hi havia moltes altres també”. Una vegada el va haver recitat per primer pic, aquell exemplar mecanoscrit i grapat va començar a circular i va arribar als mercadets i a diferents cercles on es compartia de manera clandestina. “Hi va haver un home a Prada que el venia i va rebre insults”, recorda Mesquida, “li deien que era un llibre de maricons, i això que era un espai suposadament d’esquerra i reaccionari”.

Cargando
No hay anuncios

La repercussió en els escriptors posteriors

El president actual de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, el mallorquí Sebastià Portell, va dedicar a aquest poemari el seu treball de final del Màster de Construcció i Representació d’Identitats Culturals sobre l’anàlisi de la resignificació de la sexualitat. Ell la defineix com una obra pionera, “un pic que no ha estat superat”. “És un llibre que transgredeix els codis del silenci, perquè diu el que no es podia dir; que transgredeix la llei, perquè hem de recordar que en aquell moment les pràctiques sexuals entre persones del mateix gènere o sexe eren perseguides i penades, i que finalment transgredeix el pla lingüístic i formal, perquè hi trobam una llengua lliure i un estil que a través de la forma ho romp tot”, argumenta Portell. “Mesquida va rompre amb tot”, afegeix, “però no ho va fer des de zero, sinó des d’una consciència de les arrels, emmirallat en els clàssics, i tot això va tenir un gran impacte en la literatura del moment. La seva superació dels codis i normes no ha estat superada, valgui la redundància, per ningú”, opina amb contundència.

Cargando
No hay anuncios

De fet, Portell recorda converses amb escriptors com Jaume Creus, que li explicaren l’efecte que va produir en ells la lectura d’El bell país on els homes desitgen els homes. “Em parlaven de l’impacte que els produïa llegir-ho al servei militar, per exemple, que és molt significatiu. Varen ser uns papers que varen circular de mà en mà als cercles underground entre persones que estimaven la llibertat en tots els sentits. I els escriptors que hem vengut després de Mesquida, no només els que ens hem preocupat per aquestes temàtiques de la llibertat sexual o de gènere, sinó aquells que tractam la llibertat personal o les llibertats col·lectives, inevitablement hi hem de passar un moment o un altre per aquest llibre i és un plaer descobrir-lo”. El president de l’AELC té en Biel Mesquida un dels seus referents, molt especialment per la capacitat de “crear tota una sèrie de motlles amb l’objectiu de rompre’ls i que ningú els pugui tornar a fer servir mai més”, una de les qualitats que durant aquests 50 anys han continuat presents en l’obra de Mesquida.

Cargando
No hay anuncios

Malgrat que des de 1974 aquest poemari pioner i transgressor va circular de manera clandestina, no va ser fins al 1985 que en va aparèixer una primera edició amb el suport d’una editorial. “Alberto Cardín era amic meu i li agradava molt el llibre”, conta Mesquida, “i em va dir que el volia publicar. Ell duia la col·lecció El rey de Bastos de l’editorial Laerte i tenia llibertat per fer-ho. Jo li vaig dir que anàs alerta, que li podien fer enrere, però ho va voler fer”. Amb una de les icòniques il·lustracions del britànic David Hockney a la portada, d’un home ajagut nu devora una piscina, i amb un pròleg de Jordi Llovet, la primera edició va servir per confirmar que El bell país on els homes desitgen els homes havia esdevingut un clàssic. De fet, al text signat per Llovet es parla d’autors com James Joyce o Franz Kafka com a influències i s’hi defineix el llibre com “un catàleg del desig amorós a través d’unes formes desconegudes que esdevenen una crònica històrica de les crisis espirituals, simbòliques i de costums que hi ha hagut al segle XX”. En aquest sentit, Mesquida agraeix les lectures que diferents crítics i estudiosos han fet de l’obra, més enllà de la qualificació de poesia pornogràfica que alguns podrien fer simplement per la temàtica. “Jo sabia que el perill existia, que s’entengués així i, de fet, mentre l’escrivia no m’agradava, perquè trobava que els poemes eren molt directes. Jo trob que la literatura ha de ser una visió indirecta del món, que és el que fa que agafi reflexos i multipliqui els sentits. Però al final jo també volia que tengués el perfum de pamflet i de lluita, el perfum de la poesia fonda, el perfum del sentiment i del sexe, i li ho vaig ficar tot. Aquests poemes són petits cops d’estat contra tot”.

En aquests cinquanta anys han estat nombroses les anècdotes que l’escriptor ha viscut amb relació a El bell país on els homes desitgen els homes, des de les reaccions viscudes l’endemà de recitar-ne un fragment a un festival al Quebec –“n’hi va haver que em varen deixar de saludar i d’altres que es varen enamorar”– fins a la proposta que va rebre d’una actriu d’emprar un dels seus poemes, Lluita de classes, per a un recital. “No el va voler recitar sencer, però, i em va demanar permís per retallar-lo. Jo li vaig dir que una vegada publicats els poemes són dels lectors, però que justament aquest és un poema narratiu i conta una història, i no arribar al final… Tanmateix, el va voler recitar i no, no el va llegir sencer”, reconeix. La condició de clàssic d’aquest poemari mig segle després de la seva primera aparició confirma el fet que fa només unes setmanes que n’ha aparegut la primera traducció íntegra en castellà a l’editorial Letraversal i ja se n’ha esgotat la primera edició. “Aquest llibre m’ha donat moltes satisfaccions”, assegura Mesquida, “és el que m’ha generat més interlocució amb les lectores i els lectors. Molta gent s’ha acostat a dir-me que els havia salvat, i 50 anys més tard arriba a lectors que ara en tenen 20 i els diu coses, coses noves, i això és una prova de foc. Perquè la meva voluntat és escriure per als lectors del meu temps, però que vagin més enllà, que ens diguin coses a tots passats els anys. És això el que fa la bona literatura”, reflexiona Mesquida.