Cultura 07/10/2017

Any Arxiduc (bis)

3 min
El vestit que llueix Catalina Homar, el signa Cortana, que és garantia de bellesa i harmonia però també de practicitat.

Teatre Principal.- Segueix la temporada al Principal amb la gran estrella de la programació. Sens dubte. Una bona prova d’això és que la nit de l’estrena era tot glamur. Una gentada. Polítics, d’un signe i d’un altre, expolítics, intel·lectuals, escriptors, periodistes, artistes, vedets, galeristes, empresaris, amigues, amics, pares, mares, cosins, cosines, actors, actrius, aquells a qui els ha tocat la pedrea del Principal, els crítics… Amb un any de retard i amb tot mereixement arribava l’hagiografia teatral de Catalina Homar, una idea de Catalina Solivellas, la protagonista, que va ajuntar José Carlos Llop i Rafel Lladó per tirar endavant el projecte que ja és sobre els escenaris, amb el títol La nit de Catalina Homar. És un monòleg en què la protagonista conta la seva versió dels fets que la feren famosa, la seva visió de l’Arxiduc, amb virtuts i defectes, la història d’amor i la de conveniència, les alegries i els patiments, el plaer, la joia, la tristor, els moments de glòria i la caiguda en desgràcia, el rebuig dels seus, la reivindicació del seu comportament, que avui no s’aguanta però vist en la distància és el que hi havia, i potser en aquest punt hi ha un afegit sociològic més important i interessant del que pugui semblar en un principi. El text de Llop és acurat, ben contextualitzat, farcit d’informació i escrit de manera que el personatge es fa creïble, tot i que parteix d’un plantejament que podria semblar excessivament poètic, però que sobre l’escenari queda resolt amb prou eficàcia, la suficient perquè sembli una dona de poble i d’un temps llunyà, sense caure en els trets més habituals del costumisme fàcil i ranci. Fàcil és l’acudit, o referència metafòrica, dels mallorquins i els alemanys, que no s’entén dins un conjunt tan sòlid, tan íntim. Estalviable, que és també un eufemisme, és l’autoinclusió de l’autor dins l’obra. Pel que fa al treball de Catalina Solivellas, actriu de reconeguda solvència, va trobar l’equilibri, el to adequat d’un personatge ric en matisos per la seva metamorfosi personal, però li va mancar ampliar la gamma de colors, fer més palesa aquesta transformació i diferenciar els distints estats d’ànim segons la circumstància vital de la protagonista. Impecable la posada en escena, amb una recreació videogràfica estèticament impecable, projectada sobre una tela que sembla una pintura de Ñaco Fabré, a càrrec de Miquel Àngel Raió, que ens endinsa d’alguna manera dins la psicologia del personatge. De la mateixa manera, i fins i tot una mica més, la música, a càrrec de Jaume Manresa, esdevé un altre factor introspectiu fonamental a l’hora d’explicar els diferents estadis de la narració i de qui la conta. El vestit que llueix Catalina Homar/Solivellas el signa Cortana, que és garantia de bellesa i harmonia, però també de practicitat, que en aquest aspecte recorda el que Mercè Paloma dissenyà per a Blanca Portillo a El testamento de María. Res no acabaria de funcionar sense una batuta ferma, la de Rafel Lladó, coneixedor del discurs i capaç d’envoltar-lo de la màgia imprescindible per convertir un petit-gran confessionari en un immens espectacle.

Bunyola.- Michael Thomas, Salvador Esteve, Clara García i Paloma García varen oferir un concert extraordinari, tres quartets de corda, Op. 76 de Joseph Haydn, Op. 110 de Dmitri Xostakòvitx i Op. 41 de Robert Schumann. Impecables en l’execució, eficaços en els diferents, molt diferents, traços musicals de cada composició. Un tret de sortida del festival bunyolí que va fer goig.

stats