25 anys de cultura: més professionals, igual de precaris

PalmaMolts dels canvis que ha viscut el sector cultural a les Illes Balears en els darrers 25 anys es poden resumir en un que els defineix de manera molt clara: s’han fet els primers passos per a la professionalització d’aquells que l’integren. Tots els experts consultats coincideixen a assenyalar que tant en l’audiovisual com també en la música, així com en l’àmbit de la literatura i de l’escena teatral, en aquest primer quart de segle XXI s’ha avançat en relació amb les condicions de treball dels qui s’hi dediquen. Aquestes millores no es poden deslligar de certes polítiques públiques que s’han desenvolupat en aquest sentit –amb l’actual catàleg de subvencions disponibles com un dels seus eixos principals– i que han derivat en l’aparició de llocs de feina i centres de formació. També han permès més diversitat d’estils, temàtiques i gèneres explorats pels creadors de les Balears i, en definitiva, un major reconeixement i connexió amb l’audiència, tant local com de fora.

Ara bé, tot plegat ha implicat una burocratització que no sempre beneficia l’àmbit creatiu i, lamentablement, si hi ha una paraula que encara ara defineix el sector és ‘inestabilitat’. Tot i la millora de les condicions de feina, el dia a dia dels qui es dediquen a la cultura segueix majoritàriament travessat per una precarietat que ja l’acompanyava fa 25 anys. Com apunta el guionista Ernest Riera, “s’ha començat a caminar per dotar el sector d’estructura, però falta que les institucions i la societat hi creguin del tot, que realment s’entengui que la cultura no només és necessària sinó que també pot ser beneficiosa en l’àmbit econòmic, polític i social”.

Més produccions

L’àmbit audiovisual és un dels que de manera més clara i evident ha experimentat aquest canvi. L’any 2000, els qui es podien dedicar a la producció audiovisual eren casos excepcionals, i ho feien principalment en documentals o curtmetratges. En aquestes dues dècades i mitja ha arribat a les sales la primera pel·lícula de ficció dirigida per una dona de les Illes –Bittersweet Days, de Marga Melià, estrenada el 2017–, s’han rodat centenars de peces i el talent illenc ha estat reconegut a premis com els Goya, on Jaume Carrió i Laura Gost recolliren el de millor curtmetratge d’animació per Woody and Woody, Carles Bover el de curt documental per Gaza i on el gran cineasta mallorquí, Agustí Villaronga, va fer història amb Pa Negre l’any 2011, convertida en la producció en català que més guardons havia rebut mai en aquests premis.

IB3 i l’aparició de les plataformes

En tot cas, una de les fites més destacades per al conjunt de l’audiovisual en aquests primers anys 2000 va ser el naixement d’IB3, l’ens de radiotelevisió pública que va començar les emissions l’any 2005. De llavors ençà ha esdevingut una peça clau per al desenvolupament i consolidació de nombroses productores, que han proporcionat contingut creat específicament per a la cadena i que han pogut engegar coproduccions amb el suport de l’ens. Entre les sèries, destaquen casos com el de Treufoc, un thriller produït per la televisió autonòmica que, gràcies a la distribució internacional, s’ha pogut estrenar a països com els Estats Units i Canadà.

De fet, la internacionalització dels projectes, gràcies sobretot a l’auge de les plataformes, és un altre dels moviments substancials que ha viscut aquest sector, i no només a les Balears. “Les plataformes han donat visibilitat a moltes obres de petit o mitjà format que han esdevingut produccions internacionals. Pel·lícules o sèries independents que, com a molt, tenien audiències reduïdes, que eren considerades productes locals, i que ara poden arribar fins a l’altra punta del món. I això ha fet que hi pugui haver també més llibertat creativa, i moltes més possibilitats a l’hora d’encarar un projecte”, comparteix Ernest Riera, guionista de pel·lícules com Primate i Nowhere.

L’auge dels festivals

En l’àmbit del cinema, en aquests 25 anys han desaparegut la gran majoria dels videoclubs i també moltes de les històriques sales de cinema, com el Metropolitan de Palma i el Novedades d’Inca. Els Renoir varen passar a ser el CineCiutat l’any 2012 gràcies a una iniciativa ciutadana que 13 anys després continua activa. El tancament de sales ha coincidit amb l’auge dels festivals, que en l’àmbit del cinema han vist florir propostes com l’Atlàntida i l’Evolution a Mallorca, a més del Menorca Doc Fest o l’Ibiza Cine Fest. Aquesta transformació s’ha produït també en l’àmbit de la música: l’aparició del Mallorca Live ha coincidit amb la desaparició d’una part important dels locals que oferien programació estable de música en directe a Mallorca, com Sonotone, Casino Royal i Bluesville, entre molts altres. D’un circuit sòlid i profitós per als músics locals s’ha passat a grans esdeveniments nodrits majoritàriament d’artistes forans.

Les llibreries, centres culturals

També s’ha incrementat de manera molt considerable el nombre de presentacions que acullen les llibreries de les Balears. “L’any 2000 eren poques les ocasions en què un autor de Madrid o Barcelona, ja no diguem internacional, venia a Mallorca per presentar un llibre”, exposa el president del Gremi de Llibreters Miquel Ferrer, “i ara gairebé cada setmana en tenim algun a qualque llibreria d’aquí. Hi ha hagut una gran explosió d’activitats en aquest sentit”, apunta Ferrer, per a qui les llibreries han deixat de ser “només botigues” per convertir-se també en part de l’ecosistema de gestió cultural. “També hem vist néixer projectes híbrids o orientats a públics específics, com l’infantil, i han aterrat a Mallorca per primera vegada grans superfícies com Casa del Libro, Abacus o Agapea”, assenyala el llibreter. “Crec que en el sector literari i editorial local també hem vist una transformació important: hi ha més diversitat de gèneres i temàtiques, i nombrosos autors d’aquí que publiquen amb gran èxit a fora, com Aina Bestard o Joana Marcús, autèntics fenòmens dels darrers anys”, remarca.

Consolidació de la dramatúrgia

No només en l’àmbit literari s’ha vist com els autors de les Balears travessaven fronteres, també en la dramatúrgia, l’element clau del canvi de cicle que han viscut les arts escèniques en els darrers 25 anys segons Cristina Bugallo, membre de la companyia Produccions de Ferro. “Jo destacaria la consolidació de l’autoria pròpia, que s’ha atrevit a créixer i endinsar-se en la contemporaneïtat, cosa que els ha duit no només a estrenar a Barcelona i Madrid, i als territoris de parla catalana, sinó també a ser traduïts a múltiples llengües i a donar-se a conèixer a altres llocs. La creació de l’Associació de Dramaturgues i Dramaturgs va ser una fita importantíssima en aquest sentit”, exposa Bugallo. Hi coincidien el dramaturg Pep Ramon Cerdà i el crític J. A. Mendiola en presentar el llibre 10 anys de teatre a Mallorca (2013 - 2023), editat per Lleonard Muntaner. “Hem entès que no és necessari fer només obres d’autors de fora”, exposava Cerdà en declaracions a l’ARA Balears, “i l’explosió de dramaturgs viscuda a Barcelona a finals dels 90 aquí no ens la vàrem creure fins deu o vint anys més tard. En canvi, ara tenim una Marta Barceló, un Miquel Mas o un Pau Coya que es planten a qualsevol banda amb la seva feina”.

L’ESADIB

Per altra banda, Cristina Bugallo destaca el paper que ha tingut en la transformació del sector l’ESADIB, l’Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears, que va obrir les portes l’any 2006. “El sector teatral de les Balears fa molts anys que existeix, amb una sèrie de companyies com Iguana Teatre o Estudi Zero, que feia dècades que lluitaven per la professionalització. En aquestes darreres dècades se n’han incorporat d’altres que han pogut mantenir-se i incorporar-se a un ecosistema professional que pot mirar al futur amb certa tranquil·litat, tot i que l’estabilitat pengi sempre d’un fil. En paral·lel a això, la creació de l’ESADIB va ser clau per tal que els joves que tenien la vocació de convertir-se en intèrprets no haguessin de sortir fora per fer-ho. Han trobat espai per formar-se sense partir d’aquí, i això s’ha notat en la consolidació del sector professional”, argumenta.

Es Baluard

En el terreny de l’art, una de les fites més importants en aquests 25 anys és la inauguració, l’any 2004, del museu Es Baluard, i ho ha estat també l’evolució que ha fet d’ençà de la seva obertura, com exposa la comissària i cap de programes públics del museu, Pilar Rubí. “Es Baluard ha madurat amb les successives direccions que ha tingut, que han aconseguit sintonitzar-lo amb allò que es fa a espais de les mateixes característiques de tot l’Estat”, comparteix Rubí, “és cert que fa 25 anys hi havia galeries, que han anat tancant, com Altaïr, Joan Guaita o Ferran Cano, absolutament pioneres. També l’any 2000 es va generar un cert moviment indie, alternatiu, que es manifestava amb revistes com Casa Tomada, que va arribar a tenir local propi, bars i botigues que funcionaven com a sales d’exposicions. Aquesta petita xarxa d’espais culturals sorgida de l’entusiasme cultural d’un grup d’amics s’ha anat desmantetllant”, apunta l’experta en música i art. Paral·lelament, de fet, també s’ha produït la desaparició de la crítica de tots aquests esdeveniments, la qual a principis de segle XXI tenia una presència destacada tant en publicacions específiques com a la premsa generalista i s’entenia com una part imprescindible de l’ecosistema cultural. “Hi havia revistes com DP o Concepto que servien per reflectir tot el moviment que hi havia”, reflexiona Rubí, qui subratlla que llavors tot era “molt més amateur”. “A principis del 2000 era impensable que existissin els manuals de bones pràctiques. N’hem après molt, sobre la professionalització, tot i que encara queda molta feina per fer”.