Bartók no és senzill, Txaikovski...

Sisè concert de la temporada amb convidats de luxe. Per una banda, el solista mallorquí, i ja internacional, Francisco García Fullana, tornà a tocar acompanyat per l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears i no ho posa fàcil al pati de butaques. En la visita anterior interpretà Sibelius i aquest cop ha portat la música de Béla Bartók a l’Auditòrium, gairebé ple, amb tots els riscos que comporta un compositor d’aquestes característiques. Des del principi de la modernitat, “un contemporani que encara s’entén”, que rebutjava l’atonalitat completa, però que al mateix temps innovava des de la música folklòrica del seu país. Potser és un dels ponts perfectes per travessar la línia que divideix dues maneres antagòniques d’entendre la música. Els seus detractors marquen precisament el Concert per a violí núm. 2 com el principi del seu declivi, poc abans de partir fugint de la follia ària -tot i no ser jueu- cap als Estats Units, on la seva existència tampoc no va ser un camí de roses i on finà gairebé en la indigència. Els seus incondicionals no dubten a qualificar de superba la composició. I allò cert és que a l’intermedi hi havia divisió d’opinions. “Aspre”, vaig sentir que deien, i ho és, però el to emprat potser no era el que corresponia. Un altre deia: “No és fàcil, però interessant”. I així tantes com pugueu imaginar. Però tornant a García Fullana, cal dir que el violinista no va decebre. Tot i tocar amb la partitura al davant, va mostrar les seves peculiaritats, les seves dèries interpretatives. Va ser tot un espectacle amb el qual el solista féu aflorar tots els trets del compositor, que no són pocs. Cercar aquest equilibri entre les diferents maneres d’entendre la música sempre és un repte per a l’intèrpret i García Fullana ho va fer d’una manera molt eclèctica i personal, sense perdre intensitat a l’hora d’atacar les cordes i al mateix temps conservant tota la puresa dels harmònics.

Un altre comentari: “S’ho paga escoltar un Bartók, per després poder escoltar un Txaikovski”. Simfonia núm. 5, op. 6, mi menor del compositor rus, a qui la vida tampoc no va somriure gaire, com quedà palès a la seva cinquena simfonia. Opinions sobre les qualitats intrínseques de la composició, també n’hi ha per a tots els gustos. Per exemple, la del mateix Txaikovski, que pensava que se li havia acabat la inspiració. Pel que fa a mi, val a dir que som de la generació que va poder veure a les pantalles d’art i assaig la pel·lícula de Ken Russell La passió de viure (1969), lliure traducció de The Music Lovers, què hi farem, la biografia cinematogràfica de Piotr I. Txaikovski, a qui donava vida Richard Chamberlain. Naturalment em vaig convertir en incondicional del compositor, de Karajan i de la Deutsche Gramofon, tot i que la peça en qüestió no figurava a la banda sonora.

El temps que ha transcorregut des de la seva composició ha afeblit els dubtes, i la tristor i la nostàlgia en subtil in crescendo formen un inabastable calidoscopi de diàlegs entre els diferents instruments amb preponderància del metall -correcte, el solo de trompa executat per Miriam Merino- i amb els quals l’altre convidat, el director Eivind Gullberg Jensen, oferí un autèntic ‘clínic’ de direcció, sense partitura.

Domini i control absolut, sense estalviar ni una indicació. I l’orquestra responent. Gran concert.