ENTREVISTA

Samuel Diz: “Les dones són les grans silenciades de la Generació del 27 pel franquisme”

És guitarrista clàssic i investigador de la música de la Generació del 27 i l’exili de la Guerra Civil espanyola

Samuel Diz és guitarrista clàssic i investigador de la música de la Generació del 27 i l’exili de la Guerra Civil espanyola. Reconstrueix -assegura-“una identitat musical silenciada i oblidada”. Els darrers anys, s’ha dedicat a recuperar composicions inèdites de músics com Gustavo Durán, Salvador Bacarisse, Simón Tapia Colman, Gustavo Pittaluga i Rosita García Ascot. Ho ha fet amb fonts documentals primàries i testimonis vius de l’exili de la guerra, i amb residències d’investigació a Mèxic, Puerto Rico, Itàlia i França. Aquest dissabte interpretarà algunes d’aquestes peces oblidades a la Fundació Miró, en el concert La música de l’exili republicà. 80è aniversari.

Per què parlau d’un concert que reconstrueix una “identitat musical silenciada”?

Perquè rescat els intèrprets musicals de la Generació del 27. La literatura i l’art són molt propers, però si ens aturam a pensar quina va ser la música original d’aquestes arts coetànies, la música és la gran desconeguda. En aquest cas, el concert se centrarà en la vida de Joan Miró i quines relacions personals hi havia entre ells, sempre a partir del repertori original d’aquests autors.

Quina relació hi ha entre aquests autors i les arts plàstiques?

El mateix Miró va anar a París, i París és llavors el bressol del cubisme, que té molta relació amb la música i, en especial, amb la guitarra. Els cubistes agafen la guitarra com un instrument de transformació pictòrica i els compositors d’aquella època tenen una obra molt intensa pel que és la guitarra.

Miró té relació amb algun d’ells?

Sí, especialment amb Robert Gerhard. Varen tenir una relació molt estreta, se’n conserven cartes i postals, i varen estar treballant en un projecte conjunt. Tocaré una obra que Gerhard va escriure per a la ràdio BBC, una adaptació de Per qui toquen les campanes d’Ernest Hemingway.

Per què són tan desconeguts?

Un dels motius pot ser que un nombre molt escàs de persones pot llegir una partitura, mentre que a una obra pictòrica o a la literatura gairebé tothom hi pot accedir. Un altre factor pot ser el fet que la música en aquell moment va adquirir un llenguatge molt d’avantguarda, difícil d’entendre de vegades. I ja l’exili, la dispersió territorial va fer que potser als països on residien sí que es coneixien, però no a Espanya.

Hi ha característiques en comú entre tots aquests compositors?

Tots parteixen de cançons populars i les transfiguren. També és un moment en què es recupera la música del segle XVI, igual que en la literatura es recupera el Siglo de Oro. La música en el XVI estava escrita bàsicament per a la viola de mà, i als anys 20 i 30 hi ha un moviment de recuperació molt fort d’aquest instrument.

En aquesta generació hi ha noms com Gustavo Durán.

Sí. Gustavo Durán té una vida fascinant. Va ser una persona molt activa durant la Guerra Civil pel bàndol republicà. Després se’n va anar als Estats Units i va patir la caça de bruixes per la seva proximitat amb el Partit Comunista. A més, va ser un dels primers treballadors a l’ONU. Té una biografia molt curiosa.

Hi ha una dona: Rosita García Ascot.

Les dones són les més silenciades de la Generació del 27 pel franquisme. Rosita García Ascot n’és una, del grup de compositors més vinculats a Madrid. Formava part del Lyceum Club Femenino [una associació d’artistes que va funcionar entre el 1926 i el 1939, impulsat per l’escriptora María de Maeztu]. Ella era pianista, deixebla de Manuel de Falla. Va anar a l’exili a Mèxic i allà va obrir la galeria d’art Diana. Va descobrir grans noms de les arts com Remedios Varo i Pedro Friedeberg, aquest darrer encara viu i en auge a Llatinoamèrica.

Com heu arribat a investigar aquesta generació de músics?

Allò que em fascina és la riquesa interdisciplinària d’aquesta generació de creadors. El contacte constant de la part musical amb la història, la literatura, l’art i el cinema en aquell moment. Em té atrapat. Visc per a això i d’això.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF