Adeu a Lluís Vivern, el músic que volia continuar caminant

Palma"No pot ser un final, vull seguir caminant". Aquesta és l'única frase que canta –que crida, que clama, però des d'una fermesa inalterable– el músic de Palma Lluís Vivern al seu disc Ona, un EP que va publicar el mes de gener d'aquest any. Ahir, 19 d'octubre, va apagar-se per sempre la veu del músic, estimat amb devoció pels seus amics, família i companys. Feia anys que estava malalt, i al seu disc, concretament a la darrera cançó, Sa Cala, Lluís encara canta que vol continuar i empènyer la vida.

Se'l coneix per haver tocat la guitarra i el banjo amb la banda Boc, però Lluís Vivern, que tenia 36 anys, també va ser professor de guitarra, va pujar a l'escenari amb nombroses bandes de l'illa i va participar en la gravació de projectes d'altres músics. Anit, els que el coneixien i l'estimaven varen omplir les xarxes de missatges de comiat. El recorden sempre carregat amb la guitarra, enyoraran la seva aguda sensibilitat, diuen d'ell que era un home de pau i de gustos i preferències musicals clares, amb una tècnica i ofici de músic envejable. Tot i els anys de malaltia, poques vegades s'està preparat per acomiadar algú tan jove i amb tanta alegria per viure la vida.

Miquel Àngel Aguiló fou professor de guitarra de Lluís Vivern al Conservatori Superior de Música. Per a ell, i per tots els que el varen acompanyar en algun moment de la seva vida, la notícia de la seva mort ha estat "un cop molt fort": "D'ençà que vaig saber que havia mort he donat moltes voltes a les estones que he passat amb ell. No oblidaré mai l'optimisme i la vitalitat que transmetia. Aquesta manera que va tenir d'afrontar una situació extremadament difícil és, per a mi, un exemple de vida", diu el professor, que recorda quan Lluís li telefonava durant les setmanes de quarantena: "Em donava ànims, ell a mi. Això no ho sap fer qualsevol".

Joan Frontera, un dels seus amics i també integrant de Boc, encarregat de fer sonar el piano, el flabiol, el tamborí i l’acordió a l’agrupació, també destaca la vitalitat i el caràcter alegre de Vivern: “Sempre estava de broma, era una persona amb molt d’humor, amb ganes de riure. Hem viatjat moltíssim junts, hem compartit anys de carrera… Érem grans amics”. El tarannà energètic del músic es veia damunt l’escenari: “Sempre pegava bots i feia voltes mentres tocàvem en directe”, recorda Frontera. Tot seguit podeu veure i escoltar una cançó de la darrera actuació de Vivern amb Boc:

"Mai és un bon moment per morir", diu Aguiló, i "menys si és algú així de jove". "Els professors tenim una sort, i és que, a vegades, no només ensenyam, sinó que també aprenem. Amb en Lluís vaig aprendre coses tan senzilles com la importància de tenir una passió desmesurada per la música. Ell la tenia, però només per la música que li agradava, això sí". Explica que Vivern era una persona de gustos clars, i que això provocava, en moltes de les classes, debats intensos. "Vaig intentar que s'obrís a estils que no li interessaven, però va ser ell qui va aconseguir que jo posàs l'orella a músiques a les quals potser no m'hauria acostat pel meu propi peu". L’àlbum Aqualung, de la banda britànica de rock progressiu Jethro Tull, és ara un dels discos predilectes d'Aguiló, a qui va arribar gràcies a Vivern.

Qui va ser professor de Lluís també explica que era un gran coneixedor de la música dels Beatles, un fet que també destaca el seu amic Frontera: “Sempre estava cantant alguna cançó dels britànics, va tenir diversos grups de versions d’ells. A mi em deia: 'Joan, és massa complicat, això que escrius. Li agradaven les coses senzilles. Era un al·lot molt sensible, sentimental”, diu l’integrant de Boc, uns trets –la sensibilitat, la part més emocional– que no eren, per res, incompatibles amb la seva faceta més bromista i animada.

A banda dels records que guarden tots aquells que varen passar estones amb Lluís Vivern, i de totes les seves aportacions a discos d'altres artistes, el seu llegat és l'EP Ona, que va publicar el passat gener. "Va convidar col·legues a participar en aquella gravació. És un disc petit, just té cinc cançons, però és molt recomanable. És un disc absolutament sincer que va preparar i gravar quan ja estava malalt. Les cançons no tenen artificis, són directes, sinceres, senzilles. Transmeten una alegria de viure que escarrufa. Vaig passar molt de gust d'escoltar-lo, perquè a través d'aquesta música pots reconèixer la persona. Quan una persona és capaç de fer música i que qui l'escolti en reconegui l'autor és que estam davant un gran músic. En Lluís ho ha estat, tenia un llenguatge propi i sincer, i això diu molt de la persona que ha estat. Jo el recordaré sempre amb molt d'afecte", conclou Aguiló.

El món de la música de Mallorca diu adeu a un gran músic, un bon amic, un company admirable, un guitarrista envejable, una persona d'una qualitat humana excepcional i amb devoció per viure. Se'n va el músic que cantava que volia continuar caminant.