Quan ets massa jove i massa gran per ser mare

Som a punt de fer-ne 30 i encara no sé si ja faig tard a ser mare o si encara som massa jove. O aquesta, almenys, és la dicotomia que em plantegen les potencials padrines de la potencial criatura: ma mare i la meva sogra. Em fascinen —i m'omplen de més dubtes— els parers tan antagònics que tenen quant a la meva també potencial maternitat: les poques presses d'una i les ganes de l'altra; les preguntes i ànsies de saber, davant la despreocupada ignorància; el fet de ser la seva nina versus donar-li una nina.

“I tu, saps si vols ser mare?” –em va demanar, fa un temps, la mare del meu al·lot, mentre sostenia als braços la seva neta, la filla de la meva cunyada, una nina tan adorable que és capaç de fer-me brotar un instint maternal que ni jo sabia que tenia. “Tot i que, vaja, quina pregunta que t’he fet, ara”–va afegir de seguida, atabalada, supòs que davant el silenci i la cara d’estupor amb què vaig reaccionar.

“Bé, sí. Diria que sí. Tampoc és que tingui pressa” –vaig aconseguir contestar de manera automàtica, com si en lloc de respondre la pregunta m’hagués de defensar d’ella. Tanmateix, les dues sabem que aquesta conversa podia acabar sent un camp de mines, així que per l’estima que ens tenim ho vàrem deixar córrer per aquesta vegada. Tampoc no li vaig dir cap mentida. De moment, faig més voltes a les expectatives que tenen els altres sobre la meva maternitat que a les meves pròpies. Si fos prou valenta, em demanaria seriosament si això no vol dir alguna cosa. Però per què cercar-me maldecaps quan, simplement, puc dir que “no tinc pressa”?

Ara bé, tota la pau i tranquil·litat que em dona aquesta frase desapareix quan és ma mare qui la pronuncia. Si les preguntes de la meva sogra m’inquieten, la manca d’interès total de ma mare em pertorba encara més. Entre ella i jo ens mantenim al marge del tema, alienes. Xerram de les meves amigues, de les que queden embarassades, de les que ja fa un parell d’anys que són mares, de les que ho voldrien ser… Però mai ens referim a mi. També conversam sobre el futur, d’on viuré, de les habitacions que tindrà ca meva, de la poca capacitat de conciliar de la meva feina… I les criatures no apareixen enlloc: ningú no demana per elles, mai no formen part dels plans. Res de tot això no li genera cap mena d’inquietud davant del fet que, potser, en algun moment seré mare. És com si haguéssim fet un pacte de silenci que no record haver signat. En les converses amb ma mare, em convertesc en un ésser asexuat, estèril, eternament massa jove, fins a tal punt que m’arriba a semblar mentida que jo hagi nascut amb la capacitat de crear vida.

L’embaràs, els bebès, la criança… són coses que pens en primera persona –ho vulgui o no– quan som amb la meva família política. En un dels darrers dinars que hem fet, la meva sogra va proposar un brindis pel Dia de la mare:

“Per les mamis i les futures mamis!” –va exclamar, picant-me l’ullet. En aquesta ocasió, no va haver-hi paraules de resposta, només una mirada fugissera i un intent de somriure que, ara sí, em delatava. Ningú no m’ho va tenir en compte; tots vàrem riure com si no hagués passat res.

L’endemà, quan encara feia voltes a aquella escena, vaig decidir fer un experiment i provar d’ajuntar aquests dos pols que tant es repel·leixen. Passejant amb ma mare, li vaig explicar el que havia passat, xerrant de jo mateixa en uns termes que no estic acostumada a emprar i que em feien sentir com una nina jugant a ser gran.

“Vaja! Però digues-li que tu ara no estàs per a aquestes coses” –em va contestar, amb mitja rialla, just després que li hagués reproduït l’escena del dinar i el brindis de la meva sogra. M’hauria agradat assentir, convenir que tenia raó, que allò era una burrada. Però la realitat és que estic a punt de fer-ne 30, i encara no sé si ja faig tard a ser mare o si encara som massa jove.