Menorca i l'art global: així es consolida el rumb cultural de l'illa

CiutadellaEl centre d’art Hauser & Wirth, estrenat fa cinc anys a Menorca amb una exposició de Mark Bradford, obre ara la sisena temporada a l’illa del Rei del port de Maó. Ho fa de bracet de Rashid Johnson, un artista multidisciplinar nascut a Chicago que aterra a Menorca amb Directionless, una gran mostra col·lectiva que ha volgut compartir amb Charles Gaines, Firelei Báez i Cristina Iglesias perquè duguin l’obra d’artistes externs a la galeria. Fins a 28 creadors de deu països diferents hi estan representats. Tots junts donen forma a la major exposició que fins ara s’ha muntat en aquest emblemàtic indret, ja que ocupa tant les galeries com l’espai exterior de l’illot.

La mostra ens despulla les diferents visions que els creadors de tot el món tenen sobre el context de profunda desorientació que vivim en l’actualitat i ens proposa aprofitar aquesta incertesa de manera productiva. “No és un mapa, sinó un conjunt d’estratègies per continuar avançant quan el terreny on ens movem ens és desconegut”, resumeix Johnson.

Hi arribam amb el vaixell que surt del moll de Llevant del port de Maó, amb una seixantena de periodistes italians, francesos, americans, japonesos i britànics a bord. Tots ells convidats per la galeria per difondre les novetats de la temporada i l’atractiu d’aquest espai d’art i calma al bell mig del Mediterrani.

El mateix Rashid Jahnson, present a la inauguració, ens dona la benvinguda i proposa ajuntar-nos i intercanviar sensibilitats en l’admiració de l’art per tal que les obres vagin creant xarxes a dins nostre. “L’art no es llegeix, només es llegeixen els llibres. L’art entra en conflicte amb tu”, diu. Després, la coordinadora de l’exposició, Alexis Lowry, s’encarrega d’explicar al detall les connexions de totes les obres que s’hi exhibeixen.

Totes, amb un mateix vincle: l’arqueologia, el pas del temps, la identitat, el colonialisme, el llegat i, en aquest sentit, l’interès per les roques i els substrats, pel material exposat en una illa amb tanta història. És un gran qüestionament sobre l’art, amb el color i la llum com a elements estructurals de l’obra i sempre amb la mirada posada en com ens orientam amb l’espai i el temps.

D’això va, precisament, Directionless. De veure com, en un moment en què la credibilitat política s’ha afeblit i l’angoixa ecològica s’intensifica, ja no disposam de punts de referència estables. I és aquesta pèrdua temporal del rumb el vertader motor d’aquesta magna exposició, on es donen respostes contemporànies i artístiques, des de l’abstracció, la figuració i el collage, a aquest desencís.

Charles Gaines hi aporta de diferent manera. Des de les fotos de criminals dels anys 90 que surten fotografiats a l’escena del crim i amb el cel nocturn que hi havia llavors fins a les 7.500 petites rajoles fetes a mà que omplen la paret del fons de la primera sala, tot representant la sortida del sol. És la seva manera de plasmar com les persones contribuïm individualment a la identitat col·lectiva.

En les sales posteriors trobam l’empremta de la història transformada en art, amb referències al mur de Berlín, una dona sacsejada a les manifestacions per la independència a Barcelona i 50 petites fotos reals de gent negra oprimida al sud dels Estats Units als anys 40, entre d’altres. Per no esmentar el mapa mental sobre la raça, la identitat sexual, l’homofòbia i el racisme que Lyle Ashton Harris ha convertit en un cromàtic collage de lletres, idees i obsessions personals. I els dibuixos conceptuals de Baselitz i la proposta de gran format Concatenations, de Michael Joo, que exhibeix grans pilastres suspeses al sostre amb les palanganes que feien servir als hospitals els malalts de sida durant l’època més dura de l’epidèmia als anys 80.

Itinerari d’escultures per guiar al visitant

A fora, el jardí i voltants de la galeria són també plens d’escultures. Quasi des de la mateixa arribada, on ens reben les inscripcions en àrab que han inspirat Rayyane Tabet per fer una elegia a Menorca en record d’Abu Umar, que va ser el darrer rais del Taifa de l’illa abans de la reconquesta cristiana del 1287.

Les escultures les ha seleccionades l’artista espanyola Cristina Iglesias i s’estenen també per les façanes i camins, formant part del recorregut que segueix el visitant i que connecten amb l’arquitectura i l’entorn, un paratge protegit enmig del segon port natural més gran d’Europa.

Iglesias lliga el conjunt format per les escultures d’Ali Cherri, Mona Hatoum i Rayyane Tabet a la mar que envolta l’illa del Rei, que “és també un espai de suspensió i d’incertesa”. Com Menorca mateix que, “amb la seva localització a l’oest de la Mediterrània, ofereix un escenari privilegiat per repensar com la mar hauria de servir per unir persones i cultures i no com a frontera”. L’illa del Rei s’omple així d’obres i artistes que parlen entre elles i deixen entreveure la seva diferent sensibilitat.

Un laboratori educatiu entre universitats

La proposta artística es complementa amb un projecte educatiu que, en col·laboració amb les universitats de les Balears i Barcelona, ofereix un espai interactiu on generar idees noves i mètodes de treball. En els mesos vinents, fins al 25 d’octubre, també s’hi duran a terme actuacions en directe, festivals, tallers, conferències i sessions de dibuix per a totes les edats.

La menorquina Tònia Coll, doctora en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, destaca l’experiència positiva que ha suposat la col·laboració amb Hauser & Wirth. Els alumnes del seu màster s’han interrelacionat amb la Universitat de les Illes Balears per esdevenir “mediadors i poder explicar així l’art a tot el públic”.

El laboratori educatiu que han muntat i que es pot veure al final de la visita a l’exposició, “lliga el caràcter internacional dels artistes amb la peculiaritat mateixa de Menorca per fer arribar l’art des de baix”.

Coll diu que ha seguit les directrius del mateix Rashid Johnson, “que convida no a llegir l’obra ni a apropar-nos-la des de la raó, sinó a interaccionar-hi. És una exposició internacional que perfectament podríem veure als grans museus del món i ens hem d’enorgullir de poder-la mostrar a Menorca”.