Asmik Lescaut

PalmaTorna al Gran Teatre del Liceu Manon Lescaut, de Puccini, i ho fa amb un cap de cartell segurament insuperable, com és el fet que la protagonista sigui una Asmik Grigorian esplendorosa, amb un muntatge que signa Àlex Ollé i dirigeix des del fossat Josep Pons. La segona versió musical de la novel·la d’Antoine François Prévost, que amb el títol de La història del cavaller des Grieux i Manon Lescaut, el mestre de Lucca va aconseguir el primer gran èxit de públic. Un èxit que la cúpula de Ricordi, menys el seu cappare i l’amo, no veia clar per tractar-se de la mateixa història que deu anys abans havia pujat als escenaris Jules Massenet amb no poca acceptació. Tot i que encara hi ha qui diu que Manon només n’hi ha una i no es refereixen a la que ens ocupa, indubtablement aquesta ja té el seu lloc entre les que no han quedat fora dels grans circuits. Que Manon sigui la Grigorian és un valor afegit, tant pel que fa a la part dramàtica, en aquest cas imprescindible, com per la vocal, amb una interpretació, excelsa, impecable. 

Musset en el seu poemari Namouna la defineix com a “Manon! Esfinx admirable, vertadera sirena”, per tant, la protagonista de la darrera Rusalka que vàrem poder veure i sentir al Liceu encaixa a la perfecció amb la descripció. Ella va ser la gran estrella de la vetlada amb la Sola, perduta, abbandonata com a rúbrica d’una interpretació memorable. No cal dir que els aplaudiments retronaren com un clamor, els de les grans nits. El seu partenaire va ser Ivan Gyngazov, substitut de Joshua Guerrero ja en totes les funcions restants, de veu poderosa, però encara mancada de color, uniforme, amb pocs registres per a un personatge que viu una metamorfosis tan evident. Iurii Samoilov, que com a la novel·la és el germà i a l’òpera de Massenet, el cosí, va enllestir un personatge com es requereix. Millor encara Donato Di Stefano, com a Geronte di Ravoir, com també Andrea Antognetti en funcions de fanaler, tot i que no entenc que el converteixin en un travesti. Impecable el cor del Liceu, mentre que Pons i l’orquestra exhibiren talent amb el meravellós Intermezzo. Es va excedir en alguns moments, massa, amb els decibels i va tapar els cantants, que no és menys cert que no ho tenien senzill dins un escenari completament obert que jugava en contra dels protagonistes de sobre del prosceni.

Un escenari que en totes les diferents situacions exhibia unes immenses lletres que deien LOVE, per si teníem dubtes del que es tractava. Hauria estat millor tenir més cura de la continuïtat de les diferents situacions a cada acte, com per exemple, com passa d’estar a punt d’anar a un convent a fer-se puta, amb una escenografia que tot i que espectacular no feia més que distreure’ns de la història. O com per art de màgia es troben caminant, sols, en el quart acte enmig d’un desert, o el que vulgui que sigui Ollé, on tampoc no falten les lletres que encara recordaven que els dos protagonistes estaven molt enamorats. Tot i això, gran espectacle amb el meravellós centelleig d’una estrella gens fugaç.