Al-Andalus

Liceu. - Simon Boccanegra, de Giuseppe Verdi, ha estat el plat elegit per commemorar el 50è aniversari del debut de Plácido Domingo al Gran Teatre del Liceu. Un esdeveniment que tindrà lloc el proper 23 d’abril, amb un pròleg que no desdiu l’homenatge en qüestió, perquè l’encarregat d’obrir les funcions és, ni més ni menys, que Leo Nucci, el baríton verdià per excel·lència. Val a dir que a l’altura mediàtica de Domingo. Per una altra banda, l’imponent Fabio Sartori havia de ser l’encarregat de donar vida i veu a Gabriele Adorno. No va poder ser, per indisposició del tenor, i a les deu del matí varen avisar Josep Bros perquè s’incorporàs al repartiment, en un paper que no havia cantat mai, però que estava preparant. I de cop i resposta la història somiada es convertí en realitat. Bros va ser l’estrella de la funció, el més aplaudit; mostrà seguretat dramàtica i un fraseig encomiable. Tot amb permís d’Àngel Òdena, que cantava el Paolo Albani. Circumstància que deixà clara des del Che dicesti? en el trio, juntament amb Leo Nucci i Damián del Castillo, com a Pietro, que obrí la segona versió de l’òpera de Giuseppe Verdi, revisada per Arrigo Boito, qui ja estava treballant per al compositor amb Otello. No és que Nucci ho fes millor o pitjor, però setanta-dos anys són els que són, i la seva veu ha perdut brillantor i potència, resolta amb professionalitat i experiència, com també el domini dels aguts i l’avellutada veu que sempre l’han caracteritzat i l’han convertit en una de les llegendes vives de l’òpera. Barbara Frittoli va ser Amelia Grimaldi, però no va ser el seu dia. Començà amb el Come in quest’ora bruna, molt decebedora, nerviosa, petita interrupció inclosa, per no parlar d’uns aguts impossibles, que sens dubte marcaren la seva intervenció, tot i que millorà de manera ostensible en la resta. No era gaire difícil, i va estar correcta en el seu moment del Pace! Pace! de la més famosa ària de l’òpera, la multitudinària Plebe! Patrizi!.

Tampoc no va ser una feina memorable la de Masimo Zanetti al capdavant de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, que sonà plana, sense força, que no és el mateix que fort, ni passió. Un poc com el conjunt de tot plegat, cor inclòs, encara que com gairebé sempre a un bon nivell. Intemporal la posada en escena de José Luis Gómez, espectacularment minimalista, fosca perquè així ho requereixen les diferents històries que es van entrecreuant i no sempre de manera gaire intel·liglible. Més discret pel que fa a la direcció d’actors. En conjunt, tot molt discret, sene arribar a les expectatives, sobretot tenint en compte que veníem d’un Götterdämerung excepcional.

Auditòrium.- Si Simón Boccanegra, de Verdi, està basada en una novel·la de l’andalús Antonio García Gutiérrez, de qui ja havia “operat” Il trovatore, La força del destí també està basada en l’original literari d’un altre andalús, el duc de Rivas, concretament de la seva obra més coneguda, Don Álvaro o la fuerza del sino. I amb el preludi d’aquesta òpera, Pablo Mielgo i l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears iniciaren el dotzè concert de la temporada. Per obrir boca, un aperitiu per fer dits, no gaire més, però sens dubte una bona manera d’encalentir el fidel respectable. També un bon preludi del que vindria a continuació, el Concert per a piano núm. 5, de Camille Saint-Saëns, conegut igualment com L’egipci, interpretat per Javier Perianes com a solista. Un compositor que abjurava de Verdi de manera desaforada, mentre bevia de les fonts wagnerianes, per després posar a parir també l’alemany. La història ha posat cadascú al seu lloc, fins al punt que durant molts d’anys al francès, manierista i nin prodigi l’han titllat de compositor fred, sec i mancat de sensibilitat. Qüestió de modes i gustos. Avui dia Saint-Saëns ha pujat molts escalons en el seu estatus internacional i és un habitual amb un bon grapat de les seves composicions. De fet, el que ens ocupa l’interpretarà Perianes el proper dimecres a Londres acompanyat per la London Philarmonic Orchestra. També és cert que un nombre considerable d’elles ha passat a milllor vida. Pel que fa al Concert núm. 5, potser no és una de les més conegudes, sobretot si el comparam amb el núm. 2, al qual deu algunes influències, però en qualsevol cas es tracta d’una notable composició . Dit això, Perianes, per cert també andalús, ens va fer oblidar qualsevol altra consideració que no fos una interpretació superba des dels primers compassos. Fluïda, enèrgica, sensible i amb la tècnica imprescindible per interpretar Saint-Saëns amb solvència, fet que li reportà una no menys enèrgica salva d’aplaudiments, i ell ens va obsequiar amb la melanconiosa Canción de Manuel de Falla, andalús, de Noches en los jardines de España. Per acabar, Mielgo i l’orquestra posaren la nota oriental amb el poema simfònic “Sekherezada, de Nicolai Rimski-Kórsakov, amb el concertí Smerald Spahiu interpretant el tema que es va repetint a cada moviment, acompanyat per l’arpa de José Antonio Domene, per establir posteriorment tot un seguit de diàlegs amb diferents instruments, com és ara el violoncel, trompa, clarinet... que aporten color i frescor a una composició que sempre, si més no, es fa molt agradable.